‘Si te quieres por el pico divertir, cómete un cucuruchito de maní...’ Ja ho sé que amb el fred que fa, taral·lejar ‘El manisero’ no és gaire adient, però un estrany impuls em recorda la vella cançó quan passo davant de la rambla de Catalunya, 24, a Barcelona. On ara hi ha un hotel, aquí hi havia la sala de boleros Shanghai, el primer lloc on va actuar Antonio Machín quan va arribar a Barcelona el setembre del 1939. Machín, que ja tenia 36 anys, havia tingut una vida esbojarrada fins aleshores. Havia triomfat a Nova York, d’on se’n va anar cap a París perseguint les cames inacabables de la ballarina Delita.

A París, hi va trobar un altre amor i s’ho va passar molt bé entre boleros i passions, fins que l’1 de setembre del 1939 els alemanys van decidir passejar-se per Polònia. Ell, que era cubà i mulat, i el seu amic Napoleón Zayas, saxofonista, barrut, dominicà i també mulat, van decidir allistar-se per anar a lluitar contra els nazis, però a la cua per allistar-s’hi s’ho van repensar i van córrer a agafar el primer tren que van trobar, que va resultar que anava cap a Barcelona. Machín les va passar magres, i quan va trobar feina al Shanghai se li va obrir el cel. Però els falangistes van tancar el local per immoral pocs dies després i Machín, arrossegant Zayas i el seu saxofon, va marxar cap a Sevilla. ‘Manisero se va...’