sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Joan Gardy Artigas

“El secret de Miró era la llibertat, la capacitat de trobar noves perspectives”

Sònia Casas Divendres, 28 d'octubre de 2011

Joan Gardy Artigas
Joan Gardy Artigas

Hi ha obres de l'escultor i ceramista català Joan Gardy Artigas en museus d’arreu del món. El seu pare, Josep Llorens Artigas, el va introduir en el món de l’art i, a París, aquest món es va desplegar definitivament al costat dels grans artistes del segle XX.

El tram de carretera que enllaça Sant Feliu de Codines amb Gallifa es fa llarg, però l’idíl·lic paisatge compensa el reguitzell de revolts i giravolts. A la fi, apareixen quatre cases de pessebre i ens cal la indicació d’una veïna per arribar fins a les portes de la Fundació Josep Llorens Artigas. Està ubicada a l'enjardinat taller residència on viu i treballa des dels anys quaranta aquesta família de ceramistes i que ha estat refugi d’artistes com Joan Miró.

Vostè era molt jove quan va començar a treballar amb Miró.
Jo tot just tenia vint anys. Miró va rebre l’encàrrec de fer dos murals de ceràmica per a la seu de la UNESCO a París, el 1958. A l’hora de fer ceràmica, tot pintor necessita col·laborar amb un ceramista, ja que és un ofici de tècnica complicada. A Miró li agradava treballar amb el meu pare, eren com de família, i per això va venir a Gallifa a fer-los.

Feia dos anys que Miró s’havia instal·lat a Mallorca. Compromès com estava contra el franquisme, no va tenir por de tornar?
Por, no ho crec, però sí que sempre es movia amb precaució, sense fer soroll. A Mallorca hi va arribar com a marit de la Pilar, ja que ella era de la família Juncosa, molt coneguts a l’illa. . I tant ell com el meu pare exposaven obres a París, a Nova York, però mai a Barcelona.

De fet, molt abans del franquisme, Miró ja tenia una relació complicada amb el públic barceloní. Com vivia ell aquest fet?
Malament. A l’exposició del 1927 li van destrossar els quadres i només uns pocs artistes, com Gomis, Joan Prats o el meu pare, li van donar suport. Recordo que el meu pare, que aleshores era crític d'art, és dels pocs que ne va fer una bona ressenya. El que Joan Miró feia era massa avançat i la gent de Barcelona no l’entenia. Crec que el franquisme només va contribuir a augmentar aquesta ignorància artística generalitzada i les conseqüències de tot plegat encara les arrosseguem ara.

En quin sentit?
Al nostre país hi ha una confusió total entre què és art i què no, ningú no sap distingir què és bo i què és dolent i s’accepta tot, possiblement per por d’espifiar-la dient coses com que els quadres de Miró els pot fer un nen de cinc anys.

Per als qui encara ho posin en dubte, on rau la genialitat de Miró?
En el fet que es va inventar un llenguatge únic i aquest llenguatge ha influït molts altres artistes. Aquest és el veritable mestratge, quan ets capaç d'influir els altres i de crear conceptes nous

I en directe, com era el Miró mestre?
La veritat és que mai no em va tractar com un aprenent, ni ell ni tampoc el meu pare. Jo era un nano i ell, un artista reconegudíssim de vora setanta anys, però em demanava l’opinió i la tenia sempre en compte, sobretot quan es tractava de tècnica ceramista.Hi havia complicitat.

En quins moments apareixia el geni?
Quan, per exemple, sortia una peça trencada del forn. La mirava i em deia: "Què fem Joanet? La llencem? A veure, posa-la aquí". I aleshores provava d’utilitzar-la, la posava a l’inrevés, la començava a mirar, en posava ara un tros, ara un altre i, de sobte, havia fet una peça nova. Sabia mirar les coses de manera diferent, des d’altres perspectives, creure que tot és possible. En definitiva, el seu secret era la llibertat amb què s’ho mirava tot.

D’on creu que li venia la inspiració?
De les coses més quotidianes. Em feia agafar pedres i fer-ne rèpliques de ceràmica, que ell convertia en peces. Un dia, en un restaurant, em va fer guardar a la butxaca un tovalló plegat. Quan vam ser aquí em va dir: "Ara fes-ne un motllo que després el farem en bronze".

El clixé del geni esquerp, de tracte difícil, aïllat socialment, Miró el complia?
No, era molt educat i amable, i li encantava conversar, però només quan estava entre amics. Fora del seu cercle, era més tímid i reservat, potser per autoprotegir-se. A Gallifa, hi venia per treballar, i recordo que no volia tenir interrupcions ni rebre visites. Es tancava i treballava, i al vespre estàvem rebentats, i l’endemà sant tornem-hi. Els dissabtes venia la seva dona, que ens cuinava una paella boníssima, i bevíem un licor d’herbes que Miró ens duia de Mallorca i que tenia gust de dentífric. Eren temps macos però treballàvem de valent.

També es diu que eren temps tristos, en els quals la vida era en blanc i negre.
Menys a París, que hi havia llum. Totes les idees, tots els artistes, eren a París. Chagall, Braque, Giacometti, Miró, Picasso… coincidíem a la mateixa galeria, la Maeght. Jo era dels més jovenets. També ens trobàvem als bars de Montparnasse: La Coupole, Le Sélect…

Com era anar de copes amb ells?
Manteníem un diàleg normal, sovint de vell a jove, però mai de superior a inferior, sempre amb respecte, de tu a tu. Jo diria que els grans artistes són senzills, mentre que els que es donen importància són els que no valen res.

I la vida bohèmia?
Ah sí, sovint passaven penúries econòmiques. Als parisencs rics els agradava de convidar-los a sopar i ells, aleshores, els feien un dibuixet. Ara bé, com deia el poeta Pierre Reverdy: “Érem pobres, però no miserables”, pobres que es deien Buñuel, Kandinski, Picasso…i que eren rics en esperit.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Es descobreixen dues noves estances en el jaciment de Pla de l’Horta que formaven part d’un espai residencial ampli i luxós
El refugi del dictador italià serà visitable a partir del 31 d’octubre
La història de la primera xarxa d’apadrinament de nens del món es converteix en un audiovisual
Els Amics dels Clàssics us conviden a la presentació del nou llibre ‘Lletres de batalla’
El proper 'Vins amb història' us convida a tastar els vins preferits d’alguns dels personatges històrics més extravagants
  • La defunció de l'URSSAnalitzem la Perestroika amb el darrer portaveu de Mikhail Gorbatxov
  • Faraons sota l'aiguaEns submergim en la misteriosa ciutat enfonsada d'Egipte
  • Catalunya 1714La venjança borbònica que va reduir Manresa a les cendres
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació