Al mateix casal on Verdaguer va viure fins als dos anys és on ara se situa la Casa Museu dedicada a la seva figura. L'edifici s'havia d'obrir al públic el 18 de juliol del 1936, però la guerra civil va estroncar el projecte. No va ser fins el 1967 quan, gràcies als veïns i als seus devots seguidors —i amb el beneplàcit de Franco— es va poder inaugurar, convertint-se així en un dels museus literaris més antics de Catalunya. L'edifici, del segle XVII, conserva algunes habitacions tal com eren en el segle XIX i permet aprofundir en la seva vida i obra. Val la pena veure l'audiovisual que s'hi mostra i deixar-se perdre pel centre històric del poble; la vila és un autèntic museu a l'aire lliure sobre el poeta.

La Festa Verdaguer 
El maig és sinònim de festa literària a Folgueroles. Ininterrompudament, des de fa més de mig segle, durant la segona quinzena del mes, s'hi commemora el naixement del poeta. Desenes d'activitats canvien durant uns quants dies el ritme reposat del poble. S'hi fa un mercat de llibres, concerts, recitals, conferències, caminades, danses tradicionals, etc. Una de les activitats més curioses és el concurs popular de rams: un homenatge a una veïna, la Pepa de Cal Rei, que cada 17 de maig posava un ram de flors al pedró monument dedicat a mossèn Cinto que hi ha a la plaça de la vila.
 

L'any 1863, un jove Jacint, de només divuit anys i amb un gran interès per la literatura i l'escriptura, es va traslladar a viure a la masia de Can Tona, documentada des del segle XIV. Aquella va ser la seva residència durant vuit anys, temps durant el qual va compaginar els seus estudis al seminari de Vic amb la feina de pagès i mestre, oficis que va desenvolupar per pagar-se la seva formació. En les caminades diàries per aquelles contrades i les llargues hores transcorregudes a la font del Desmai —de visita obligatòria—, a Verdaguer se li va refermar la seva vocació literària. Aquí és on va escriure la primera versió del seu gran poema, l'Atlàntida, peça cabdal de la Renaixença catalana.

 

"La capella de Sant Jordi és per a mi el que per al mariner que navega és el port de la pàtria d'on ha fet la primera sortida". Són les paraules que Verdaguer va dedicar a aquesta ermita situada en un turó al bell mig de la plana de Vic. Aquí va ser on, el 1870, amb 25 anys, va cantar la seva primera missa, complint així el gran desig de la seva mare. L'església, del segle XV, una de les poques que existeixen dedicada al patró de Catalunya, té una peculiaritat que la fa única: va ser construïda al costat d'un espectacular dolmen, datat de la darreria del III mil·lenni o de la primera meitat del II. Per a ell l'ermita tenia un gran valor emocional i històric: el d'unir la pàtria, amb les tradicions cristiana i pagana.

 

Uns mesos després de ser ordenat sacerdot, mossèn Cinto arribà a les Masies de Voltregà per establir-se com a vicari en aquesta petita esglesiola romànica de Vinyoles, situada a la plaça que duu el seu nom. Aquest és un punt de pelegrinatge quasi obligatori per als amants del poeta. Durant l'estada en aquest paratge de gran bellesa i austeritat, Verdaguer va plantar a l'hort de la rectoria un llorer, símbol de la immortalitat. Amb les fulles d'aquest arbre es va teixir la corona que el bisbe Morgades de Vic li va imposar, l'any 1886 a Ripoll, quan va ser proclamat poeta de Catalunya. La tardor del 1873, una anèmia cerebral el va obligar a abandonar la vila i a traslladar-se a Barcelona.

 

A les acaballes del segle XIX, un Verdaguer consagrat i admirat per la societat catalana comença a allunyar-se de la classe alta de Barcelona –ciutat on vivia- per dedicar el seu temps als més pobres. És també l’època en la qual entra en contacte amb cercles exorcistes. El mateix bisbe Morgades decideix apartar-lo i l’any 1893 el reclou contra la seva voluntat a Santa Maria de la Gleva. El santuari, del segle XIII, destaca per la seva majestuositat i, sobretot, pel magnífic retaule barroc, d’una gran potència visual, que alberga al seu interior. En aquesta església, prohibit de llibertat després d’haver viatjat per mig món, mossèn Cinto va viure una de les èpoques més fosques i dures de la seva vida. És possible visitar la seva cambra.