Ajudada per la llum d’una espelma que genera un oasi de claror en un capvespre fosc d’hivern, a la rectoria de Vallfogona de Riucorb, una ploma gargoteja uns mots pensats per sorprendre el lector just arribar a l’últim vers. L’home que s’aboca a l’escriptori somrient per sota el nas vesteix un hàbit religiós, incapaç d’ocultar un ànim juganer. Aquest poema, escrit com tants d’altres per passar l’estona i esmolar l’enginy, i no pas per assolir la posteritat, podria ser la declaració d’intencions d’un autor cínic per naturalesa: “... ara te’n vages a la terra freda, / a qui lo sol amb raigs escassos mira, / o a la que més de l’equinocci abrase, / entres en mar tempestuosa o queda, / en terra estigues, sossegat o amb ira, / sempre, pio lector, seràs un ase”. 

A la fi del segle XVI, la literatura catalana es trobava en una cruïlla, entre la tradició medieval i la moda italiana, sense oblidar la interferència del Segle d’Or espanyol. Enmig d’aquell panorama, va aparèixer un autor tan popular en el seu moment com desprestigiat segles després, responsable de composicions satíriques i burlesques, prou xocants, tenint en compte que les escrivia un home d’Església. Es deia Francesc Vicent Garcia, i seria més conegut per tothom com el Rector de Vallfogona, un personatge al voltant del qual corren en paral·lel la realitat i el mite, com dues biografies trenades.

Garcia va néixer a Saragossa el 22 de gener de l’any 1579, però es va criar a Tortosa, terra d’origen de la família. Probablement, va ser la mort prematura del pare, cap al 1582, el que va fer tornar la vídua a Catalunya amb el fill. La mare, Margarida Ferrandis, es va tornar a casar, i ho va fer amb el llibreter Pere Bono. El jove Vicent va créixer envoltat de cultura; va participar en diversos concursos literaris i es va relacionar amb els cercles culturals de Barcelona, Tortosa i la Segarra, on va conèixer Jeroni Ferrer, canonge de Guissona, i Rafael Bover, rector de Vallbona. A diferència del que ens ha fet creure un dels tòpics associats a la seva figura, Garcia no era un franctirador solitari.

Ordenat sacerdot
Se’n va anar a estudiar a Barcelona, on li van conferir la primera cerimònia que l’introduïa a la clerecia, el 1601. Quatre anys més tard, va ser ordenat sacerdot, a Vic. A finals del 1606, va guanyar el concurs per ocupar la rectoria de la parròquia de Vallfogona de Riucorb, una vila que aleshores pertanyia a la Segarra i que actualment forma part de la Conca de Barberà. En virtut de l’activitat eclesiàstica, Garcia havia estat mestre de capella del bisbe de Vic Francesc Robuster, que va arribar a ser secretari del bisbe de Girona Pere de Montcada, antic canonge degà de Tortosa, pertanyent a una de les famílies més nobles de Catalunya. Probablement, la mort d’aquests protectors va impedir que el rector assumís càrrecs superiors dins de l’Església. Lluny de la imatge estesa al llarg del segle XIX, que retratava Garcia com un capellà aïllat en un poblet de la Catalunya interior, en realitat va mantenir contactes amb diverses autoritats de l’època. Començant pel virrei, el marquès d’Almazán, amb qui va compartir un viatge de Barcelona a Tarragona, durant les festes de Santa Tecla, que es va fer per mar per esquivar els bandolers. 

Església de Vallfogona de Riucorb. - Angela Lloc / Wikimedia Commons

Un contemporani, el rector de Vallbona, li va retreure que estigués absent massa sovint de les seves obligacions: “Vallfogona i son districte / és vòstron papat, i no / los carrers de Barcelona / per los quals donau tants tombs”. Sembla una acusació clarament injusta. No podem dubtar de la implicació de Vicent Garcia en les tasques pastorals i notarials de la parròquia que li havia estat encomanada, ni de la relació intensa amb els feligresos. Fins i tot va tirar endavant la construcció de la capella lateral de Santa Bàrbara, una ampliació de l’església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb. 

Amb motiu de la inauguració d’aquesta capella, el maig del 1617, el Rector va escriure una obra teatral, la Comèdia de santa Bàrbara, la primera peça dramàtica catalana d’estètica barroca de la qual tenim constància. 

Malenconia i desengany 
En molts dels poemes que va compondre, el Rector deixa anar un caràcter murri i tirant a obscè, capaç de dedicar unes dècimes al paleta que li va construir una latrina: “En sa traça artificiosa / no pose lo maliciós / la llengua amb zel envejós / perquè la traurà merdosa”. O un sonet a una monja amb la cara picada de verola: “D’alguna fossa us han desenterrada / per no sofrir los morts tal companyia, / quan eixa mala cara se us podria / i estava de cucs mig rosegada”. 

Solia recórrer a l’estirabot inesperat, com es pot detectar en algun dels textos notarials presumiblement més formals i en l’epitafi esculpit en pedra a la tomba del seu escolà, un noi que havia mort als dotze anys i n’havia consagrat sis, la meitat exacta, a servir la parròquia: “A millor vida partí / lo qui la partí tan bé”. En una ocasió va dedicar un sonet al bandoler Perot Rocaguinarda, a qui havia donat aixopluc a inicis del 1609, tot i ser un nyerro, enemic del bàndol cadell del seu antic protector, el bisbe de Vic. 

Per sota de l’enginy i la comicitat, els textos del Rector traspuen la malenconia, la malfiança i el desengany propis del barroc. Les referències a la sexualitat no pretenen pas exaltar-la, sinó ridiculitzar les baixes passions, com en un cas en què el protagonista d’un sonet es desperta especialment luxuriós i no acaba d’ejacular quan toca: “Alcí’m amb tanta fam que bé poguera / valer-me d’això meu com de la pica, / si acàs lo dejunar durava gaire. / Una mossa trobí, i la badoquera / de la desventurada era tan xica / que, sens tocar-li un pèl, la hi fiu en l’aire”. 

Poema de Francesc Vicent Garcia al carrer de la Font, a Vallfogona de Riucorb. - Wikimedia Commons

Aquests textos s’alternaven amb lloes religioses i escrits solemnes, com el sermó en prosa que va predicar durant les exèquies a la mort del rei Felip III a la catedral de Girona, el 12 de maig de 1621. Hi manifestava que havia coincidit amb el rei en dues ocasions, a Barcelona i a València. 

El 1622, es va doctorar en Sacra Teologia als Reials Col·legis de Tortosa. L’estiu d’aquell mateix any, va viatjar a Madrid. No queda clar que en l’estada a la capital espanyola conegués personalment Felip IV, ni que es fes col·lega de Lope de Vega, tal com insisteix a assegurar el mite. Francesc Vicent Garcia va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623, als quaranta-quatre anys. Al testament no feia referència a la preservació d’allò que havia escrit, en total unes cent seixanta composicions poètiques, una peça de teatre i un sermó en prosa. En vida havia publicat ben poca cosa, però la difusió de molts dels seus poemes en versió manuscrita –cap de pròpia mà– el van refermar com un autor ben conegut. 

“Fènix de Catalunya” 
La poesia completa del Rector de Vallfogona es va publicar el 1703, en una edició prínceps promoguda per l’Acadèmia dels Desconfiats, antecessora de l’actual Acadèmia de Bones Lletres, que inclou un perfil biogràfic farcit d’inexactituds. A més, hi van incloure versos que no eren seus i en van eliminar d’altres d’autèntics per massa irreverents. En aquest primer recull, se’l qualifica de “fènix de Catalunya, regalo de les muses i glòria de la fidelíssima i exemplar ciutat de Tortosa”. Es trobava en el zenit d’un prestigi que tampoc no es va veure eclipsat per un edicte de la Inquisició, l’any 1782, que prohibia les seves obres. 

Al Rector, entès com un personatge, se li van anar atribuint una infinitat d’anècdotes apòcrifes en tota mena de novel·les, contes i auques de caire folklòric. La seva popularitat era tan gran que Pitarra el va convertir en protagonista del drama Lo Rector de Vallfogona, estrenat al Teatre Romea, de Barcelona, el 1871. La figura de Garcia quedava distorsionada per les diverses llegendes sorgides al llarg dels anys, també la que fa referència a un suposat enverinament tramat per uns enemics mortificats per l’enveja. 

En temps de la Renaixença, quan tocava emmirallar-se en el passat medieval, els escrits del Rector van ser acusats d’haver arrossegat la literatura catalana a temes mundans i escatològics, i d’haver contaminat la llengua literària amb lèxic castellanitzat, encara que fins aleshores s’hagués considerat un model de puresa. El poeta Marià Aguiló, per exemple, assegurava que l’eclesiàstic havia fet “mal a l’art prostituint-lo, fent un bordell del Parnàs”. Fruit d’aquesta tasca de condemna sistemàtica, el terme vallfogonisme va esdevenir sinònim de vulgaritat. 

El Rector va ser escombrat del cànon literari fins ben entrat el segle XX, obviant el fet que havia introduït nous gèneres, com va fer amb el panegíric dedicat a Felip de Berga, rector de l’Estudi General (Universitat) de Lleida, i que havia renovat les formes, fent avançar la poesia catalana cap a la modernitat barroca mitjançant l’ús d’una llengua viva, tot incorporant cultismes com inòpia o progènie i expressions populars de l’estil de cagadora o galindaina. 

No és cert que els poetes d’aquell període mal anomenat de decadència es limitessin a copiar els models coetanis del Segle d’Or, com Luis de Góngora i companyia. En concret, Francesc Vicent Garcia el podem considerar el poeta català més important entre Ausiàs Marc i Jacint Verdaguer, estendard de la Renaixença, l’època en què els dictadors culturals, més o menys el que ara en diríem influencers, li havien negat el pa i la sal. En llegir el Rector de Vallfogona des d’un mirador contemporani, davant del seu desencant amb l’espècie humana i la percepció que el món és un gran teatre, a nosaltres tan sols ens queda exclamar: amén!