El 30 d’octubre del 1975, quan faltaven tres setmanes exactes perquè Franco morís, Raimon va fer un recital al Palau dels Esports de Barcelona que va fer història. L’oposició democràtica vivia moments d’atonia. De fet, feia 33 dies que el règim havia executat tres militants del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) i dos d’ETA, i el pessimisme i la por feien forat. Però Raimon tenia capacitat mobilitzadora i va decidir exercir-la. Va convocar 10.000 persones, amb els màxims dirigents de l’Assemblea de Catalunya a primera fila. El públic va cridar les seves consignes, “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia!”, i va cantar simbòlicament 'Diguem no' com a himne de facto de la resistència i, al final, va sortir en manifestació.

La gestació d’aquell festival va ser de manual de transició. Rodolfo Martín Villa, llavors governador civil de Barcelona i arquetip dels sectors més evolucionistes del franquisme, va permetre’l perquè sabia que el que feia era donar la mà als qui aviat deixarien de ser enemics per esdevenir adversaris en un sistema parlamentari que havia començat el seu compte enrere.

Raimon, pioner en tantes iniciatives de la Nova Cançó, va ser també un bon model per explicar els canvis que operaven al territori artístic durant la Transició. Al Palau dels Esports va estrenar un gran títol, 'Jo vinc d’un silenci'. Aquesta cançó portava imprès en el genoma el motor de la mobilització, que arrencava aplaudiments còmplices, d’eslògan de míting, justament en una frase que amb el temps ha esdevingut sovint apòcrifa de tan citada. “Qui perd els orígens, perd identitat”. Raimon l’escriu pensant en els orígens de classe, especificats en la mateixa cançó, “de gent que anomenen classes subalternes”, però el públic ho tradueix per orígens nacionals, ja que el significat d’”identitat” hi mena i, a més a més, l’apropiació popular hi afegeix sovint un article, amb el qual queda un determinant “qui perd els orígens per la identitat”; perfecta simbiosi entre els dos discursos essencials de la Nova Cançó i el seu correlat polític.

El recital de Raimon va anar seguit, amb el mateix format, per uns altres dos, de Lluís Llach i Pi de la Serra, enregistrats en un disc. La Nova Cançó tenia, en general com a moviment, amb diferents accents, un component polític, de reivindicació nacional i de classe, que en els tres recitals del Palau dels Esports va arribar en un punt zenital.

Raimon havia compost 'Al vent', la seva primera cançó, el 1959, l’any en què Lluís Serrahima va escriure a la revista montserratina ‘Germinàbit’ l’article 'Ens calen cançons d’ara', que convencionalment es dóna com a manifest fundacional del moviment conegut com a ‘Nova Cançó Catalana’. L’article, inspirat per l’historiador i advocat Josep Benet, polític clau de la penúltima Catalunya, plantejava la necessitat d’una cançó de consum en català, en sintonia amb el gran desplegament del lleure ‘teenager’ provocat per l’eclosió del rock and roll i, molt especialment, de The Beatles.

Es busca el ‘Beatle’ català
El franquisme havia reclòs el català als espais de la privacitat, mentre la llengua literària maldava per sobreviure com a tal, com una espècie en perill d’extinció que exigia donar una mena de vida a les paraules perquè no morissin als diccionaris: “però hem viscut per salvar-nos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”, en versos d’Espriu que també canta Raimon. Al català, li calia un impuls de masses, i aleshores es reivindicava una cançó de consum jove que servís per estendre el català a grans públics i fer que el parlessin les generacions que ja no havien viscut la Guerra Civil.

Els Setze Jutges van ser un col·lectiu de cantants que va néixer clarament inspirat en l’article de Sarrahima. Però en un principi van traduir més del francès que de l’anglès, sempre sense arribar a les poderoses ‘chef d’oeuvre’ de Brassens, Ferré o Brel i amb una timidesa pròpia de la burgesia barcelonina que en dificultaba la pretesa massificació. Aquesta massificació es va assolir amb l’arribada d’un Raimon lliure de prejudicis, valent, original de Xàtiva, que és el pol sud de l'Eixample. I després Joan Manuel Serrat, que era del Poble-sec, que n'és el pol nord social.

El 1916, es va constituir la discogràfica Edigsa amb un capital de 300.000 pessetes (1.800 €). La burgesia catalana que alenava el moviment era la mateixa que en el mateix moment va crear Òmnium Cultural, Edicions 62 i aquest segell discogràfic. I, més tard, Banca Catalana. Eren, entre d’altres, els grans mecenes Millet Maristany i Vallvé Creus, els empresaris Francesc Cabana i Salvador Casanovas, l’activista Espar Ticó i un jove Jordi Pujol.

Edigsa disposava d’un director artístic, Claudi Martí, i va ser la casa mare dels primers discos de la Nova Cançó, que començava a configurar-se, si més no, convencionalment com a moviment. Però per tal que tot allò arrenqués realment cap al consum, calia també entrar en el circuit més comercial, que aleshores eren els festivals competitius. El Festival de la Cançó del Mediterrani volia calcar San Remo, i aquell 1963, la Nova Cançó s’hi va presentar. El Festival, amb la força que li donava ser retransmès per televisió, tenia un cert renom internacional gràcies al fet que l’havien guanyat l’italià Claudio Villa, la grega Nana Moskouri i el francès Robert Jeantal, molt populars aleshores. El sol fet de presentar-hi una cançó en català ja era un avenç. Però, a més a més, la cançó 'Se’n va anar' va guanyar. 'Se’n va anar', de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu, era el producte paradigmàtic en el qual pensava Josep Benet quan se li va encendre la llum de la gramola mental, era exactament el consum que ell volia, ni culturalista ni artísticament indigne.

La victòria de Raimon i Salomé amb 'Se'n va anar', l'únic tema en català, no va deixar de ser una sorpresa. La cançó fabricada oficialment per guanyar aquell festival era 'Paz', de Carlos Laporta, interpretada per Franciska y los TNT, que va quedar en segon lloc. Aquest tema era la consigna idònia per al franquisme dels anomenats “25 años de paz” perquè es van commemorar l’any següent per celebrar el quart de segle de la seva victòria a la Guerra Civil. Però qui es va imposar va ser una persona que, llavors, ja cantava una cançó que esdevindria emblemàtica: 'Diguem no'. El franquisme li va fer canviar el títol per un 'Ahir' que no volia dir res però evitava la contestació, i un parell de frases: “Hem vist la fam ser pa dels treballadors” van virar cap a “hem vist la fam ser pa per a molts”, i “hem vist tancats a la presó homes plens de raó” es va dulcificar a “com han fet callar molts homes plens de raó”. La gent, és clar, entonava la versió original.

La temàtica antirepressiva va ser un dels leitmotiv d’aquella Nova Cançó. Raimon, que va ser explícitament prohibit a la televisió del 1964 al 1976, va compondre dos temes situacionistes, explicant la tensa espera d’una detenció, 'De nit a casa, junts' i 'Quan creus que ja s’acaba', escrits durant l’estat d’excepció del 1969, promulgat arran del trasbals que va representar per al règim la mort del comissari Manzanas a mans d’ETA, que va arrossegar una ràtzia de centenars de detencions que van culminar amb el procés de Burgos el 1970.