Sa mare ho guardava tot, o això deia ell, o això, almenys, va passar amb un pantalons vells en les butxaques dels quals va trobar els records de les passejades que feia a Xàtiva, la seua ciutat natal. D'això fa ja uns quants anys i molts de nosaltres hem anat guardant les seues cançons, tot i que no necessàriament en uns pantalons.

Allà al carrer Blanc
Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon, va néixer un 2 de desembre de 1940 en una casa cantonera del carrer Blanc que va protagonitzar un altre dels seus temes. En ell tornava a parlar de sa mare, qui esperava, sola, que el seu fill tornara al carrer Blanc. Raimon havia marxat a Catalunya i trigaria a tornar, com a cantant, a la ciutat valenciana, ja que durant dues dècades va patir el veto del Partit Popular, qui el va apartar de Canal 9, dels teatres oficials i dels ajuntaments populars. Aquesta anomalia democràtica es va esmenar el novembre de 2015, quan un flamant consistori xativí va nomenar Raimon fill predilecte de la ciutat.

Al Teatre Principal de València 15 anys més tard
Un any més tard va actuar al Teatre Principal de València, on havia debutat el 1961, una actuació carregada d'emotivitat perquè hi tornava després d'un interdicte de 15 anys. "No aplaudiu tant", va dir, "que quan canti no us quedaran forces per aplaudir". Però al públic n'hi van quedar i ara també n'hi quedaran, en cadascun dels 12 concerts de comiat que farà, a partir d'aquest divendres, al Palau de la Música. Raimon diu adéu als escenaris quan ‘Al vent' compleix 58 anys, una peça mítica de només tres acords que va escriure amb només 19 anys, quan encara no era Raimon, i que va revolucionar el panorama musical i corgelar la dictadura, a qui valentament va dir No. Nosaltres li diem adéu, i, sobretot, un gràcies gegant. GRÀCIES, Raimon.