sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XIX
El telèfon, quin gran invent!

El telèfon, un nou mètode de comunicació

Graham Bell va ser l'inventor del telèfon, però també va convertir-se en el gran empresari que va comercialitzar-lo i internacionalitzar-lo, tot i que va suposar-li la presència als tribunals en nombroses ocasions per la patent de l'aparell

Cristina Masanés (text), Santiago Riera (assessorament)

L'inventor del telèfon
Graham Bell, inventor i empresari
En aquest reportatge

Tot i que avui es fa difícil imaginar la vida sense un aparell anomenat mòbil, no fa gaire temps que parlar per telèfon anava associat a una certa privacitat i a un fil que sortia de la paret. Si als adults d’avui els ha tocat assumir una nova fornada d’aparells de comunicació, la generació anterior, la dels avis, tot just va viure la popularització d’un invent anomenat telèfon. Quan, als anys cinquanta, en aquest país va arribar massivament el telèfon a les cases, alguns hi parlaven amb frases curtes, com si fossin telegrames. D’altres no s’apropaven l’aparell a l’orella: parlaven a distància. I és que la possibilitat d’atansar els qui eren lluny i de fer possible la presència física de l’altre a través d’un fil que transportava la seva veu encara generava respecte. Qui va dedicar el seu enginy a crear un aparell anomenat telèfon? Qui el va inventar?

Un inventor triomfa

El 10 de març del 1876, a Boston, Alexander Graham Bell, un escocès establert a Amèrica, va pronunciar les primeres paraules comprensibles a través d’una línia elèctrica. S’adreçava a Thomas A. Watson, constructor d’instruments i col·laborador seu: “Mr. Watson, come here; I want to see you”. Amb aquest ‘senyor Watson, vingui, el necessito’ inaugurava una nova forma de comunicació que canviaria els hàbits de la humanitat. Aquest mateix dia, Bell va mostrar el primer model funcional d’un telèfon. Un mes abans, el 14 de febrer del 1876, havia presentat una primera sol·licitud de patent.

Nascut a Edimburg, Bell va veure com la mare perdia l’oïda quan ell era un nen, fet que va afectar-lo molt. D’altra banda, l’avi, el pare i el germà treballaven per millorar la locució i la veu de persones sordes i mudes desenvolupant un mètode propi que van anomenar “el sistema del discurs visible”. En aquest context, no era estrany que Bell comencés a experimentar amb autòmats i aparells per a l’oïda de molt jove, primer a Escòcia i després a Ontario, al Canadà, on la família es va traslladar. Ja d’adult, Bell va impartir el mètode desenvolupat pel pare en prestigiosos centres per a sordmuts a Boston, on es va instal·lar i on va acabar obrint el seu propi centre. Però Bell experimentava constantment. En concret, volia millorar les possibilitats del telègraf harmònic, que funcionava segons el principi que es podien enviar missatges a través d’un fil si cada missatge era transmès en un pols diferent. Va ser així com va arribar a la conclusió que, alterant un corrent elèctric continu, es podien imitar les vibracions que produeix la veu humana. Finalment, va aconseguir un equip que podia transmetre la veu a través d’un cable i, prenent un nom d’arrel grega que ja havia utilitzat el físic alemany Johann Philip Reis l’any 1861, va anomenar-lo telèfon, de tele (‘distant’) i phoné (‘veu’).

Si Bell va tenir l’habilitat de convertir una especulació tècnica en un aparell comercial, no va ser menys hàbil a l’hora de fer visible el seu invent. Just després de patentar el seu aparell, començà una sèrie de demostracions i conferències públiques per introduir-lo a la comunitat científica. Arran de la presentació que va fer a Filadèlfia, amb motiu de les celebracions del centenari de la ciutat, van escoltar-lo gent amb poder i la notícia va saltar a la premsa internacional. L’any següent, es creava la Bell Telephone Company. Deu anys més tard, als Estats Units, ja hi havia més de 150.000 telèfons. Al voltant del telèfon, aviat es va crear un gran negoci i Bell en va saber treure profit. L’inventor, convertit ara en un poderós empresari, va continuar millorant les capacitats del seu enginy comprant noves patents com la del micròfon de carbó d’Edison, que permetia parlar amb naturalitat i millorava enormement el primer telèfon de Bell, ja que aquest s’accionava a través de la mateixa veu i, per tant, els usuaris havien de cridar si volien que el receptor els escoltés. Però Bell també va haver d’enfrontar-se a nombrosos processos judicials i litigis en què se li reclamava l’autoria en la invenció del telèfon: unes sis-centes demandes d’inventors durant divuit anys. Mai no va perdre cap cas. Tanmateix, vuitanta anys després de la seva mort (Bell va morir el 1922), el Congrés dels Estats Units d’Amèrica va emetre una resolució que negava l’autoria del telèfon a Graham Bell i la reconeixia a Antonio Meucci, un italià instal·lat a Amèrica. En les seves demandes contra Bell, Meucci fins i tot va haver de lluitar contra els seus mateixos advocats, pressionats pel potent Bell. Si bé és cert que Bell va viure i va morir amb els honors d’haver inventat un aparell que va apropar els humans, des de l’any 2002, els manuals d’història han hagut de canviar el relat. Millor tard que mai.

El preu d’una patent
Meucci, que havia nascut a Florència el 1808, havia deixat Itàlia el 1835 per anar a Cuba i el 1850, als Estats Units, on es va instal·lar prop de Nova York. Aquest enginyer químic i industrial sempre va ser respectat entre la comunitat italiana de Nova York acollint immigrants italians com el mateix Giuseppe Garibaldi. Cap al 1854, Meucci va construir un enginy mecànic que connectava la seva oficina, situada a la planta baixa d’un edifici, amb l’habitació de casa seva, situada al segon pis, on la seva esposa estava enllitada per culpa del reumatisme. Tot i que va anomenar el seu aparell teletròfon, acabava d’inventar el telèfon. Meucci va anar perfeccionant el seu invent i no va ser fins disset anys més tard quan va presentar-lo a l’oficina de patents.

El 1860, Meucci tenia enllestit el prototip del seu aparell parlant i va fer una demostració pública reproduint la veu d’una cantant a una distància considerable. La premsa italiana de Nova York publicà la notícia i van sorgir ofertes per comercialitzar el prototip, però cap s’arribà a materialitzar. Meucci no tenia diners per pagar la patent definitiva i es va haver de conformar amb un tràmit preliminar de presentació de documents que registrà el 28 de desembre del 1871, cinc anys abans que Bell registrés el seu telèfon. Una patent provisional que podia renovar l’any següent i l’altre. Un cop passades aquestes dues renovacions, havia de registrar la patent definitivament. I pagar, és clar. Abans de complir-se aquests terminis, Meucci va moure cel i terra per demostrar el potencial del seu invent. L’any 1872 va oferir una demostració a un empresari, Edward B. Grant, vicepresident d’una filial de la Western Union Telegraph Company. Meucci va deixar en dipòsit els papers on explicava el mecanisme del seu invent en espera que l’avisessin al cap d’uns dies, cosa que no va passar. Quan, dos anys després, va reclamar-los, a la companyia li van dir que s’havien extraviat. Dos anys més tard, Meucci va saber per la premsa que Graham Bell havia “inventat” el telèfon i que la Western Union patrocinava la seva producció.

Meucci, que tenia pocs mitjans i parlava poc l’anglès, va començar una llarga batalla legal contra la companyia, però, tot i que el 1887 un tribunal de Nova York va donar-li la raó, no va poder reclamar la part de beneficis econòmics de l’invent, ja que la seva demanda de patent havia caducat feia uns anys. Meucci va morir pobre el 1889.

Una investigació posterior va fer evident un delicte de prevaricació per part d’alguns treballadors de l’oficina de patents, que havien pres partit per la companyia de Bell. D’altra banda, un litigi posterior entre Graham Bell i la Western Union va fer aflorar un acord entre Bell i aquesta empresa segons el qual Bell pagaria a la companyia un 20% dels guanys derivats de la comercialització del seu invent durant disset anys. I és que, només de néixer, a tothom li va quedar molt clar que aquell aparell rudimentari que s’escoltava amb intermitències i que requeria de parlar quasi a crits, més que canviar els hàbits de la humanitat (que també), era, sobretot, una màquina de fer diners.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Aquest cap de setmana vam entrar al monestir. Us ho expliquem el dia en què s'hi traslladaran les peces del Museu de Lleida
De l'emperador Didi Julià a Bernard Madoff passant pel cardenal francès que va tenir un afer amb una falsa Maria Antonieta
De la segregació del bisbat de Lleida a l'actualitat
Recordem alguns catalans que van donar suport als moviments que cercaven deslligar-se d’un règim colonial abusiu i inoperant
Del canal de Suez al gran pantà del Colorado, passant pel Golden Gate i el pont de les cascades Victòria
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació