Nàpols va creuar-se en el destí d’Alfons l’any 1421, després d’haver desembarcat a l’Alguer per solucionar els desordres de Sardenya, i va ser el primer sobirà catalanoaragonès que va trepitjar Còrsega, que pertanyia a la Corona des de la pau d’Anagni del 1295. No va aconseguir prendre Bonifacio, protegida pels genovesos, però allí va rebre la petició d’ajut de la reina napolitana Joana II, que estava assetjada pels Sforza i els Anjou. A canvi d’afillar-se’l, el monarca va prestar-li suport militar i va derrotar els exèrcits francesos per terra i els genovesos per mar, primer a la batalla de Foç Pisana i després a Nàpols. L’entrada triomfal a la ciutat no presagiava, de cap manera, que la reina finalment canviés de parer i adoptés Lluís d’Anjou —candidat al tron català durant el compromís de Casp. Com a venjança, Alfons destruí el port de Marsella, principal bastió angeví, en la tornada al Principat. 

A partir d’aquell moment, per al Magnànim la capital de la Campània va convertir-se en una obsessió 

Tot i que va haver d’esperar nou anys, així que va saldar la primera guerra amb Castella, el rei va posar fil a l’agulla. Sicília fou la base d’operacions: va fer de Palerm la seva capital i va desplegar la seva diplomàcia per entendre’s amb qui calgués, mentre atacava l’illa de Gerba amb poc èxit. A la fi, la fortuna va somriure-li: amb pocs mesos de diferència van morir Lluís i Joana, i Alfons va autoproclamar-se rei de Nàpols, disposat a prendre-la sense esforç. No comptava que el papa Eugeni IV lligaria una aliança entre Venècia, Florència, Milà, Gènova i els angevins de Nàpols, que el derrotarien a Ponça (1435) de manera inapel·lable: el rei i els infants Joan i Enric van ser fets presoners.

Les Corts catalanes, reunides d’urgència a Montsó, van haver de pagar un fort rescat: 30.000 ducats.

Però Alfons IV no era un governant qualsevol i la seva capacitat de seducció va quedar demostrada en transformar una aparatosa desfeta militar en un èxit polític: va convèncer el seu carceller, el duc de Milà, de repartir-se Itàlia i ajudar-se mútuament, a canvi de renunciar a Còrsega. El regne de Nàpols quedava per al Trastàmara, és clar, que des d’aleshores va veure llum verda al seu antic projecte. Li va costar set anys de combats, setges i ocupacions de les ciutats veïnes a la capital, però el 2 de juny del 1442 va rendir la ciutat dels seus somnis.

Alfons anhelava Nàpols per convertir-la en alguna cosa més que la seva cort. En volia fer el centre de la Mediterrània, la base per operar contra els turcs, per obrir consolats als Balcans, a Creta, al Peloponès, a Turquia. El Principat i València havien de comprar la matèria primera italiana, i els napolitans, els productes tèxtils catalans. Els seus interessos, però, topaven amb els de Gènova i França, i les aliances internacionals van refer-se al seu compàs: Anglaterra li donà suport, i Borgonya, però Castella i l’imperi alemany feren costat als oponents. La tramoia es completà amb els títols que anaven aparellades al regne de Nàpols, més les romanalles de l’antiga dominació catalana a Grècia.

Campanyes internacionals i polítiques imperialistes
Així cal entendre les campanyes de l’almirall Bernat de Vilamarí a Castelorizzo, Síria i la desembocadura del Nil, o la de Bernat Vaquer a Croia (Albània); la formació del virregnat d’Eslavònia, la intensa activitat als Balcans, les relacions amb voivodes hongaresos com János Hunyadi (en qui s’inspira 'Tirant lo Blanc') o els contactes amb el negus d’Abissínia i el Gran Khan. Una ambiciosa política imperialista que no va poder evitar que Constaninoble caigués en mans dels turcs el 1453 els turcs i el mapa del Pròxim Orient canviés per sempre. Alfons IV va cridar a croada i el regne d’Hongria va respondre-hi, però el rei tenia oberta una guerra amb Gènova i les seves tropes no van poder donar suport als magiars, que van ser massacrats.

Alfons el Magnànim mor al castell de l'Ou de Nàpols
La mort va sorprendre’l el 27 de juny del 1458 al castell de l’Ou de Nàpols, fet que va alliberar els genovesos d’un llarg setge. El seu fill Ferran I va quedar-se el regne itàlic i el seu germà Joan, la Corona d’Aragó. L’imperi oriental que havia bastit treballosament va esfondrar-se ràpid.