Després que l’imperi Romà perdés la seva part occidental amb seu a la ciutat de Milà l’any 476, li tocava a la seva part oriental, Constantinoble, liderar un nou imperi, el Bizantí. Malgrat aquesta etiqueta, encunyada al segle XVI en contraposició a les antigues cultures grega i romana, els habitants de Constantinoble es continuaven considerant romans i volien recuperar la seva altra meitat.

“L’home que mai no dorm”
Qui s’ho va proposar seriosament va ser Justinià, el regnat del qual (527-565) constitueix el primer “Segle d’Or” de Bizanci. Persona molt culta i de tarannà moderat, la seva capacitat de feina era tan gran que hi ha cronistes que el defineixen com “l’home que mai no dorm”. Justinià va dur a terme una forta reestructuració administrativa: va modernitzar el sistema de recaptació d’impostos, va reduir el poder dels alts càrrecs provincials i frenà la corrupció, prohibint, entre altres coses, la compra de càrrecs públics. Amb tots aquests canvis va aconseguir un estat fort que li va possibilitar restablir l’autoritat imperial al nord d’Àfrica, Itàlia, les illes Balears i el litoral del sud d’Hispània.

La prohibició del paganisme
El procés de recuperació d’aquestes antigues glòries imperials va ser liderat pels valents generals Belisari i Narsès, i es va fer amb el cristianisme com a eix vertebrador. Qualsevol mostra pagana va ser perseguida. Arran d’aquesta política, el 529 es va ordenar tancar l’Escola d’Atenes, que havia estat fundada deu segles enrere per Plató.

Justinià, convençut de l’origen diví del seu poder, també es va encarregar de reforçar el paper de Constantinoble com a capital de la cristiandat. En aquest sentit, seguint la política iniciada per Constantí dos segles enrere, va promoure la construcció de nous fastuosos edificis, entre els quals hi ha l’església de Santa Sofia, que va esdevenir l’edifici religiós més gran del món cristià i una de les obres arquitectòniques més belles i grandioses de l’art universal. Va ser així com Constantinoble no va trigar a convertir-se en una de les ciutats d’Europa més importants de l’edat mitjana, ja prou concorreguda d’ençà que el 340 l’emperador Constanci II hi va fundar la primera universitat del món.

La restauració de la unitat de l’imperi també passava per la codificació de les lleis que havien possibilitat el seu èxit. Conscient d’això, Justinià impulsà la recopilació ordenada de totes les normes del dret romà. El resultat fou el ‘Corpus Iuris Civilis’, també conegut com el Codi de Justinià, que avui en dia és la base de les lleis civils de molts països europeus.

L’emperadriu prostituta
En totes aquestes reformes, l’emperador va disposar del suport incondicional de Teodora, una actriu amb passat de prostituta. Justinià es va enamorar bojament d’ella i per poder-s’hi casar va fer canviar la llei que fins al moment prohibia els matrimonis entre classes socials. I també va decidir que Teodora fos coronada amb ell. Un gest amb el qual volia donar a entendre que el seu seria un govern compartit, en igualtat de condicions.

El 532, cinc anys després de la seva coronació, el matrimoni imperial ja va conèixer la cara més amarga de l’exercici del poder. A la població no li havien agradat gens les mesures restrictives, sobretot fiscals, que havia adoptat Justinià per poder desplegar el seu ambiciós pla territorial i urbanístic. Durant una competició a l’hipòdrom, el poble es rebel·là esperonat pel crit de 'nike' (‘venç’). De seguida el caos s’apoderà de Constantinoble: van assaltar les presons i van deixar en llibertat reclusos, i el Senat fou incendiat. Tancat al seu palau, Justinià planejava fugir per mar. La seva dona, però, el cridà a l’ordre. Aleshores, avergonyit de la seva covardia, l’emperador va decidir esclafar la insurrecció, la qual va acabar amb un autèntic bany de sang. Aquest episodi il·lustra a la perfecció la influència que exercia Teodora sobre el seu marit. 

Els historiadors de l’època ja ens la presenten com una dona forta, cruel, ambiciosa, molt manipuladora i intel·ligent. Amb Justinià la compenetració va ser total. Només es desavenien en l’àmbit religiós. Teodora seguia la doctrina del monofisisme, que defensava que Jesús no tenia naturalesa humana, sinó només divina. Justinià, en canvi, estava més alineat amb els dogmes de l’Església catòlica. Amb tot, segons apunten alguns cronistes, la parella imperial va saber aprofitar aquesta circumstància per presentar-se com els patrons d’ambdues faccions i assegurar-se així la lleialtat de tots els bàndols.

Decadent sense la seva esposa
Teodora va morir al cap de 22 anys de casats. Sense ella, Justinià ja no va tenir la força ni el coratge necessari per redreçar un govern que començava a fer aigües. Disset anys després, el 565, moria l’emperador més cèlebre de Bizanci a l’edat de 83 anys. El seu hereu i nebot Justí poc pogué fer per salvar els mobles, de manera que va ser qüestió de temps que els bàrbars tornessin a aconseguir les províncies romanes occidentals.