Quines creu que van ser les claus de l'èxit de la revolució del 25 d'abril del 1974?
Jo crec que hi van haver quatre factors importants: la confiança que em tenien els meus camarades, l'obediència estricta als plans estratègics que vaig dissenyar, l'èxit de les transmissions –fins i tot, quan van treure selectivament l'energia a l'emissora Rádio Clube Português va seguir emetent els comunicats gràcies als generadors–, i l'efecte sorpresa.

I seves grans preocupacions i dificultats al llarg de la jornada?
Moltes, però la primera de totes, que no hi hagués sang. Ens preocupava des del primer moment que tot anés segons el que havíem planificat, des de la presa de Radio Club Lisboa fins als Quarters de les Regions Militars de Lisboa i Porto, i l'aeroport de Portela. També vam estar molt atents al comportament de la PIDE (‘Policía Internacional e de Defesa do Estado'), al què succeïa amb la fragata ‘Almirante Gago Coutinho' i al desplegament de les diferents unitats, sobretot les de Salgueiro Maia. I, és clar, quin seria el comportament de Caetano i els seus...

És cert que el comandant del quarter de la Portinha, des d'on vostè i els seus companys dirigien les operacions, no sabia que havien triat el seu Regiment d'Enginyeria?
És cert. El coronel Lopes da Conceiçao va arribar molt esverat pel que passava a les 9 del matí al seu quarter i va ser rebut a la porta pel tinent coronal Lopes Pires, del meu staff, que el va informar del que s'havia esdevingut a l'interior de la unitat. Va acceptar immediatament la situació, sobretot perquè se l'informà que Spínola integraria la Junta de Salvació Nacional. Va ser ell qui, al capvespre, va rebre Marcelo Caetano i alguns dels seus ministres, fets presoners al Carme i traslladats en un blindat fins a la Portinha. També va ser ell qui va instal·lar Caetano en la seva pròpia estança de comandant i els ministres en les habitacions dels oficials.

Vostè la vigília de l'acció havia advertit els generals Costa Gomes i Spínola del què passaria. S'esperava el comportament que va tenir Spínola tan bon punt va assumir la presidència de al Junta de Salvació Nacional?
Bé, la tarda del 25 d'abril, quan les operacions de l'MFA ja eren un èxit i el poble cantava entusiasmat pels carrers el ‘Grândola, vila morena', Caetano va accedir a entregar el poder a Spínola. Era una oportunitat i no la podíem deixar passar, encara que la nostra primera opció era el general Costa Gomes. De totes maneres, que només d'arribar a la Portinha, Spínola ja volgués discutir el programa de l'MFA no era cap bon senyal. Franco Charais i Vítor Alves li van parar els peus i, ell, aparentment va acceptar les condicions. Però si vostès consulten el diari ‘La República' del 26 d'abril que va publicar íntegre el programa de l'MFA, veurà que un punt crucial, el del dret a l'autodeterminació de les colònies, ha desaparegut.

Es diu que Spínola va participar en la reunió del Club Bilderberg a Megève entre el 19 i el 21 d'abril. Una reunió en la qual hi havia des de bona part dels baquers de Nova York fins el secretari general de l'OTAN, Josep Luns…
La veritat és que la flota de l'OTAN va deixar l'estuari el matí del dia 25. Ho tenien programat així? No ho sé. Avui dia també sabem que l'ambaixador dels EUA Frank Carlucci, que esdevindria director adjunt de la CIA, va arribar a Lisboa amb vuitanta agents uns quants mesos després de la Revolució i que ben aviat va festejar amb Mário Soares i altres líders... Tornant a Spínola, si al maig li vam deixar que assumís la presidència provisional de la República tot i les discrepàncies amb la política colonial, al setembre –quan tractava de boicotejar les accions radicals previstes en el programa– va perdre definitivament la nostra confiança i va ser substituït per Costa Gomes.

El març del 1975 vostè és al Consell de la Revolució i el juliol forma part del Directori, màxima cúpula de poder. Per postres es presenta el document 'Aliança Povo/FMA. Para a construção da sociedade socialista em Portugal'. No era tibar massa la corda? Vostè ja era considerat d'extrema esquerra...
Se'm considerava un radical, a l'extrema esquerra del ventall, cert, però mai no em vaig considerar un extremista d'esquerra. Aleshores, un servidor ja havia anat molt més enllà del 24 d'abril, en el programa del qual hi havia només la instauració de la democràcia parlamentària. Aquest és un règim que afavoreix enormement la classe dominant, em deia. Pensava que es podia anar més enllà d'una democràcia parlamentària burgesa i crear un veritable Estat del poder popular, assembleari. Dissenyava una democràcia directa en què les persones no estarien supeditades als partits.

I l'agost del 75 va arribar el conservador "Grup dels Nou" liderats per Melo Antunes amb el seu ‘Documen't, oposat al de l''Aliança Poble/FMA'. Volien tornar al programa inicial de l'MFA: democràcia pluralista, assoliment de les llibertats, drets i garanties fonamentals de l'Estat del benestar. Res de revolució. Per què?
Ara sé que els militars del 25A érem progressistes, però duiem l'esperit burgès instal·lat en els nostres esperits i, per això, tendíem a mantenir els privilegis de classe. La perspectiva revolucionària de catapultar la classe treballadora al poder va ser abandonada pels meus companys. Ara sé que el 25A no va ser cap revolució de caràcter socialista. Per manca de coratge, majoritàriament ens vam conformar a assolir una democràcia burgesa de règim parlamentari com la que tenim avui. Si l'MFA hagués mantingut una estructura homogènia, sòlida, sense escletxes per intromissió dels partits polítics o d'altres influències, potser s'hauria pogut aconseguir.

Però aquest model de democràcia directa era la del denominat "socialisme real"?
No. Ni el de la Unió Soviètica tampoc. No volíem un simple capitalisme d'Estat, en què el partit únic es posés per damunt de l'Estat i els drets, llibertats i garanties de la majoria de ciutadans fossin menystinguts. No era pas aquest model dictatorial el que volíem alguns, sinó una "via original" al socialisme, del qual alguna vegada Rosa Coutinho havia parlat i que es consagrava en el document ‘Aliança Poble-MFA'.

I, hauria estat possible d'aconseguir? Vull dir: les grans potències occidentals i els EUA ho haurien permès?
Mai no es podrà saber perquè mai no es va implantar. Hauria convocat l'atenció, l'entusiasme i la força dels treballadors d'arreu, com s'esdevingué durant tot el procés revolucionari en curs? El Grup dels Nou ho bloquejà amb el cop de vellut del 25 de novembre del 75.

L'estiu de 1975, ja hi va haver indicis que, valorats avui, permeten d'endevinar el final del procés revolucionari?
I tant! En vol uns quants? La presa de posició de Frank Carlucci com a ambaixador d'EUA a Portugal el gener; l'11 de març i la temptativa spinolista de presa de poder; l'exigència de Mário Soares i del PS de formar govern després de la victòria assolida el 25 d'abril en les eleccions per a l'Assamblea Constituent; el xantatge de Gerald Ford i Henry Kissinger exercit sobre el ministre d'Afers estrangers portuguès Melo Antunes per tal que es posés fi a la "Revolució Socialista" (del contrari, els EUA i tots els països democràtics -inclòs l'Estat espanyol- començarien un boicot econòmic a Portugal); la gran manifestació promoguda el 4 de juliol pel PS en l'Alameda Afonso Henriques, amb més de cent mil persones, en la qual Vasco Gonzalves i jo mateix vam ser violentment atacats; l'abandonament, per part del futur "Grup dels Nou" de l'Assemblea General del MFA; el "Document dels Nou", publicat en un diari després del coneixement previ i aprovació donada per Frank Carlucci i d'altres esdeveniments que van seguir després del discurs de Vasco Gonçalves el 18 d'agost a Almada.

I quin era l'objectiu?
L'objectiu estratègic de tota aquesta maniobra tàctica era derrotar Vasco Gonçalves i allunyar el PCP de qualsevol possibilitat d'intervenció política en l'àrea del poder, per acabar amb tot el Procés Revolucionari (PREC), eliminant de l'àrea políticomilitar el COPCON. Es volia retornar a la puresa del Programa Polític del MFA presentat al país el 26 d'abril del 1974 com a instauració, sense ambigüitats, d'una democràcia burgesa representativa, de model occidental, satisfent així les democràcies occidentals.

Però vostè, aquell agost del 1975, va prohibir al primer ministre Vasco Gonçalves de visitar les unitats del COPCON i va acabar trencant amb ell. El seu Vè Govern provisional va durar d'agost a setembre, quan va ser substituït per Pinheiro de Azevedo...
Coneixent com coneixia la gran adhesió que el "Documento dos 9" obtenia en les unitats de l'Exèrcit i de la Força Aèria entre les quals circulava per recollir signatures de suport, vaig rebre preocupat la informació que Vasco, en qualitat de primer ministre, començaria a visitar les unitats de la Regió Militar de Lisboa, de les quals jo era comandant. Sabent el clima conflictiu que es vivia en els quarters de Lisboa com a les places fortament influenciats per petits -però agressius- partits d'extrema esquerra, vist que la generalitat d'oficials i sergents estaven subscrivint el "Documento dos 9" tot requerint mesures dures per retornar a la disciplina que el PREC havia subvertit, vaig témer per ell, perquè podia ser insultat a les casernes. Per això li vaig escriure una breu carta, en la qual vaig posar els avisos preceptius de "confidencial". Vasco Gonçalves, després de llegir-la al seu staff, indignadíssim amb les meves paraules, la lliurà a un dels oficials del seu gabinet, el qual immediatament la va fer publicar en el diari de l'endemà, accelerant la seva caiguda.

Pot explicar aquesta reunió?
Costa Gomes em va cridar al seu despatx per parlar-me de la seva preocupació pel que s'estava esdevenint i per informar-me que havia cridat a Belém el major Costa Martins (el company que havia denunciat la intenció dels paracaigudistes) i li havia demanat que es desplacés immediatament on eren els paracaigudistes i els proposés que abandonessin les ocupacions, amb la promesa que, l'endemà, ell mateix s'hi desplaçaria, a Tancos, acompanyat per mi, per garantir als paracaigudistes que les seves tropes deixarien d'estar sota la tutela de l'Estat Major de la Força Aèria per passar a pertànyer a l'exèrcit, de manera que s'integrarien totalment en les forces operacionals sota comandament del COPCON. Em va demanar si estava d'acord amb la proposta i jo la vaig aplaudir. Això no obstant, el termini donat per Costa Gomes a Costa Martins per a la desocupació de les bases aèries no es va complir. Havent contactat amb els paracaigudistes que havien ocupat el comandament de la Regió Aèria a Monsanto i actuat amb desconfiança davant l'acceptació de la proposta presidencial, Costa Martins va abandonar la missió i va desaparèixer. Com li he dit, Ramalho Eanes va prendre les regnes de la situació.

I l'endemà?
Vaig prendre part de la reunió del Consell de la Revolució, que va ser l'última a la qual vaig assistir. Oberta la reunió pel General Costa Gomes, assegut a la seva esquerra, vaig demanar la paraula per anunciar que, després del que acabava de passar i coneixent que havien estat detinguts i enviats a la presó de Custóias camarades meus del Regiment de Policia Militar, amb l'absoluta certesa que no havien tingut res a veure amb cap tipus d'intervenció ni acció desencadenada a la vigília, dimitia de les meves funcions de Comandant del COPCON. En aquelles condicions, retornava a la meva condició de Major i abandonava el Consell de la Revolució. Costa Gomes refusà la meva dimissió amb l'excusa que estava molt nerviós i va anunciar davant del CR les mesures que pensava prendre. Jo seria promogut a general de 4 estrelles i assumiria les funcions de Vice-cap d'Estat Major general de les Forces Armades, de manera que esdevindria la segona figura de la jerarquia militar, després d'ell, Cap de l'Estat Major General de les FA, cosa que vaig refusar d'immediat. Ho vaig fer per una qüestió de dignitat i de coherència amb mi mateix. Però tot hauria estat molt diferent si hagués acceptat!

La revolució ja estava morta...
Aquest intercanvi de paraules va ser interromput per l'entrada en escena de l‘aleshores Major Loureiro dos Santos, que feia les funcions de Secretari del CR. Disculpant-se per la interrupció de la reunió, digué que volia presentar una proposta per a la presa de decisions immediates. Autoritzat per Costa Gomes a exposar-la, se serví d'un paper i va llegir la primera mesura a prendre, que va provocar la meva immediata interrupció. "En primer lloc, extinció immediata del COPCON" "Bingo!", vaig exclamar, girant-me vers Costa Gomes. Vaig retirar calmosament les estrelles (3) de General graduat, les vaig posar damunt la taula i les vaig substituir pels meus galons de Major, davant les protestes del President, que em demanava que m'assegués, perquè, com a mínim, em promouria a General de 3 estrelles per poder ser el seu adjunt en les operacions properes. "No insisteixi, General, que sap de sobres que no acceptaré". Ja dempeus, vaig llençar un "Adéu-siau, camarades. Bona sort a tots, ja que ara no puc pronunciar cap Visca la Revolució! perquè acaba de morir. General, m'estaré a casa esperant que se m'indiqui la unitat on pugui ser col·locat d'acord al meu grau de Major". I vaig sortir davant la consternació dels presents.

Vostè pagaria els plats trencats amb uns mesos de presó, de gener al març del 1976, perquè el van voler involucrar en l'acció dels paracaigudistes. Presentar-se a les eleccions presidencials d'aquell any 1976 li va fer obtenir molts amics, però encara més enemics. No feia una mica de nosa, vostè?
La campanya va ser fabulosa, però sí, vaig fer enemics, perquè vaig quedar segon, darrera Eanes, i vaig guanyar els comunistes, fins i tot en terrenys propis com Setúbal. Tinc indicis suficients per poder dir que van ser ells els qui van relacionar, l'any 1984, el meu partit, Força de Unidade Popular (FUP) amb els terroristes de l'FP-25. Un 70% dels policies judicials eren comunistes i em van posar al mateix sac dels terroristes, i, a més a més, la magistrada Cândida de Almeida i el seu marit també ho eren.... Nosa? Per a totes dues eleccions presidencials, tant per les del 1976 com per les del 1980, quan vaig quedar tercer, esclafat pel xoc dreta-esquerra entre Eanes i Soares Carneiro, se'm recomanà que no m'hi presentés...

Fins al 1984 són uns anys de molta ebullició... Què va ser l'Estructura Civil Armada (ECA), de l'OUT (Organització Unitària de Treballadors) i el "Projecte Global", que va servir de testimoni de càrrec en el seu procés?
Mentre escrivia el meu llibre "Alvorada em avril" vaig fer múltiples reunions amb gent que havia estat al meu costat i m'havia votat en les eleccions presidencials de 1976. El fracàs d'una primera temptativa el desembre de 1976 per fundar un moviment d'unitat popular no va ser suficient per desanimar-me. Així, de les reunions de 1977, després d'una trobada final, sorgí una assemblea de més de 150 persones que vam tenir a l'amfiteatre de Químiques de la Facultat de Ciències de Lisboa i que va ser preparatòria d'un congrés de formació que va tenir lloc l'abril de 1978. En efecte, a Marina Grande, prop de Leiria, es va fundar una associació política, l'OUT (Organització Unitària de Treballadors), de la qual no vaig poder ser dirigent per ser encara oficial de l'exèrcit en situació d'actiu, bé que sense destí. Aquesta organització va esdevenir més tard el primer component d'un projecte global que en tenia dos més, una Estructura Civil Armada (ECA), la qual, en cas d'emergència nacional -com podia ser el retorn del feixisme a Portugal- hi pogués plantar cara, gràcies al tercer component, les casernes, on militants del "Projecte Global" no sols fornirien de les armes necessàries per al combat als integrants de l'ECA sinó que vetllarien l'interior de les pròpies casernes, impedint l'actuació de caire feixista de possibles oficials o sergents que hi prestessin serveis.

Expliqui'm quan s'origina la Força d'Unitat Popular, el seu partit, i si va tenir infiltracions de grups al·legals...
El juny del 1978, en una emboscada a la policia judicial per part de militants de les Brigades Revolucionàries (BR), braç armat del Partit Revolucionari del Proletariat (PRP), va ser mort un agent, cosa que va fer desencadenar una immediata acció policial que va portar a la presó la quasi totalitat dels principals dirigents del PRP i els militants de les BR a l'exili, de manera que la majoria es va refugiar al País Basc. Van retornar clandestinament a Portugal l'octubre del 1979 i es van constituir en el nucli fundador d'un partit revolucionari armat, les Forces Populars 25 d'Abril (FP25), el qual, més tard, es va infiltrar al "Projecte Global", cosa que va desembocar en un nou fracàs d'un segon projecte d'unitat popular que servidor havia temptejat de dur a terme creant un front electoral - Força d'Unitat Popular (FUP)- amb la major part de partits de l'esquerra revolucionària. Però, de la FUP van anar sortint quasi tots els partits que l'havien constituït, degut a les accions clandestines dutes a terme per les FP-25, de manera que van quedar-s'hi l'OUT, quadres militants de segona línia i antics militants del PRP que havia estat extingit. I així i tot, vaig quedar tercer a les eleccions presidencials del 1980!

Vostè va anunciar el 1984 que es presentaria com a cap de llista de Lisboa a les eleccions legislatives d'aleshores i a les presidencials del 1986...
Exactament. Per això havia de passar a la situació de reserva, d'on havia sortit el 1982. Aleshores la direcció del PCP va considerar que el partit no podia córrer el risc d'un fracàs electoral com el de 1976, quan bona part dels seus electors em van votar a mi. I el Secretariat permanent va decidir d'impedir-me de participar en els processos electorals.

I des del 20 de juny del 1984 complí presó preventiva durant cinc anys, acusat d'haver fundat i organitzat l'organització terrorista 'Forças Populares 25 de Abril (FP-25)' ...
Després de set mesos de presó preventiva, el de gener del 1985, el jutge em presentà la "Nota de culpabilitat", que era pràcticament còpia de l'"Acusació" del Ministeri Públic. Aquest jutge era el mateix que presidiria, a partir del juliol del 85 el Tribunal de 1ª Instància de Monsanto, que el maig del 1987 em condemnà la 15 anys de presó, considerant-me fundador i organitzador moral de l'organització terrorista FP-25. Vaig presentar un recurs a la sentència i el Tribunal de Relació (2ª Instància) m'agreujà la pena fins als 18 anys. Vaig presentar un altre recurs al Suprem Tribunal de Justícia (STJ) que me la va reduir a 17 anys. Vaig presentar un últim recurs al Tribunal Constitucional (TC), considerant que havien existit en el meu cas inconstitucionalitats flagrants.

Quines i què va dictaminar el TC?
Pel que fa a aquest últim recurs al TC, no es dictamina res: mai no hi va haver acord de sentència final, doncs bona part dels jutges del TC em donaven la raó quant a les inconstitucionalitats que havia aportat, la qual cosa podia dur a la nul·litat del procés, al retorn a la situació zero i a la repetició del judici per un altre Tribunal de 1ª Instància, fet que constituïria un cas d'enorme descrèdit per a la Justícia portuguesa, que ja m'havia mantingut il·legalment en presó preventiva durant 5 anys...

Segons la Llei només n'hi podia passar tres...
El 22 de gener del 1988, quan es van complir els tres anys, el meu advocat presentà al Suprem un requeriment de "Habeas Corpus", que no va ser acceptat. Quan Ramalho Eanes, dos anys després de deixar al Presidència de la República, em va visitar a la presó de Tomar, on servidor havia estat traslladat el novembre de 1987, li vaig demanar que fos ell qui presentés un segon requeriment d'"Habeas Corpus" al Suprem. Ho va fer, però tampoc no va ser acceptat. Quan l'escàndol ja havia ultrapassat les fronteres i els caps d'Estat i el Govern de països amics qüestionaven Màrio Soares, aleshores President de la República, sobre l'arbitrària continuïtat de la meva presó preventiva, el maig de 1989, vaig ser finalment posat en llibertat. I el 1996 vaig ser amnistiat...

Però, vostè mai no va demanar perdó perquè li concedissin cap indult ni cap amnistia...
No podia demanar perdó del que no havia fet. Tant el mateix president del TC com Mário Soares m'abordaven amb freqüència amb ganes de trobar una solució. Jo li deia a Soares que no demanaria mai cap indult i que només m'interessava esperar el pronunciament favorable del TC. Ell em replicava dient-me que això mai no es produöria, perquè constituiria un terrible desprestigi per a la justícia portuguesa i per a l'Estat. Finalment, el 1996, una setmana abans d'acabar el seu segon mandat presidencial, Mário Soares va enviar una carta al President de l'Assemblea de la República, Dr. Almeida Santos, sol·licitant-li que proposés al Parlament una Llei d'amnistia per als crims de caràcter polític verificats a partir de 1980, la qual va ser votada favorablement pels partits dits d'esquerra de l'Assemblea de la República el març del 1996.

En va tenir prou amb l'amnistia?
No. Volia una sentència que em deixés net com una patena. I ho vaig aconseguir. L'abril del 2001 s'inicià al Tribunal de 1ª Instància de Boa Hora el judici dels "crims de sang" practicats per les FP-25, i vaig seure de nou al banc dels acusats sota la imputació d'"autoria moral dels crims -crims que no havien estat contemplats per la Llei d'Amnistia del 1996. En la sentència final, el Tribunal castigà amb penes severes els elements de les FP-25 i va absoldre'm a mi i a d'altres militants i quadres del meu partit Força de Unidade Popular (FUP). He de dir que la seva extinció va ser acordada per nosaltres mateixos.

Tinc entès que llavors esperà la promoció a Coronel, com li tocava, però que no li arribava mai...
Havent-se arxivat definitivament el meu procés em vaig posar a esperar la meva immediata promoció a coronel d'artilleria, amb l'antiguitat referida al maig de 1986, després d'haver caducat la denominada situació de demora en la promoció, a la qual havia estat remès per despatx del Cap d'Estat Major de l'Exèrcit (CEME) a conseqüència del procés que m'havia estat obert en els termes correctes de l'Estatut de l'Oficial de les Forces Armades. Comptant amb el pes i la lentitud de la burocràcia i en el fet que s'havien donat profundes reformes orgàniques en l'exèrcit, vaig deixar passar vint mesos llargs, al final dels quals, vaig lliurar personalment a l'Estat Major de l'exèrcit un requeriment molt simple...

Però la seva promoció havia de ser un fet polític...
Possiblement considerant la meva promoció com un acte polític, l'aleshores Cap d'Estat Major de l'Exèrcit renuncià a les seves responsabilitats i no només no em va promoure immediatament, en l'àmbit de la seva competència exclusiva, sinó que va enviar el meu requeriment al Ministre de Defensa, en les mans del qual va romandre "en repòs" durant més de quatre anys. Finalment el juliol del 2009 va ser publicada al "Diário da República" la meva promoció a Coronel "segons despatx conjunt de les seves excel·lències els Ministres de Finances i de Defensa Nacional" amb 48.000€ retroactius. Però no ho vaig acceptar. Em toca rebre la diferència de retroactius entre Tinent Coronel i Coronel des del maig de 1986 i no des del setembre del 2000, com em diuen...

Vostè és incansable! A pesar de tots els intents d'apartar-lo del poder i a pesar que la revolució popular de l'abril del 1974 es va convertir en una revolució burgesa, tornaria programar el 25A?
I tant que sí!

Amb els mateixos objectius?
Sí. Els objectius inicials es van assolir: acabar amb 48 anys de dictadura i els seus cossos repressius, la descolonització i la creació de països independents, assolir la dignitat i les llibertats dels ciutadans com el dret de reunió i de sindicació, disposar d'una democràcia burgesa representativa, obtenir un cert desenvolupament gràcies a l'entrada a la UE....
Ara bé, davant de l'actual crisi de treball, enfront de la recessió econòmica i el poc pes cultural entre els treballadors, és evident que no tots els objectius es van acabar d'assolir. Però ara tinc clar que el 25A no va ser cap revolució; aquest procés es bloquejà el novembre del 1975. Hem perdut aquella participació de la població tan activa en les decisions polítiques, aquella grandesa d'esperit de tot un procés tan turbulent com intens. Ara la massa de ciutadans només es pot expressar en les eleccions cada quatre anys. Si haguéssim estat capaços de portar a bon port el procés revolucionari..., potser hauríem pogut instaurar un altre règim on el món es pogués emmirallar.

Per cert, vostè que coneix bé Catalunya i sap que l'encaix amb Espanya grinyola i no acaba de ser acceptat pels catalans. Com valora el clam que hi ha per convertir-se en un nou Estat europeu?
Amb coherència amb el principi que defenso del dret de tots els pobles a la seva autodeterminació, amb totes les conseqüència que això impliqui, fins i tot la independència. És clar que dono suport a la independència de Catalunya, encara que calgui reconèixer l'amagriment de l'Estat espanyol com a conseqüència. I considero que, després de la caiguda del mur de Berlín i del teló d'acer, el cas de Iugoslàvia, amb noves nacions com Croàcia, Servia, Bòsnia o Montenegro, com un argument de pes per seguir aquesta línia.