Després d'haver rebutjat durant gairebé dues dècades, petició rere petició, de tocar a l'Assemblea General de les Nacions Unides de Nova York, finalment, l'octubre de 1958, Pau Casals va acceptar la invitació, possiblement perquè aleshores el mestre ja s'havia convençut que oferir un concert a l'ONU era fer-ho en territori neutral i no pas als Estats Units. D'aquesta manera, Casals no trencava la seva norma de no tocar en països que havien conferit legitimitat al règim de Franco.

El músic del Vendrell va aprofitar el seu primer concert a les Nacions Unides per fer una crida apassionada per la pau i va destacar, de forma molt insòlita per una figura pública en aquells temps, la importància de prendre una "acció directa" contra l'amenaça nuclear.

Dos anys després, Casals felicitava per carta John F. Kennedy per la seva elecció com a nou president dels Estats Units. El músic li va escriure una missiva plena d'esperança en la qual insistia a considerar els dictadors un "anacronisme inconcebible en el camí de la llibertat, també a Espanya".

Kennedy li va respondre i va ser així com va començar una relació epistolar que només va transcendir a l'opinió pública l'any 1963, quan el músic va ser convidat a tocar a la Casa Blanca. Però, així i tot, Casals es va negar a deixar les seves preocupacions polítiques i humanistes fora del Despatx Oval i va condicionar la invitació del President a poder parlar-hi en privat sobre la tragèdia i el destí de Catalunya i Espanya.

Nits d'alta cultura a la casa blanca
Va ser una vetllada única, un dels moments —si no el moment— culminants de tots els actes oficials relacionats amb la cultura que s'han fet mai a Washington. La premsa va destacar els paral·lelismes d'aquella nit amb l'època de Thomas Jefferson, considerat el més culte de tots els presidents nord-americans. De fet, el mateix Kennedy va evocar l'exemple de Jefferson en diverses ocasions al llarg de la seva presidència, i un dels seus objectius estratègics va ser la introducció de l'alta cultura en l'agenda de la Casa Blanca i de tota la nació. La nit de Casals serviria de tret de sortida per a aquesta particular campanya.

Casals va interpretar obres de Samuel Barber, Elliott Carter, Aaron Copland, Virgil Thomson, Gian Carlo Menotti, Leonard Bernstein, Eugene Ormandy, a més d'El cant dels ocells, i en el concert hi va assistir, a banda dels Kennedy, Alice Roosevelt Longworth, filla gran del president Theodore Roosevelt, que va presenciar també el concert de Casals a la Casa Blanca el 1904, quan el català va ser convidat a tocar pel seu pare. A The New York Times i a molts altres rotatius, l'article va aparèixer en primera plana, però Casals era presentat més com a porto-riqueny que com a català. De fet, en tot l'article no hi ha cap menció a Catalunya i El cant dels ocells es descriu com una "melodia espanyola". Tot plegat, una visió ben diferent de la que els mateixos diaris donarien vuit anys després, arran del cèlebre discurs a l'ONU del 24 d'octubre del 1971.

Aquell dia, Casals, a punt de complir noranta-cinc anys, va tocar a les Nacions Unides per tercer i últim cop. Ho va fer convidat pel seu secretari general, el birmà U Thant. Aquest havia quedat fascinat per la figura de Casals des de la seva interpretació d'El Pessebre a la mateixa ONU l'octubre de 1963. I també per les seves paraules a favor dels valors i els drets universals. L'any 1971, en acostar-se el final del seu segon i últim mandat com a cap de l'organització, el birmà li va demanar a Casals que escrivís una obra per celebrar el 26è aniversari de la fundació de les Nacions Unides.

Així, el dia 24 d'octubre del 1971 i amb U Thant al seu costat, Casals va dirigir personalment la interpretació del seu Himne a les Nacions Unides, amb lletra del reconegut poeta britànic W.H. Auden. En finalitzar el concert, el secretari general de l'ONU va atorgar a Pau Casals la Medalla de la Pau, honor que el músic no s'esperava i que va descriure com el més important de la seva vida.

Un discurs improvisat per a la història
De fet, el parlament que Casals va haver d'improvisar durant uns tres minuts i en el qual va explicar els seus orígens ha quedat per als annals de la història i també en l'imaginari col·lectiu del Principat. "Sóc un català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya."
Aquelles paraules, pronunciades en un anglès molt clar i fort per un home tan gran, van causar un enorme impacte i les portades dels diaris nord-americans del dia següent se'n van fer especial ressò. Aquest cop, sí que destacaven la catalanitat de Pau Casals i la seva lluita constant per la pau al Principat i al món.

Malauradament, sembla que els esforços del president John F. Kennedy per culturitzar el poble nord-americà no van ser tan reeixits com esperava. Igual que ha passat amb altres personatges de l'alta cultura, la figura de Casals ha estat pràcticament oblidada als EUA. Només a Puerto Rico se'l recorda cada any en el Festival Pau Casals de música, un certamen que va fundar ell el 1956.