Fraga, a la platja de Palomares l'any 1966

En aquest reportatge

• Manuel Fraga, innocent o culpable?
• L’estudiant falangista
• El precursor de la Llei de premsa
• L’home de Franco a Londres
• El policia de la Transició
• El pare de la dreta en democràcia
• Culpable, segons Josep M. Solé i Sabaté
• Innocent, segons Manuel Milian Mestre

Josep Maria Solé i Sabaté és catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigador, ha estudiat la guerra i la postguerra civil. Per ell, la història de Manuel Fraga és la d’un home que va ser fidel al dictador fins a l’últim moment.

Quina és la seva opinió sobre la figura de Manuel Fraga?
Penso que Fraga representa l’esquema d’una etapa de la dictadura franquista. És la seva cara més oportunista i més oberta. I també representa l’evolució que va fer factible la Transició, tan escarransida pel que fa a la catalanitat, als nostres drets polítics i econòmics. La història de Fraga és la història d’un home que sempre es va saber adaptar a les noves circumstàncies. En certa manera, podem dir que Manuel Fraga és un camaleó de la política.

Creu que el pas de Manuel Fraga de la dictadura a la democràcia va ser sincer?
Sí, és una mica la idea que les coses han de canviar perquè en realitat no canviï res. Per les referències que en tinc de gent que l’ha conegut, Fraga és un home molt intel·ligent i molt treballador. Però també és una persona molt individualista, que sap que sempre s’ha d’adaptar als nous temps.

El fet d’haver estat un dels pares de l’actual Constitució l’allibera del seu passat franquista?
No, de cap manera. Jo crec que no es pot jutjar ningú només pel que ha fet en el passat. Cal veure tota la vida en conjunt, però el que és evident és que el passat no es pot esborrar. I Manuel Fraga té un passat molt clar.

Però molta gent afirma que Manuel Fraga representava el sector més oberturista del franquisme.
Era dels que creia que s’havia de donar una sortida a la dictadura, però això no evitava que de vegades aquest senyor pogués dir coses com que si convenia es tornava a “tirar al monte”, que tornava a agafar l’escopeta. La pregunta que caldria fer-se és si van fer alguna cosa aquestes persones, com Fraga, per a evitar que la dictadura es mantingués. Al contrari. Jo crec que a Fraga li agrada el poder, i si el poder és dictatorial, ja li va bé. I si no, s’hi adapta.

Llavors, si no acceptem l’actitud de Manuel Fraga en el passat tampoc no hauríem d’acceptar la de molta altra gent, entre ells el rei Joan Carles.
Moralment, l’accepto, però el que no admeto és que ningú digui que el passat no compta. I tant que compta!, el de Manuel Fraga i el del rei Joan Carles. I pel que fa al present, no tinc cap dubte que com a president de la Xunta, Manuel Fraga ha fet la funció d’intentar que Galícia continuï essent una regió més d’Espanya i no un país.

Però Manuel Fraga, malgrat el seu passat, ha guanyat totes les eleccions en què s’ha presentat per a president de la Xunta de Galícia.
Una part dels meus orígens són gallecs. I encara que siguin llunyans, acostumo a fixar-me molt en tot allò que passa a Galícia. I s’ha de dir que les persones com Fraga mai no han fet res perquè Galícia recuperi els seus drets. No ha potenciat mai l’autoestima de Galícia amb una personalitat nacional. Ha potenciat el folklore i un cert galleguisme dins d’una Espanya regional.

Penseu que és legítim remoure el passat del franquisme gairebé trenta anys després de la mort del dictador?
És clar que sí. Però a més de legítim també és necessari i saludable. Perquè sense memòria no hi pot haver història, i sense història no hi pot haver personalitat, i sense personalitat no hi pot haver nació. No conec cap país del món que hagi renunciat a la seva història, al seu passat.