Imagini’s que vostè i els seus amics han de fugir d’uns bàrbars que els persegueixen i per sortir-se’n han de viure en un territori hostil. Continuï imaginant que la persona que fa de cap és el més perseguit de tots, tant, que és capturat i assassinat. I ara imagini’s que li tocaria, a vostè, substituir el seu cap escorxat, amb la qual cosa vostè es convertiria en l’objectiu següent dels assassins. Què faria: acceptaria el càrrec, o no?

Doncs bé, Josep Irla va dir que sí, per compromís amb la pàtria i, tal com ell mateix deia, per l’ideal. Irla fou el tercer president de la Generalitat republicana, encara que ja només va poder exercir el càrrec a l’exili, des del 1940 —l’afusellament de Lluís Companys— fins al 1954, quan es va retirar amb 78 anys. Irla és potser el president contemporani menys recordat, però ‘La Casa Irla’ de Sant Feliu de Guíxols manté viva en la memòria la seva figura. 

Rendibilitzant la persecució
El Museu està ubicat a la que va ser la casa de la família Irla durant força anys. Els Irla eren gent emprenedora i negociant, i un dels negocis que tenien era una taverna, Cal Romaguer, just als baixos de la casa. Però el negoci més important dels Irla era la fabricació de taps de suro, que combinaven amb unes fermes conviccions republicanes. Mireu com eren els Irla que, quan un dels germans va ser desterrat per les autoritats a Sevilla, la família ho va aprofitar per convertir-lo en el principal proveïdor de suro andalús de la fàbrica de taps, amb la qual cosa el negoci es va disparar.

Tots aquests detalls es poden veure al Museu, amb unes sales han estat rehabilitades amb gust i respecte. Hi ha força fotografies d’ell, molt sovint acompanyant altres polítics. El pare ja havia estat diputat provincial i Josep Irla va continuar la tradició aconseguint l’alcaldia de Sant Feliu com a republicà federal. L’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera el va transformar, com va passar a molts polítics de la seva generació.

Del federalisme al nacionalisme català
L’anticatalanisme tan desaforat, irracional i bèstia el va portar a abandonar el federalisme i a afermar-se com a nacionalista català fins al final. Ell seria fundador d’Esquerra Republicana i diputat al Parlament. Les fotos més magnífiques són les de les visites de Francesc Macià a les comarques gironines, sempre amb Irla al costat. Quins polítics que teníem més ben plantats! En Macià, tan elegant i esprimatxat; l’Irla, amb una fesomia ferma i autèntica. Deu ser per culpa dels conservants dels aliments actuals que els polítics d’ara no fan aquesta patxoca...

Quan a Irla, com a president del Parlament a l’exili, li va tocar assumir la presidència de la Generalitat, ho acceptà malgrat la penúria i el risc de la situació. Van ser anys frustrants i tristos. La dona i ell, vells, pobres i malalts; l’exili, cada cop més feixuc. Quan el 1956, dos anys abans de morir, va redactar les seves memòries, va escriure una sentència que està ben destacada al Museu: “Joves que no heu lluitat encara, penseu en els vostres avis, en els vostres pares que portaren una vida de sacrifici, sempre disposats a lluitar per l’ideal”. Quan la vaig llegir, dempeus i sol a la sala principal del Museu, els prometo que em va venir un calfred.