sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Els moviments civils de resistència pacifíca

La lluita pel vot de les dones

El moviment sufragista femení el van iniciar les dones dels líders abolicionistes

Arnau Cònsul (text), Andreu Mayayo (assessorament), Juan Álvaro (Il·lustració)

L’any que va néixer Gandhi, el 1869, l’estat nord-americà de Wyoming va ser el primer a aprovar el “sufragi igual”, que permetia que les dones blanques votessin. Va ser una batalla que va tenir lloc arreu del món i que es va perllongar tot el segle XX. A Suïssa, per exemple, no es va aprovar fins al 1971 mentre que a Finlàndia, que formava part de l’imperi Rus, es va aprovar el 1907.

La lluita, l’havien començat les esposes de líders abolicionistes americans, que van plantejar si, a més de la igualtat de races, no era pertinent posar en escena la igualtat de gèneres. El juliol del 1848 havia tingut lloc la convenció de Seneca Falls, a Nova York, que va acabar amb una declaració en favor dels drets de les dones.

La proposta d’aquest feminisme incipient era vindicar qualitats positives com la temperància, la vida pietosa o l’abstenció de beure alcohol, virtuts que atorgaven a la dona una capacitat de raciocini i de participació a la vida pública tant o més qualificada que la masculina. Es demanava el permís de votar i també la possibilitat de tenir béns propis, d’accedir a estudis superiors o d’obtenir la custòdia dels fills en cas de divorci —en aquella època es concedia automàticament al pare. Ara bé, no s’ha de pensar que el moviment fos tan naïf, ja que les protestes d’aquestes dones van ser ben enèrgiques: encadenar-se en llocs públics, fer vagues de fam o jugar-se la vida llançant-se als peus del cavall del rei durant una cursa.

A Anglaterra, la líder del moviment fou Emmeline Pankhurst, que va fundar la Lliga en Favor del Dret de Vot de la Dona el 1892. Després de la mort del seu marit, va radicalitzar el seu missatge i, amb les seves seguidores (entre les quals hi havia la germana i les filles), liderava protestes que consistien a trencar vidres d’aparadors i agredir policies, cosa que la va dur a la presó força vegades. Dones de diferents classes van sumar-se als crits de les Pankhurst i, tot i que negativament, el sufragisme es va fer força popular arreu del Regne Unit.

Sufragisme espanyol
Aquesta visió va capgirar-se quan van cessar les activitats en començar la Primera Guerra Mundial, i van demanar a totes les dones angleses que ajudessin en la producció industrial i fessin costat al Govern contra el “perill germànic”. Quan es va acabar el conflicte, el 1918, el Parlament va acceptar que les dones més grans de trenta anys poguessin votar. Als Estats Units, la dinovena esmena de la Constitució, del 1920, va estipular que no es pot denegar el dret a vot a cap ciutadà per raó de sexe.

Els moviments sufragistes anglosaxons van despertar la consciència de dones d’altres indrets. Espanya, per exemple, va ser dels primers estats a apuntar-se al sufragi femení, tot i que es va haver de superar un debat curiós protagonitzat, sobretot, per dues dones: Clara Campoamor i Victoria Kent, que havien estat escollides diputades el 1931, en unes eleccions que permetien la presència femenina a les llistes. Kent, del Partit Radical, va argumentar en contra del sufragi femení en els debats constituents assumint les tesis dels partits d’esquerres, que creien que les dones votarien en massa a la dreta per fer prevaldre els valors de l’Església. Els arguments de Campoamor, però, van aconseguir que s’aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Segons aquesta superstició, cap compositor podria superar la frontera de la Novena Simfonia
El compositor i l'escriptora es van instal·lar a Valldemossa a finals del 1838
Aquest cap de setmana vam entrar al monestir. Us ho expliquem el dia en què s'hi traslladaran les peces del Museu de Lleida
De l'emperador Didi Julià a Bernard Madoff passant pel cardenal francès que va tenir un afer amb una falsa Maria Antonieta
De la segregació del bisbat de Lleida a l'actualitat
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació