Personatges

Mercè Rodoreda, viure i escriure

La vida d'un 'ocell del bosc' independent i literari

Caterina Úbeda
16 d'abril de 2014
1 Mercè Rodoreda. Viure i escriure
Retrat de Mercè Rodoreda
Retrat de Mercè Rodoreda

Barcelona, agost del 1920 o del 1921, barri de Gràcia. La nit és clara. Hi ha envelats a les places i garlandes que creuen de banda a banda els carrers: és la festa major. A la plaça del Diamant, els joves ballen al so de la música. Una noieta d'uns dotze anys s'ho mira il·lusionada. Va passejant amb els pares però l'emoció la fa anar més de pressa i, sense adonar-se'n, els deixa enrere.

—Mare, pare, vull ballar —diu, tot mirant-los. Però ells, que ja s'ho temien, van dient que no amb el cap i contesten, seriosos:
—No, filla, una noia com cal no ha de ballar. Només ballen les noies que s'estimen poc.

Mercè, entre decebuda, trista i enrabiada, s'empassa el desig com pot i continua caminant sense saber que, gairebé quaranta anys més tard, situarà l'inici de la seva novel·la clau al mateix indret i en una situació semblant, amb la gran diferència que aquesta vegada sí que hi haurà ball: el de la Colometa i en Quimet a La plaça del Diamant.

El lligam amb ‘la colometa'
Tot i que la intenció no era retratar una època, sinó un personatge, amb La plaça del Diamant molts catalans i no catalans prengueren cons­ciència del que havien representat la guerra civil i la postguerra. Més enllà de qualsevol tret autobiogràfic (Rodoreda deia que en tots els seus personatges hi havia característiques d'ella, però que cap no era ella), entre la Colometa i l'autora hi ha un lligam precís, i és que ni l'una ni l'altra poden entendre's sense el temps que els va tocar de viure.

L'escriptora havia nascut el 10 d'octubre del 1908 en una petita torre amb jardí del barri de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona. Eren temps de lluita obrera i, un any més tard, moriria afusellat Ferrer i Guàrdia durant la Setmana Tràgica. Tot i això, Mercè Rodoreda Gurguí sempre recordà la seva infantesa com una època de felicitat immensa. El caràcter alegre de la mare i la personalitat extravertida de l'avi convertien el dia a dia en una festa.

Fou Pere Gurguí, l'avi que llegia Jacint Verdaguer en veu alta, que cantava i tocava el piano, qui li encomanà l'amor per les flors i per la literatura, i fou pel senyor Gurguí per qui Rodoreda deixà d'anar a l'escola el 1917, dos anys després d'haver-hi entrat. L'avi havia patit un atac de feridura i la família veié la companyia de la néta com un remei immillorable. Mercè passaria els cinc anys següents cuidant aquell que ella posteriorment recordaria com "una persona extraordinària", fins a la seva mort, el 1921.

L'oncle Joan torna de les Amèriques
El 1919, l'any de la vaga de La Canadenca, es produïa un altre fet cabdal en la vida de Rodoreda: el retorn de Joan Gurguí, l'oncle d'Amèrica a qui ella tant havia mitificat, el Robert de la que ella consideraria la seva primera novel·la: Aloma. "L'amor em fa fàstic!", deia Aloma. I sí, la visió idealitzada que la neboda tenia de l'oncle s'esquerdaria aviat. No sabem si fins al punt de produir-li aquest sentiment, però sí fins al punt de tenir la necessitat de deseixir-se de tot. Per entendre-ho, cal pensar en la Mercè Rodoreda persona, la Mercè Rodoreda dura, difícil, rebel, independent, de caràcter fort, —"un ocell de bosc", com s'autodefiniria— que en un moment determinat de la seva vida s'adona que, per viure, necessita escriure. "Vaig començar a escriure quan era una adolescent perquè m'avorria molt", va dir en una entrevista que li va fer Montserrat Roig. El dia del seu vintè aniversari, el 10 d'octubre del 1928, Rodoreda es casa amb el seu oncle, que és catorze anys més gran que ella. En aquella època, ja sap que vol escriure, que ho necessita, i comença a aprendre català apassionadament, "com si l'endemà hagués de morir". L'any 1929 neix el seu únic fill, Jordi, i ella comença a buscar la independència econòmica i social del marit. Poc després, Rodoreda irromp a les oficines del diari La Rambla i aboca, decidida, al seu director: "Vull aprendre a escriure a través del periodisme". Davant de la sentència, Josep Maria Massip li contesta: "El que vostè ha de fer, abans d'escriure, és viure".

Immersió en el periodisme i la literatura
Els anys de la República són els de la immersió de Rodoreda en el periodisme i la literatura. El 1932, un any després que Francesc Macià hagués proclamat la República Catalana, apareix la seva primera novel·la, 'Sóc una dona honrada?', de la qual després diria en una entrevista: "Era una cosa espantosa". Rodoreda també bandejaria i eliminaria de la seva biografia tres novel·les més: 'Del que hom no pot fugir' (1934), 'Un dia en la vida d'un home' (1934) i 'Crim' (1936). Entre obra i obra, Rodoreda col·labora al setmanari 'Clarisme' escrivint cròniques i fent entrevistes a escriptors i artistes plàstics, i escriu contes infantils al diari La Publicitat i d'altres per a adults a 'La Revista', 'La Veu de Catalunya' i 'Mirador'. Abans que es produeixin els fets d'Octubre del 1934, Puig i Ferreter la introdueix en el Club dels Novel·listes, on coneix escriptors, crítics literaris i traductors com Andreu Nin, Francesc Trabal, Pere Quart o Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat).

2 La República, la guerra i l'exili
El castell de Roissy-en-Brie
El castell de Roissy-en-Brie

I el 18 de juliol del 1936 esclata la guerra civil. "Tota la meva joventut va ser una reclusió. Jo em queixava, deia: «En aquest país no passa mai res», i d'aquest no passa mai res vingué la República, vingué la Guerra Civil i vingué tot el que vingué. I em va catapultar a l'estranger, pensant que estaria, que sé jo, dos o tres mesos i que després tornaria a casa. I aquests dos o tres mesos es van convertir en vinti-i-quatre anys".

Rodoreda no milita en cap partit polític, però ha col·laborat en revistes d'esquerres; pertany a l'Agrupació d'Escriptors Catalans, grup que s'adscriu a la Unió General de Treballadors (UGT) i que es posa a disposició de la Generalitat republicana, i el 1937 comença a treballar a la Institució de les Lletres Catalanes. Poc després se separa del seu marit. Segons Montserrat Casals, autora de la biografia 'Contra la vida, la literatura', l'escriptora aprofita l'exili per escapar d'una "situació familiar insostenible". Rodoreda travessa la frontera de França a la darreria de gener del 1939 en companyia d'altres literats amb el bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes. A Catalunya, hi deixa el fill i 'Aloma', amb què el 1937 havia aconseguit el premi Crexells.

Amb l'exili, i encara sense saber-ho, a Rodoreda li passarà el mateix que a la Colometa amb la guerra i la postguerra: els seus "maldecaps petits", que quan els tenia no n'era conscient que ho fossin, esdevindran "maldecaps grossos". L'abril del 1939, ja acabada la guerra, Rodoreda viu en companyia d'altres intel·lectuals al castell de Roissy-en-Brie, a una trentena de quilòmetres de París. Allà comença una llarga relació amb Armand Obiols que provoca el rebuig d'una part dels companys amb qui viu: ell no solament és casat, sinó que és casat amb Montserrat Trabal, germana de Francesc, qui també és al castell. Quan el setembre d'aquell any esclata la Segona Guerra Mundial, Roissy-en-Brie és habilitat per a usos militars i els exiliats catalans han de marxar. Alguns, com Joan Oliver o Agustí Bartra, emprenen el camí cap a Amèrica. Obiols i Rodoreda decideixen quedar-se a Europa i es traslladen a París. Quan el juny del 1940 la capital francesa és ocupada per les tropes alemanyes, la parella emprèn una fugida angoixosa, a peu, cap a la zona alliberada que Rodoreda plasmaria en el conte 'Orleans, 3 quilòmetres'. Caminen durant tres setmanes fins a arribar a Llemotges. Mesos després, els refugiats espanyols són cridats a treballar per l'Estat francès. Obiols, també. Rodoreda passa moltes temporades sola, primer a Llemotges, després a Bordeus, on viurà fins al 1946. És una època de penúries econòmiques, de crisis d'estil, d'inseguretats, de malalties. Es guanya la vida cosint i publicant contes en diverses revistes de l'exili, els reunits a 'Vint-i-dos contes'.

3 La recerca de l'estil propi
Escultura 'La Colometa', de Xavier Medina-Campeny, a la Plaça del Diamant
Escultura 'La Colometa', de Xavier Medina-Campeny, a la Plaça del Diamant

El 1946 es trasllada a París, on Obiols coordina la Revista de Catalunya, que torna a editar-se després del parèntesi forçós de la Segona Guerra Mundial. Rodoreda escriu poesia i és distingida als Jocs Florals de Londres (1947), París (1948) i Montevideo (1949), però no en té prou amb la poesia i els contes: vol novel·la. "No trobava el meu estil, era com si no hagués escrit mai res a la vida", recordaria. Rodoreda busca la senzillesa, intentar l'impossible per aconseguir transmetre sentiments a través de la forma en què els personatges s'expressen. "Una novel·la són paraules", diria. I ho aconseguiria. El conte 'Tarda al cinema' marcaria l'inici del canvi; 'Jardí vora el mar', la continuïtat, i 'La plaça del Diamant', el pinacle, que en una enquesta realitzada per la revista «Serra d'Or» l'any 1964, va ser votada per catorze dels dinou crítics enquestats com la millor novel·la apareguda des del 1939.

Quan això passa, Rodoreda fa temps que ha deixat enrere les dificultats econòmiques, ha fixat la seva residència a Ginebra, ha guanyat el premi Víctor Català amb 'Vint-i-dos contes' i ha fet diversos viatges a Barcelona. El primer, el 1949, en plena postguerra, sempre el recordarà amb "una gran pena que em sembla que es reflecteix una mica a 'La plaça del Diamant', quan explico allò de que no hi havia res a les botigues, que als tramvies no hi havia vidres... Hi havia... saps aquestes teles que posen perquè no entrin els bitxos, metàl·liques? Es veia misèria i es veia la gent trista".

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Rodoreda hauria pogut retornar a Catalunya, però decideix romandre en un "exili voluntari" fins al final dels setanta, anys després fins i tot de la mort, el 1971 a Viena, de qui havia estat la seva parella durant trenta-dos anys, Armand Obiols. Els anys seixanta i setanta els passa a cavall de París, Ginebra i Barcelona i, a partir del 1972, Romanyà de la Selva. Quan mor Franco, el 20 de novembre del 1975, Rodoreda ja s'ha convertit en un dels grans novel·listes catalans de tots els temps: ha publicat, a més de dos reculls de contes, cinc novel·les ('Aloma', 'La plaça del Diamant', 'El carrer de les camèlies', 'Jardí vora el mar' i 'Mirall trencat') i treballa en una sisena ('Quanta, quanta guerra...'); la seva obra s'ha traduït a més de dotze idiomes (ara ja a més de vint) i ha aconseguit alguns dels premis literaris més importants. La màxima distinció, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, li arriba el 1980, l'any en què a Catalunya se celebren les primeres eleccions al Parlament des del temps de la República. Rodoreda fa mesos que viu a Romanyà. En una entrevista amb motiu del guardó, diu: "Romanyà és la fi del món, ni cotxes ni turistes, és un lloc ideal per poder-te dedicar a escriure". En una entrevista a TVE aquell 1980, li explica al periodista, Soler Serrano, l'anècdota del consell del director de La Rambla ("el que vostè ha de fer, abans d'escriure, és viure"), i afegeix que era "un consell extraordinàriament bo".
—'¿Y lo siguió?' —li pregunta l'entrevistador.
—'A la fuerza' —respon ella amb posat seriós.
El 13 d'abril del 1983, Mercè Rodoreda mor en una clínica de Girona, després d'haver viscut i d'haver posat sobre paper tanta i tanta lletra.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto