El pintor empordanès va posar per primer cop els peus als Estats Units el 14 de novembre del 1934. Ho va fer al port de Nova York, quan va desembarcar del cèlebre vaixell 'SS Champlain' de la mà de la rica hereva nord-americana Caresse Crosby, una mecenes d’artistes enamorada de la vida bohèmia a qui Salvador Dalí havia conegut a París uns mesos abans.

Feia tres anys que l’obra de Dalí s’exhibia al Nou Món. Primer, el novembre del 1931, en una exposició col·lectiva sobre el surrealisme, al Wadsworth Atheneum de Hartford a Connecticut. Després a Nova York, la tardor del 1933, en la primera mostra monogràfica dedicada a Dalí i organitzada per l’home que seria el seu gran promotor durant els primers anys dalinians als EUA, Julien Levy.

Durant els tres mesos següents a la seva arribada, Dalí va poder estar present en l’obertura de dues exposicions monogràfiques més: una a la galeria de Levy i l’altra al Wadsworth a Hartford. Amb tot, el que va començar a copsar l’atenció dels periodistes no van ser les exposicions en si, sinó les extravagàncies de Dalí quan hi arribava. Tant podia presentar-s’hi amb un pa de dos quilos a la mà com deambular tranquil·lament amb la seva jaqueta “afrodisíaca” ornamentada amb gots plens de licor de menta i una mosca morta dins.

La seva companya, Gala, també formava part de l’espectacle. En una ocasió, se la va veure guarnida amb una costella de xai a l’espatlla, i en un ball oníric amb motiu de la seva marxa del país, anava amb un adorn de cap negre i un fetus mort al centre, que alguns van veure com una referència al fill de l’aviador i enginyer Charles Lindbergh, assassinat feia poc.

Portada de la revista 'Time' i els primers contactes a Hollywood
Tot plegat, evidentment, es tractava d’una tàctica publicitària i, certament, li va funcionar de meravella. En retornar al país el desembre del 1936, Dalí va ser portada a la revista 'Time', la publicació periòdica més important dels Estats Units. Gràcies a aquella aparició estel·lar, Dalí va fer els seus primers contactes a Hollywood, i més específicament amb Groucho Marx, amb qui va escriure el guió d’una pel·lícula que mai no es va arribar a rodar.

Entre el 1940 i el 1948, en plena guerra i postguerra europea, Dalí i Gala van establir-se als Estats Units. Va ser un període d’activitat febril en molts àmbits artístics: fotografia, disseny de joies, escenografia teatral, cinema, il·lustració de textos literaris i pintura, és clar. El pintor empordanès va consolidar la seva imatge com a creador de primer ordre davant la comunitat intel·lectual del país, tot i que mai no va renunciar a les seves particulars excentricitats i paròdies, com la publicació de 'The Dalí News' (en una clara al·lusió a 'The Daily News') durant l’any 1945, amb l’ajuda del seu bon amic de joventut, Jaume Miravitlles, exiliat també a Nova York.

L’any 1948, Dalí va restablir la seva residència principal a Catalunya, però va continuar passant llargues temporades als Estats Units. De fet, es pot dir que els meus compatriotes van integrar-lo com una part essencial del nostre paisatge cultural, com demostra que la revista 'Time' l’anomenés l’artista viu més conegut “del món”. El món americà, és clar.

I com a bon “americà”, el pintor tenia una consciència preclara de la natura efímera de la fama, sobretot en aquest país. Així va ser com mai no va renunciar a les seves transgressions provocadores, com celebrar una roda de premsa dins de les clavegueres de Nova York, dormir en un aparador de la 5ª Avinguda, passejar vestit de Pare Noel o desenvolupar una pionera performance multimèdia al Lincoln Center. I just quan la televisió començava a ocupar l’espai públic més important de la societat, al final dels 60, Dalí ja era un convidat assidu dels talk-shows. Avui, és dels pocs artistes morts que continua ben viu en l’imaginari col·lectiu nord-americà.