Qui va ser realment Joan Colom?

1 Germà de Francesc Colom, canonge de Barcelona i vint-i-novè president de la Generalitat

Catorze cavallers carreguen el cos del príncep a les espatlles. Joan Colom i Bertran és el sisè del costat dret, davant del conseller quart de la ciutat, Bartomeu Quintana, i darrere del cavaller Pere Joan Serra. No hi ha gaires honors més grans, en aquella Barcelona que, des de fa vuit anys, es dessagna en una guerra civil que ha dut la Generalitat i el Consell de Cent a declarar Joan II traïdor a la pàtria, i a suplir-lo nomenant nous monarques. Som a 21 de desembre del 1470 i el finat és, justament, el fill primogènit del rei Renat I, el lloctinent de Catalunya Joan d’Anjou.

S’havia convertit en la gran esperança del patriciat urbà barceloní perquè, al capdavant d’hosts franceses, havia obtingut victòries importants, com la conquesta de Girona, però un atac d’apoplexia ha segat de cop la vida del príncep i, de retruc, les esperances de l’oligarquia que havia plantat cara a les formes autoritàries de la família Trastàmara, i que ara intueix la derrota. Els planys dels centenars de barcelonins que han acompanyat el seguici mortuori esclaten en entrar a la catedral: “Oh, senyor primogènit, què farem nosaltres, mesquins? On t’irem a cercar?”. L’escena és corprenedora i inclou genets entrant a cavall al temple i centenars de representants de parròquies, monestirs, institucions i gremis, en un seguici perfectament reglat on tothom ocupa el lloc que, per dret i usatges, li pertoca. Ser portador del fèretre indica, sens dubte, una rellevància social molt gran. No està de més recordar que el nostre home era germà de Francesc Colom, canonge de Barcelona i vint-i-novè president de la Generalitat, entre els anys 1464 i 1467.

La implicació de la família Colom en la guerra és, per tant, més que evident. No hi ha gaires dubtes que Francesc va participar en la tria de Renat d’Anjou com a rei per substituir Pere IV, “el Conestable de Portugal”, com tampoc que la seva influència devia ser cabdal perquè el seu germà petit, Joan, obtingués un seguit d’encàrrecs per part de la Generalitat. A banda de l’honor de transportar les despulles d’un sobirà i d’un lloctinent del país (també va participar en l’enterrament de Pere IV), de Joan Colom i Bertran sabem que actua com a ambaixador de la Diputació del General a l’Empordà, és a dir, com a emissari que porta ordres a diversos magistrats i capitans perquè actuïn contra els partidaris de Joan II, entre altres indicacions; però també apareix en certs documents com l’encarregat de comprar i pagar bombardes, de dur vitualles a Cervera, d’assegurar la paga de soldats i mercenaris, d’atendre les peticions que l’abat de Montserrat fa a la Diputació, o les de diverses viles (Vic, Cambrils, Berga)... En definitiva, els deu anys que s’allarga la guerra, el nostre home no para, va amunt i avall.

2 Retalls d'una biografia documentada

Ara bé, no consta enlloc que entrés en batalla, ni molt menys que fos capità o almirall de flota, com han sostingut alguns autors que han pretès fer del nostre cavaller barceloní l’autèntica identitat del descobridor d’Amèrica, Cristòfor Colom. Sense entrar en els detalls de la biografia de l’almirall Colom, s’ha pretès que la clau de tots els enigmes sobre la seva identitat seria, justament, una vella enemistat personal amb el rei Ferran II... que quedaria explicada si es tractés de Joan Colom, és clar. Segons han insistit diversos pseudohistoriadors, Joan, en acabar la guerra, es convertiria en un proscrit que no acceptaria les condicions de la Capitulació de Pedralbes (1472) i, així, iniciaria una nova vida com a mariner, primer com a capità corsari pel Mediterrani, i tot seguit arribant a Portugal, després de patir un naufragi, el 1476, amagant sempre el seu origen.

Documents notarials
Però la documentació és tossuda i situa el germà de l’antic president de la Generalitat participant en les Corts convocades a Barcelona per Joan II l’any 1473. Més encara, dos anys després hi parla en nom del rei, el 18 de juliol del 1475. Entre una data i una altra, el nom del nostre protagonista apareix en tres documents notarials: en un fa donació d’unes propietats i en els altres atorga poders a tercers perquè el representin o signin en nom seu. Juntament amb l’acció parlamentària, són les seves últimes aparicions documentals en vida: les següents vegades que el seu nom surt citat, Joan Colom i Bertran consta com a difunt.

3 Les dates de naixement i mort

Les dates de naixement i mort del nostre personatge només es poden calcular per aproximació. Es pot afirmar amb seguretat que va néixer entre el 1410 i el 1419, per dos motius: primer, perquè va ser tonsurat l’any 1425, ritual que solia fer-se als nens que ingressaven en una escola eclesiàstica, quan tenien entre vuit i quinze anys; i, segon, perquè el seu nom apareix, en diminutiu (Iohanneto, ‘Joanet’ en llatí), en un testament que el seu avi patern va fer el 7 d’agost del 1419.

La data de la mort pot ajustar-se una mica més, ja que, en un document datat el 13 de setembre del 1477, el fill del nostre home, Jaume Colom, fa constar en llatí: “Ego Iacobus Columbi filius honorabilis Iohannis Columbi quondam militis in civitate Barchinone domiciliati heresque universalis dicti quondam patris mei”, que, traduït al català, vol dir: ‘Jo, Jaume Colom, fill de l’honorable Joan Colom difunt, cavaller, domiciliat a la ciutat de Barcelona i hereu universal del dit pare meu difunt’. Per ser exactes, cal subratllar que quondam és un adverbi que, literalment, significa ‘antany’, ‘en el passat’ o ‘en altre temps’, cosa que, en anar acompanyat d’un nom propi —en aquest cas, Iohannis Columbi—, converteix la persona en difunta.

En aquest primer document on s’assenyala que és mort, el seu fill Jaume, fent constar que és el seu hereu universal, està reclamant obligacions als qui eren deutors del seu pare. Però n’hi ha més: en un paper notarial datat del 1484, el mateix Jaume torna a aparèixer citat com a “fill i hereu universal de l’honorable Joan Colom difunt”; i en un testament del 1487 és una antiga esclava de la casa dels Colom la qui parla del seu antic amo, mort. Tot plegat fa pensar que Joan Colom devia morir poc després de la seva intervenció parlamentària, a finals del mateix 1475 o bé al llarg del 1476 o a principis de l’any següent. Tenia, per tant, entre 56 i 67 anys, una edat prou avançada per l’època.

4 Pseudohistòria sobre el descobriment

'Primer desembarcament de Colom a Amèrica', de Dióscoro Puebla (1862) Wikimedia Commons

La impossibilitat que un mort es converteixi en un dels navegants més il·lustres de tots els temps va fer que els defensors de la candidatura de Joan Colom com a descobridor esgrimissin que el mot quondam podia referir-se a un estat de mort civil del personatge, és a dir: que el desterrament, sobretot quan passava un cert temps de la fugida, convertia l’exiliat en algú que ja no comptava per a res, no tenia cap dret en els dominis de Joan II i perdia totes les possessions. El gran problema de la teoria és que, d’una banda, els experts han demostrat que el mot quondam no es feia servir per designar la mort civil i, de l’altra, que si Joan Colom i Bertran va marxar el 1472, no s’hi va estar gaire temps, a l’exili, si al cap d’uns mesos participava en unes Corts a Barcelona convocades pel rei i signava documents davant de notari.

En tot cas, queda clar que no era cap proscrit ni estava condemnat a mort. Ans al contrari: la família Colom, per més bel·ligerant que fos durant la guerra, va acceptar la capitulació. Consta que un dels seus germans, Guillem, ja havia estat perdonat per Joan II l’any 1473 i va participar en processons públiques amb el monarca. I fins i tot Lluís, que es va instal·lar a Sicília, va rebre el perdó, tardanament, el 1478. De manera que només Francesc, l’eclesiàstic, no va regraciar-se mai amb el rei... perquè va morir un mes abans que acabés la guerra.

5 L'intent de fer-lo passar per viu

Davant d’aquestes evidències, l’intent de la pseudohistòria ha estat fer-lo passar per viu... aprofitant dos documents en què Joan Colom i Bertran apareix citat sense la companyia del quondam. Però no sortir esmentat literalment com a mort (després que tres documents sí que ho facin) no significa que algú sigui viu. I menys si es va al detall: en una sentència de l’any 1488 contra el seu germà Lluís i el seu fil Jaume, es menciona Joan com a referència clau per situar genealògicament un altre Jaume Colom, el pare del nostre home (que tampoc no apareix com a quondam al document, tot i ser mort de feia molts anys). El document obliga “Lluís Colom, cavaller, i Jaume Colom, fill de Joan Colom, ciutadà de Barcelona, els quals Lluís i Joan foren fills de Jaume Colom”, a pagar unes misses que havia deixat instituïdes el besavi Guillem Colom en el seu testament. Vet aquí tota la menció.

Una altra menció de tipus genealògic es llegeix al testament de Caterina de Gualbes i Colom, neboda de Joan, que indica que els hereus del seu tiet rebran una part dels seus béns quan mori el seu marit. La possible identificació de Cristòfor Colom com a Joan Colom i Bertran, amb canvi de nom inclòs, no té més fonament, un cop queda demostrada la mort del protagonista i, sobretot, es desmunta la teoria que feia del barceloní un proscrit rebel contra Joan II que, després de bregar-se al mar, oferiria els seus serveis a Portugal. I, encara que mai no és tard per canviar de rumb, no deixa de ser sorprenent que en cap de les desenes de documents en què surt citat el personatge, en seixanta anys no se’l relacioni mai amb cap fet nàutic ni cap travessa per mar.

6 La construcció de la pseudohistòria sobre l'exili de Joan Colom

'Cristòfor Colom fou català', de Luis de Ulloa

1927. L'historiador peruà Luis de Ulloa publica Cristòfor Colom fou català, en què afirmava que per qüestions heràldiques, de llengua i de nomenclatura el descobridor podria ser català, descartant per inversemblant la nacionalitat genovesa. Ell, però, no va identificar Joan Colom i Bertran com el descobridor del nou món.
1928-1931. L’advocat Enric Mitjana de las Doblas, en un intercanvi epistolar amb Ulloa, identifica per primera vegada Joan Colom i Bertran com l’autèntic Cristòfor Colom. Sense citar cap font, fixa el seu casament el 1468 amb Francina d’Alós -quan Joan Colom es va casar cap al 1449 amb Margarida d’Alòs-, i literalment s’inventa tant els seus capítols matrimonials com el fet que Joan Colom va ser diputat de la Generalitat i un rebel fugitiu després de la guerra civil.
1973. Joaquim Ventalló dona a conèixer, a La Vanguardia, les investigacions de Josep Porter i Rovira, llibreter i amic de De las Doblas, de qui, sense citar-lo mai, copia (i amplia) la biografia fictícia de Joan Colom: a més de mantenir la ficció de la seva rebel·lia i exili després de la guerra, el converteix en almirall.
1986-1992. L’advocat Caius Parellada publica dos llibres manifestant les incongruències de la tesi genovista, donant vàlides les tesis del seu amic Mitjana de las Doblas i aportant-hi un nou factor: la censura, responsable de “descatalanitzar la gesta colombina” i d’amagar fets com unes fictícies noces règies del proscrit Joan Colom. Parellada es va empescar que Joan, durant el seu exili, es va casar amb una princesa portuguesa descendent de Jaume d’Urgell -descartat com a rei d’Aragó i comte de Barcelona pels compromissaris de Casp (1412)- i germana de Pere IV.
Segle XXI. Es funda l’Institut Nova Història, que fa servir la censura com a pilar central per explicar tot el que no se sap sobre l’autèntica història de Catalunya i sobre el descobriment d’Amèrica. Les tesis de Mitjana de las Doblas, Porter i Rovira i Parellada es consideren fonts indiscutibles, malgrat l’aparició de nova documentació històrica que les desmenteix.