Joan Carles I ha passat a la història per ser el rei que el 23-F de 1981 apostà per la democràcia i no pels militars. Però estava assabentat del cop del general Tejero? En la resposta juga un paper clau l'expressió "cop de timó", que va ser la dimissió del llavors president espanyol, Adolfo Suárez, només un mes abans del cop d'Estat, el 29 de gener de 1981. Els mesos previs a la renúncia havien estat d'una gran escalada de violència amb continus atemptats dels GRAPO i d'ETA i permanents amenaces de cops d'estat. Els pactes de la Moncloa, la Constitució, la legislació autonòmica i la fi del terrorisme van ser els eixos del full de ruta del Govern Suárez, que a base d'acumular encerts i errors es va anar desgastant. Finalment, el rei el va fer dimitir el gener del 1981. Era el famós "cop de timó" que reclamava Josep Tarradellas i del qual el general Armada havia parlat amb Joan Carles durant les vacances de Nadal a Baqueira.

Paul Preston: el rei no estava assabentat del cop
El general Armada creia que un "cop de timó" volia dir fer un cop d'estat i restaurar un govern militar que ja s'imaginava presidit per ell. I estava convençut que el rei també pensava d'aquesta manera. Així ho va fer saber a Milans del Bosch i Antonio Tejero, que durant la investidura del nou president, Leopoldo Calvo Sotelo, va entrar a trets al Congrés dels Diputats cridant "¡Por el rey!". El convenciment dels colpistes mateixos que el rei avalava el cop d'estat ha fet que la nit del 23-F sigui la més versionada i analitzada de la història recent espanyola. El rei estava assabentat del cop? L'historiador Paul Preston assegura que no. Que si el rei hagués volgut constituir un govern militar amb Armada al capdavant ho hauria pogut fer sense la necessitat d'un cop d'estat, ja que tenia el vistiplau de les forces opositores, des de Felipe González fins a Santiago Carrillo. A més, s'hauria estalviat la mala imatge que Espanya va tenir arran del cop.

Dubtes a la versió de Preston
Però hi ha altres estudiosos que posen en dubte aquesta versió. En la biografia autoritzada del rei que va escriure José Luis de Vilallonga anys després, el mateix monarca confessava que si ell hagués estat Armada i "hagués volgut dur a terme una operació en nom del rei, però sense el seu consentiment, la primera cosa en la qual hauria pensat hauria estat a aïllar-lo del món, impedint que es pogués comunicar amb l'exterior. I aquella nit, jo hauria pogut entrar i sortir de la Zarzuela a la meva voluntat, i, respecte al telèfon, vaig tenir més trucades en aquella nit que en un mes". Sabino Fernández Campo, el secretari del rei, va eliminar justament aquest paràgraf de la versió espanyola del llibre. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que el 23-F va ser el minut de glòria d'un regnat que en aquell moment va encetar un subtil i imperceptible declivi.

Us deixem el discurs del rei del 23-F.