Personatges

Les lliçons de Lluís Companys, per Oriol Junqueras

Des de la presó de Lledoners, Oriol Junqueras recorda el president, que va morir afusellat el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc

Oriol Junqueras
15 d'octubre de 2018
Lluís Companys a la presó Model de Madrid el 1935
Lluís Companys a la presó Model de Madrid el 1935

El 13 d'agost de 1940, un grup d'agents alemanys va irrompre en el domicili de Lluís Companys a La Baule, a la bretanya francesa. El president era amb la seva esposa, Carme Ballester, a qui ja només veuria uns segons a la Komandatur, on va ser traslladat i on ella va anar a buscar-lo. Ja no es veurien mai més. De fet, aquell va ser l'inici d'un compte enrere que acabaria amb l'afusellament del president al castell de Montjuïc un 15 d'octubre de 1940.

Abans d'arribar a Barcelona companys havia estat reclòs a Madrid, on va patir maltractaments durant els interrogatoris a la Direcció General de Seguretat i on va ser exhibit com si fos una bèstia perillosa mentre li llançaven rosegons de pa, monedes o cacauets per fer riure les esposes o les amants que els acompanyaven. És per això que el president arrossegava els peus quan els vigilants el van treure de la cel·la de Montjuïc per conduir-lo a poc a poc cap al fossar de Santa Eulàlia, on el van assassinar. Mentre avançava pel camí de ronda exterior del castell, Companys es va aturar un instant i va contemplar per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de l’Estat espanyol –des de les illes Canàries fins a Astúries i des de Galícia fins a Ceuta i Melilla– s’havia autoanomenat Ejército Nacional. Fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña.

"Per Catalunya!"
Aquest és l’exèrcit que està a punt d’executar Lluís Companys. El president de Catalunya que, durant la guerra, havia salvat la vida d’algun membre del tribunal que ara l’ha condemnat a mort. El mateix home que tot just fa uns instants ha conclòs el seu testament polític amb aquestes darreres paraules: “A tots els qui m’han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor”.

Uns minuts després, amb l’esquena contra la paret, mirant de fit a fit els ulls de la mort, Lluís Companys es descalça per trepitjar la Terra i respon a l’ordre de “Fuego!” dels seus botxins tot cridant “Per Catalunya!”.

Sense esperança de llibertat, de pau, de justícia i d'amor
En aquell instant funest de l’alba del 15 d’octubre de 1940, quan gairebé tot Europa estava ocupada pels nazis i pels seus còmplices, on era l’esperança de llibertat, de pau, de justícia i d’amor? La resposta és infinitament cruel: no hi havia esperança. I, sense esperança, una generació de catalans va viure –literalment desesperada– per fer viure els seus fills. I, així, fer-nos viure a tots nosaltres. Aquesta és la generació de Salvador Espriu, que en versos se’ns adreça en aquests termes: “[...] hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra”. I que ens demana que ens mantinguem “per sempre fidels al servei d’aquest poble”.

Honorar la memòria d'aquells que van patir i morir per Catalunya
Nosaltres hem de saber recollir el testimoni dels que ens han precedit en la lluita. En cada un dels nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van patir i van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. En arribar a Barcelona l’1 de març de 1936, després d’un any i mig a la presó, el president Companys ja ens va indicar el camí que hauríem de seguir: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar!”.

I justament d’això es tracta, cada un des del lloc que la història li ha reservat. Hem de fer nostres les paraules que va pronunciar el president Companys i seguir lluitant. L'exemple de Companys, tants anys després continua sent poderós. L'home que va dedicar la seva vida a la lluita per millorar les condicions de vida de les classes populars i que va arribar a president de Catalunya en els temps més difícils. Valent, coherent i digne, l'exemple de Lluís Companys continua viu entre nosaltres.

Subscriu-t'hi

Portada 201

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 201

La gran migració, com els 'Sapiens' vam colonitzar el món

T'expliquem com va arribar a Europa, Àsia, Oceania i Amèrica la nostra espècie

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto