Lluny de ser els defensors del país, els terços de la monarquia hispànica que al segle XVII lluitaven contra França causaven la ruïna i la devastació dels pobles i les ciutats catalanes per on passaven. El saqueig de Palafrugell, un dia d'estiu del 1638, en va ser un exemple. Els terços del monarca Felip IV, formats per soldats afamats i mal pagats, saquejaren una casa rere l’altra buscant menjar i diners. Aquest pillatge, similar al d'altres llocs de Catalunya, va ser una de les conseqüències de l’obsessió del comte duc d’Olivares, l’home que governava en nom del rei Felip IV, per guanyar la guerra dels Trenta Anys que en aquell moment enfrontava Espanya amb França.

En aquells anys, els terços hispànics, que es dirigien a les fronteres o als ports d’arreu de la Península per anar a defensar els dominis europeus, eren allotjats, a manca de guarnicions i casernes prou grans, a les cases dels camperols i petits artesans. La situació es tornava insostenible a l’hivern, quan les guerres acostumaven a aturar-se a causa de les condicions climatològiques. La monarquia, curta de recursos econòmics, imposava a la població i als municipis dels seus regnes la càrrega d’allotjar els soldats i també la contribució a les despeses que la guerra ocasionava.

1 El projecte de la Unión de Armas i l'obligatorietat de reclutar 16.000 soldats catalans

Els problemes derivats del pas dels exèrcits s’havien iniciat uns quants anys abans del saqueig de Palafrugell. Segons un memorial que la Generalitat de Catalunya va enviar al rei, entre el 1626 i el 1637 el país havia hagut d’allotjar més de 40.000 soldats. Això, de fet, era el resultat del projecte del comte duc d’Olivares de crear la Unión de Armas, un gran exèrcit permanent que havia de tenir 140.000 soldats, 16.000 dels quals els havia d’aportar el Principat.

A partir de 1634, davant la creixent amenaça francesa al Roselló, l'exigència d'Olivares de reclutar soldats en terres catalanes i d'allotjar-los va provocar agres discussions amb la Generalitat i el Consell de Cent, no debades les pretensions del privat del rei anaven en contra dels privilegis i les Constitucions de Catalunya. Sens dubte, a Olivares li feien nosa les lleis catalanes, tal com constata en una carta que va escriure al comte de Santa Coloma: "Que lleve el diablo a las constituciones, y a quien las guarde también". El comte duc, tanmateix, no cedí, i ben aviat els abusos dels terços van començar a fer bullir la sang no solament dels pagesos, sinó també dels habitants d'arreu Catalunya.

2 El 'llombard', un tipus d'allotjament que obligava a donar menjar i llit als soldats i a pagar-los un ral diari

El fet que va portar la desesperació i aplanà el camí cap a la revolta dels Segadors del 1640 fou la decisió d'Olivares, cada cop més mancat de recursos econòmics per fer la guerra, d'imposar el tipus d'allotjament conegut com a 'llombard', en substitució del model acordat el 1553 en la Constitució anomenat 'nous vectigals' (és a dir, nous tributs). Amb les normes vigents fins aleshores, cada casa havia de proporcionar al soldat que s'hi allotjava llit, taula, espelmes, sal, aigua i vinagre. Però el nou model encara hi afegia llenya, oli, escudella, plats i olles, ordi i palla per al cavall i, a més, un ral diari. Això, a la pràctica representava que els municipis catalans no sols havien d'allotjar i mantenir els soldats, sinó que, a més, els havien de pagar el sou. Vers el febrer del 1640, la Catalunya oriental era un autèntic camp de batalla pels enfrontaments entre els soldats i la població civil. El xoc entre les lleis de la terra i les lleis de la guerra era evident.