sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Història Moderna
La gran farsa d'Utrecht

La gran farsa d'Utrecht

Com es va gestar el tractat internacional que va canviar la nostra història

Arnau Cònsul (text), Joaquim Albareda (assessorament)

Ara fa tres-cents un anys, un grup d’alts dignataris anglesos, germànics, francesos i castellans van decidir la sort de Catalunya a molts quilòmetres del Principat. El tractat de pau que va posar fi a la guerra de Successió va estar farcit de trames d’espionatge, morts inoportunes, tombs electorals, pactes secrets i interessos ocults. De tot plegat, en van sortir uns clars perdedors, els catalans, i uns clars guanyadors, els anglesos, que paradoxalment durant tota la guerra havien lluitat junts.

Utrecht, fundada com a fortalesa militar per l’emperador Claudi ('Ultra Trajectum'), avui en dia és una de les quatre capitals administratives d’Holanda, seu de la universitat més important del país i centre de la xarxa ferroviària estatal. Durant l’edat moderna, era un dels focus culturals més importants dels Països Baixos, sobretot pel que fa a la pintura, i el 1579 s’hi va firmar la unió de les set províncies del nord contra l’hegemonia espanyola, que s’entén com el punt de partida de la República Holandesa. A la primeria del segle XVIII, però, la potència econòmica d’Amsterdam i la seva condició de centre del catolicisme enmig d’un territori protestant, l’havien desplaçada a un segon pla. Tot plegat devia influir perquè aliats i francesos l’escollissin com a seu per a un congrés, a proposta de la reina Anna d’Anglaterra, per parlar de les condicions per a la fi de la guerra de Successió espanyola, que s’allargava des del 1702 amb batalles per mig continent.

Malgrat que els neerlandesos eren part implicada en el conflicte, Holanda era una terra experimentada en tractats de pau, la situació geogràfica permetia la ràpida circulació de les notícies —cap a França i la Gran Bretanya, sobretot—, hi havia tolerància religiosa i les ciutats eren tranquil·les i agradables per a les llargues estades que havien de fer-hi els plenipotenciaris. Així, quan al final del 1711 els alts caps de la diplomàcia britànica i francesa ja s’havien posat d’acord en els punts essencials, van decidir escenificar la pau a Utrecht, convidant la resta de potències a enviar-hi ambaixadors a partir del gener del 1712.

Les raons de fons dels aliats
El més habitual ha estat sempre relacionar la mort de l’emperador Josep I, l’abril del 1711, i la consegüent entronització de l’arxiduc Carles, germà seu i candidat al tron hispànic, per explicar el principi de la fi de la guerra de Successió. Els anglesos havien entrat en el conflicte per evitar que un Borbó, Felip V, fos rei de França i d’Espanya a la vegada, de manera que no estaven disposats, tampoc, a permetre que un austríac reunís les corones imperial i espanyola. Per això van deixar de donar suport als aliats contra la candidatura francesa. Quan s’aprofundeix una mica més en el tema, però, es posa de manifest que el desenllaç del llarg conflicte va començar a escriure’s al camp de batalla, uns mesos abans: a les acaballes de la tardor del 1710, quan els dies 8 i 10 de desembre el general borbònic Vêndome va derrotar consecutivament els exèrcits de Lord Stanhope, comandant en cap de les forces britàniques a Espanya, a la batalla de Brihuega; i de Von Starhemberg, mariscal de l’imperi Austríac, a la de Villaviciosa. De fet, aquesta segona va acabar amb un empat tècnic: filipistes i austriacistes van patir el mateix nombre de baixes (entre 2.000 i 3.000 homes cadascun), però tenint en compte que la milícia imperial, acte seguit, va haver de retrocedir cap a Catalunya quan feia tan sols dos mesos que havia ocupat Madrid, bé es pot considerar com una desfeta.

En realitat, però, l’autèntic colofó d’aquesta disputa dinàstica es pot començar a buscar el mes d’agost d’aquell 1710 a Londres, quan l’espia francès François Gaulthier va entrar en contacte amb Robert Harley i Charles Talbot, poderosos membres del Govern britànic, per ordre directa del marquès de Torcy, primer ministre de Lluís XIV. El Rei Sol feia més d’un any que procurava negociar amb els holandesos el final de la guerra, però les condicions d’aquests eren extremes: que el seu nét Felip V renunciés al tron espanyol i, si calia, enviar tropes en contra seu.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
Geolocalitzem sobre un mapa d'època els edificis religiosos que van ser saquejats, incendiats i assaltats durant la revolta
Es tracta d'uns estudis d'especialització amb una mirada transversal a la història antiga i una aposta per les noves tècniques digitals
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Una mostra dels documents que han permès fer la investigació SÀPIENS sobre la història amagada del cos policial català durant la Guerra Civil
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació