El cas més conegut és el d'Eduard VIII d'Anglaterra el 1936. Una abdicació per amor? Per casar-se amb la plebea divorciada Wallis Simpson? L'hostilitat de la família reial envers el rei abdicat i les bones relacions que va mantenir amb Hitler semblen apuntar en altres direccions menys romàntiques. Per abdicar, Eduard va necessitar una aprovació del parlament britànic, atesa la falta de legislació. Com passa a hores d'ara amb la monarquia espanyola: no hi ha cap previsió legal de com s'hauria de produir una abdicació. Segons l'article 57.5 de la Constitució espanyola una llei orgànica que no existeix hauria de regular-ho. Però no cal amoïnar-se. Els reis no han abdicat mai per voluntat pròpia.

Leopold III de Bèlgica, un rei amb sentiments germanòfils, va estar exiliat entre 1945 i 1950, després d'un aspre debat sobre la seva figura que va acabar amb la seva abdicació el 1951 per salvar la monarquia. Per la mateixa raó havia abdicat el 1646 el rei italià Víctor Manuel III en el seu fill Humbert II, com a mesura desesperada per guanyar el referèndum sobre la forma d'estat. El sacrifici va resultar inútil i Itàlia va esdevenir una república tres mesos després.

En el cas d'Holanda, país amb una monarquia aparentment indiscutible, ho van fer les dues darreres reines i han servit com a exemple de modernitat. Però no és veritat: la reina Guillermina va abdicar el 1948 no només pel seu estat físic —com es va dir—, sinó per les males relacions que tenia amb la classe política des de l'exili començat el 1940 i, especialment, pel fracàs en la política colonial a Àsia. La seva filla Juliana va abdicar el 1980 després que el seu marit, el príncep Bernhard, fos acusat de corrupció pel cas Lockheed i s'intentés amagar l'escàndol el 1976.

L’abdicació del monarca espanyol té moltes característiques que la fan singular. Hi va haver una monumental tasca de reinvenció del rei i de la mateixa monarquia espanyola per tapar el seu origen franquista i legitimar-lo com a demòcrata usant dues fites: el procés de la transició política i el seu paper en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981.

Protegit pels sectors econòmics i de poder, Joan Carles I va crear un model en què una certa discreció en el pla polític li permetia dedicar-se a negocis com a comissionista de l’empresariat espanyol a l’estranger. A començaments del segle XXI, les activitats dels membres de la seva família, la pèrdua de suport entre els grups dirigents i la crisi del model d’estat que l’independentisme català va accelerar el van convertir en un llast que es va deixar caure per intentar salvar no només la monarquia, sinó també el mateix estat.

El resultat va ser una abdicació totalment irregular. Es va haver d’improvisar una llei orgànica per desenvolupar l’article 57.5 de la Constitució espanyola per reglamentar l’abdicació, que es va produir el 19 de juny de 2014. La improvisació legal es va acompanyar d’una aberració conceptual com és nomenar-lo ‘rei emèrit’, una figura absurda i sense cap base històrica que contradiu el principi mateix de la monarquia: de rei només n’hi pot haver un. En el moment de la seva màxima impopularitat, els Borbons han aconseguit que hi hagi dos reis a Espanya.