Fraga en una visita a la població de Candelario (Salamanca)

En aquest reportatge

• Manuel Fraga, innocent o culpable?
• L’estudiant falangista
• El precursor de la Llei de premsa
• L’home de Franco a Londres
• El policia de la Transició
• El pare de la dreta en democràcia
• Culpable, segons Josep M. Solé i Sabaté
• Innocent, segons Manuel Milian Mestre

El 10 de desembre del 1975 Manuel Fraga va ser nomenat, a instàncies del rei Joan Carles I, vicepresident del Govern i ministre de la Governació d’un executiu que continuava presidint Arias Navarro. Durant els primers mesos del 1976 es van succeir les manifestacions més multitudinàries a favor de l’amnistia dels presos polítics i les vagues industrials a gran escala. Es feien contra la voluntat del Govern, que permetia que les forces d’ordre públic actuessin amb la màxima duresa. El braç executor de la repressió policíaca el primer semestre de l’any va ser el ministre Fraga, que volia mantenir l’ordre públic al preu que fos.

Però la policia no donava l’abast per a aturar una massa que tenia ganes de cridar després de molt anys de silenci. Al febrer es produí una vaga general a Sabadell que Fraga va qualificar d’“ocupación de la ciudad como la de Petrogrado de 1917”, i el 25 de febrer va morir Teòfil del Valle Pérez, un treballador d’Elda, fet que provocà molt malestar a les comarques del sud valencià.

Els fets de Vitòria
Però els incidents més lamentables van succeir al País Basc el 5 de març. Els treballadors de l’empresa Forjas Alavesas feia cinquanta-quatre dies que estaven en vaga i aquell dia en convocaren una de general a tota la ciutat de Vitòria. La resposta fou impressionant: la capital alabesa quedà paralitzada. A les cinc de la tarda els vaguistes feien una assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís quan de cop la policia armada que envoltava l’edifici llançà pots de fum a l’interior i començà a disparar contra els manifestants amb foc real. El balanç final fou de més de cent treballadors ferits i cinc de morts.

El ministre de la Governació, que es trobava de viatge a Alemanya, tornà a Espanya i responsabilitzà el drama de Vitòria a “los que quieren obtener por la fuerza un cambio político”. Després dels incidents de Vitòria va començar una onada de manifestacions de protesta i solidaritat per tot l’Estat. El 5 de març se’n produí una a Tarragona, on, i en causes poc aclarides encara avui, el jove Juan Gabriel Rodrigo Kafo, d’origen magribí, va morir en circumstàncies estranyes en caure des del terrat d’un immoble quan fugia de la policia.

El 9 de maig, Manuel Fraga tornava a ser de viatge, ara a Caracas, quan la tradicional romeria carlista a la muntanya navarresa de Montejurra va acabar amb un bany de sang. Un grup de feixistes espanyols, italians i argentins havien estat reclutats amb diners sortits de la Secretaría General del Movimiento per a dur a terme l’Operación Reconquista: pretenien escarmentar els seguidors de Carles Hug de Borbó-Parma, que havia convertit el Partit Carlista en un grup de tendència socialista.

Els atacants es van presentar com a partidaris del tradicionalista Sixt de Borbó i, armats amb fusells i pistoles automàtiques del mateix model reglamentari que les utilitzades per l’exèrcit espanyol, van començar a disparar contra els seus adversaris. L’enfrontament se saldà amb dos morts i diversos ferits. Ja a Madrid, Fraga es negà a respondre les preguntes que relacionaven la Jefatura del Movimiento amb els fets. La pregunta queda oberta encara avui.

“Son mis prisioneros”
Quan el 26 de març del 1976 neix la Platajunta (dominada pel PSOE i el PCE), Fraga no dubta a fer-ne detenir els responsables. I no tindrà pietat amb els comunistes: “No los suelto. Los tendré en la cárcel hasta primeros de mayo. Son mis prisioneros”. És una frase per a la història, com aquella altra de “la calle es mía”, pronunciada el desembre del 1975, davant les manifestacions per la legalització del Partit Comunista.