Fraga en una visita a la població de Candelario (Salamanca)

En aquest reportatge

• Manuel Fraga, innocent o culpable?
• L’estudiant falangista
• El precursor de la Llei de premsa
• L’home de Franco a Londres
• El policia de la Transició
• El pare de la dreta en democràcia
• Culpable, segons Josep M. Solé i Sabaté
• Innocent, segons Manuel Milian Mestre

El periodista i historiador Manuel Milian Mestre ha estat col·laborador de Manuel Fraga des de l’any 1970. Per ell, l’antic ministre espanyol d’Informació i Turisme no va ser mai un seguidor de Franco, sinó una persona que va apostar des de ben aviat per la via democràtica.

Quina és la seva opinió sobre la figura de Manuel Fraga?
Ha tingut un paper transcendental en dues etapes de la història d’Espanya. A la primera, la franquista, fou l’artífex del turisme, que va portar la riquesa sense la qual no s’hauria pogut crear la classe mitjana que tenim ara. A la segona, Fraga es va treure la careta i va exercir de líder democràtic.

Així creu que la conversió de Fraga del franquisme a la democràcia és sincera?
Sí, total. Jo l’he conegut molt bé, i no ha estat mai un franquista. Va col·laborar amb Franco perquè en aquella època la gent brillant com ell només tenia aquesta sortida si volia fer coses. Però ell no va matar mai ningú per defensar idees diferents a les seves.

Però com a membre del Consell de Ministres va donar suport a alguna execució, com la del comunista Julián Grimau.
Efectivament, com a membre del Consell de Ministres va haver de ser solidari amb aquest fet, però puc dir que l’execució de Grimau li va comportar molts problemes amb Franco.

Quin va ser el paper de Manuel Fraga en els darrers anys del franquisme?
Va treballar per l’arribada de la democràcia. El mateix Tarradellas ho va reconèixer. Per exemple, es va mullar per salvar els militars de la Unió MIlitar Democràtica (UMD). Hi ha una intrahistòria que no es coneix però que és molt important. En aquells anys, l’ambaixada de Londres on era Fraga era una riuada de visites de gent de l’oposició.

Però poc després de morir-se Franco, Fraga és nomenat ministre de Governació. Aquella és una època de gran repressió.
Fraga va cometre l’error d’acceptar el càrrec. Ho va fer per responsabilitat, en canvi que li deixessin dissenyar la Transició. Era una època difícil, s’havia de passar d’una dictadura a una predemocràcia i s’havia de mantenir l’ordre. Però gràcies a Fraga molta gent va sortir de la presó, com Ramón Tamames o el periodista Josep Maria Huertas Claveria.

Però hi ha casos flagrants, com els fets de Vitòria o de Montejurra.
Sí, però quan passen aquests fets Fraga és fora d’Espanya, i el Ministeri té un responsable que es diu Adolfo Suárez. A partir d’aquí Fraga cau en desgràcia i la gran esperança blanca passa a ser Suárez, que paradoxalment és el responsable dels fets de Vitòria i de Montejurra.

Vostè que ha conegut Fraga de prop, com creu que ha vist i veu el tema de les nacionalitats dins de l’Estat espanyol?
Fraga sempre ha entès perfectament la peculiaritat catalana, sobretot a partir que Valls Taberner i jo el posem en contacte amb la societat civil. Clandestinament, a partir del 1970, amb Fraga van parlar gent com Jordi Pujol, gent del PSUC, gent d’Òmnium Cultural, de Comissions Obreres... I el 1980, va estar d’acord amb una proposta meva de fer Solidaritat Catalana, un partit de centre dreta català, sense cap vincle amb AP. Si hagués quallat, avui no tindríem el desastre del PP de Catalunya. I això per no parlar de Galícia.

Parlem de Galícia.
Als anys setanta no se sentia parlar gallec enlloc. Avui, només se sent el gallec. Alguna cosa hi ha tingut a veure Fraga. El mateix Jordi Pujol un dia em deia que Fraga ha tornat l’orgull a Galícia.

Creu que és legítim remoure el passat del franquisme gairebé quaranta anys després de la mort del dictador?
Qui ignora la història està obligat a repetir-la. D’aquí uns anys es descobriran coses curioses. Per exemple, caldria estudiar a fons la mort de Carrero Blanco. Potser ens endurem alguna sorpresa.