Òscar Cadiach és un alpinista català amb un dels millors currículums d’Europa, tant pel nombre de 'vuit mils' com pel nombre d’expedicions efectuades.

Què va representar, personalment i col·lectivament, signar la primera ascensió catalana al sostre del món el 28 d’agost del 1985?
Una satisfacció enorme. L’Everest m’havia fascinat des de petit, segurament des que els meus pares em van regalar un llibre sobre el sostre del món, en entrar a l’institut. Per això, quan els productors del programa 'Al filo de lo imposible' van comptar amb mi per fer de George Mallory en el documental televisiu que pretenia emular la gesta dels alpinistes britànics de l’any 1924, vaig acceptar encantat. 

Seria la segona vegada que es pujaria l’Everet a l’estiu, en l’època monsònica, i hi vaig pujar sense oxigen. Bé, per ser francs, teníem una ampolla d’oxigen per a tres persones que vam fer servir una estona mentre descansàvem. En arribar al cim vam clavar la bandera catalana. Senzillament era el que sentíem. Després tot això es va polititzar. Però nosaltres havíem fet el mateix en altres cims que havíem pujat.

Creus que hi ha alguna possibilitat que l’expedició del 1924 fes el cim?
Jo crec que eren suficientment audaços per haver passat el segon esglaó. Mallory tenia molta empenta. Ara, segur, segur, no ho sabrem mai. Hi ha moltes incògnites. Fins i tot hi ha qui diu que la troballa del cos de Mallory el 1999 va ser un muntatge.

Què ha canviat des d’aleshores a l’Everest?
Amb els anys ha canviat l’ètica i l’estètica. Cada primavera es col·loquen cordes des del camp base avançat fins al cim. S’ha perdut el romanticisme i l’aventura: són molts els que s’endollen l’oxigen des de baix. I és clar, el mèrit és relatiu. Respecte de l’estètica, cal dir que la brutícia que es troba a la muntanya és terrible, pitjor del que se sol dir. Però no oblidem que Hillary va ser el primer a abandonar les ampolles d’oxigen allà dalt. Ara hi ha expedicions amb tota mena de luxes: saunes, grans festes, helicòpters instal·lant campaments d’altura, dopatge, egoisme... També s’ha de dir, però, que es va prohibir cremar les deixalles per no desforestar l’Himàlaia. A banda que cremar representa per als nepalesos un insult als déus.

Com ha d’evolucionar l’alpinisme i quins penses que són els reptes alpinístics d’avui en dia i de futur?
Cal buscar cims verges. De fet, els millors alpinistes ja no van a l’Everest, perquè allí es repeteix el que ja s’ha fet. Els reptes són d’altres i potser es podrà recuperar l’aventura.

Aquesta entrevista es va publicar al número 50 del SÀPIENS com a part del reportatge 'La conquesta de l'Everest'.