sapiens.cat

Descobreix la teva història

Reportatges 1714
  • Comenta
Història Moderna
Gent d'Arbúcies, gent d'astúcies

Gent d'Arbúcies, gent d'astúcies

Revivim la desconeguda victòria catalana del 1714

Arnau Cònsul (text), Àngel Casals (assessorament)

Il·lustració sobre el combat d'Arbúcies
Francesc Riart
En aquest reportatge

A les acaballes de l’any 1713, gran part del territori català estava ocupat pels exèrcits borbònics. Només Barcelona, sotmesa a un setge terrible des de feia sis mesos, Cardona i alguns nuclis aïllats resistien l’embat de les forces francoespanyoles. La resta del Principat ja tastava la repressió dels vencedors de la guerra de Successió, sobretot en forma de nous impostos i violències arbitràries. En aquest marc, el ministre de Finances i secretari d’estat d’Hisenda, Jean Orry, enviat especialment per Lluís XIV de França per controlar el seu nét Felip V, va decidir imposar una nova taxa: les quinzenades. Els borbònics necessitaven liquiditat de manera urgent per mantenir el cost de la guerra: calia pagar la ingent quantitat de soldats que, principalment, assetjaven la Ciutat Comtal, però que també perseguien i reprimien els alçaments arreu del país i, sobretot, assegurar la seva manutenció diària amb vista a l’hivern.

Orry i l’intendent José Patiño, màxima autoritat de la Catalunya ocupada, van calcular quin era l’import total que tocava pagar als catalans, van fer una divisió per vegueries i van disposar que el pagament es convertís en una contribució regular. Més enllà de ser una quantitat desorbitada, el gran error dels borbònics va ser el mecanisme per a la recaptació: seria cada quinze dies; i els deutors sofririen tota mena de vexacions fins que paguessin.

‘Via fora, lladres!’
La impossibilitat de pagar en metàl·lic va dur molts catalans a malvendre propietats i pertinences, o a endeutar-se. L’altra solució era abandonar-ho tot i anar-se’n a viure fora de pobles i ciutats, al camp o amagats en coves. Fins que va encendre’s la guspira de la revolta: primer, en forma de tímides protestes dels municipis; després, amb crits contra els recaptadors (“via fora, lladres!”), gairebé sempre resposts amb violència, i finalment, amb emboscades contra els soldats. Es fa difícil saber quina va ser la primera i com va acabar, però de manera simbòlica es pren la data del 4 de gener del 1714 com l’inici d’una rebel·lió pagesa que es va estendre “desde Puigcerdá hasta el mar, desde el río Ter al Ebro”, en paraules de Francesc de Castellví.

No es tracta, ni de bon tros, d’un alçament coordinat, sinó de la suma de moltes petites resistències que es resolien de la mateixa manera: amb una repressió ferotge. El que resulta evident és que, quan les notícies van córrer, unes insubordinacions van animar-ne d’altres i, malgrat que també s’acabaven sabent les brutalitats i els càstigs posteriors, pagesos d’arreu van preferir enfrontar-se als soldats francoespanyols que no pas abaixar el cap o fugir. Al capdavall, si no podien afrontar el pagament, l’abús militar també s’acabava produint, d’una manera o altra.

Per tal de sofocar les revoltes, el duc de Popoli havia d’enviar reforços des de la fortalesa d’Hostalric cap a la plaça forta de Vic. I vist el mapa de la zona, les tropes només tenien dues opcions: la llarga era fer marrada i passar pel Congost, l’estreta vall que s’obre entre el Montseny i els cingles de Bertí, per caure a Centelles i, des d’allí, entrar a la Plana per Tona. El camí curt era aprofitar la vall d’Arbúcies i caure cap a Taradell, via Viladrau.

Aquesta circumstància va convertir la vila d’Arbúcies en lloc de pas habitual de tropes i exèrcits durant tota l’edat moderna. Només comptant l’últim quart del segle XVII, trobem nou allotjaments de soldats entre el gener del 1680 i el juliol del 1701. La majoria van tenir a veure amb la guerra dels Nou Anys, en què Lluís XIV va ocupar Catalunya en dues ocasions. A la mortaldat ocasionada pels mateixos conflictes, per tant, cal sumar-hi l’inconvenient que un, dos o tres regiments de soldats arribessin en qualsevol moment i, en virtut d’un privilegi reial en cas de guerra, obliguessin els habitants a acollir-los a casa i proporcionar-los sabó, pa, tabac, vi i el que fos de menester, començant per una cambra amb llit; mentre les autoritats corresponents buscaven gallines, moltons, porcs i mesures de farina a l’engròs per alimentar-los. Per tot plegat, l’odi contra els francesos havia crescut de feia molts anys, arreu del Principat.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
L'activitat, oberta a tothom, presenta una nova mirada sobre el món rural
Repassem el pes d’un segle de dominació anglesa en 10 punts
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació