sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Els catalans del Titanic

Resseguim l’emprempta d'Emili Pallàs, Julià Padró i les germanes Florentina i Assumpció Duran, els quatre catalans que van sobreviure al naufragi del Titanic el 15 d'abril del 1912

Maria Català (text), Andreu Mayayo (assessorament) Divendres, 14 d'abril de 2017

Titànic
L'RMS Titànic sortint del port de Southampton el 10 d'abril del 1912
Wikimedia Commons

Un iceberg de trenta metres d'alçària i un resplendent Titanic de 46.328 tones —que navegava a una velocitat de 22,5 nusos— es dirigien l'un contra l'altre. Els dos guaites que treballaven a la proa del vaixell van albirar una boirina i van percebre un alè glaçat que els va congelar l'ànima. Quan van veure la massa de gel, el xoc ja era imminent. Frederick Fleet va fer sonar tres cops la sirena d'alarma i va telefonar al pont. Trenta-vuit segons més tard, però, el Titanic ja estava ferit de mort.

Un cruixit somort, un lleuger tremolor i uns quants trossos de gel que van caure a coberta van ser el primer anunci per als passatgers que encara no s'havien retirat a les cabines. No en van fer cas: eren a bord del vaixell més segur del món. El capità Edward John Smith va córrer cap al pont, on el van informar que havien xocat contra un iceberg per la banda d'estribord. Va fer cridar Thomas Andrews, dissenyador i constructor del Titanic, i van baixar a les cobertes inferiors a comprovar els danys: sis dels setze compartiments, la carbonera, la sala de correu, una sala de calderes i les bodegues 1, 2, i 3 estaven inundats.

Ensurt a les fosques
Mentrestant, les germanes Florentina i Assumpció Duran —que dormien en una de les cabines de segona classe— van treure el nas al passadís. Les corredisses les havien desvetllat. “Agafin els salvavides, deixin les seves pertinences a les cabines i pugin a la coberta”, repetia, una vegada i una altra, un dels cambrers del vaixell mentre trucava a totes les portes del passadís. Les dues dones es van mirar i van pensar en les bosses amb les fotografies dels pares, dels parents i amics; en el petit joier nacrat amb les medalles que els havia donat la mare; la vànova de l’àvia; els preciosos vestits nous..., però no hi havia temps per perdre. “Som-hi!”, les van apressar en Julià Padró, que era el xicot de la Florentina, i el seu amic Emili Pallàs.

Els quatre catalans que viatjaven al vaixell ignoraven que havien xocat amb un iceberg i encara no sabien que el Titanic s’enfonsava, però seguint les indicacions dels tripulants van pujar a coberta. “Vaig voler comprovar si, efectivament, el nivell de l’aigua estava pujant i no en vaig tenir cap dubte. L’aigua negra i glaçada avançava lentament. Quan vaig acceptar que allò s’enfonsava, sense remei, l’aigua ja ens cobria els peus”, va declarar Julià Padró al diari cubà Cuba luz del mundo uns dies més tard.

Julià Padró

El seu vincle amb el Titanic, però, havia començat uns mesos abans, quan “el vaixell de vapor més gran i més luxós del món” s’anunciava en els cartells publicitaris de la companyia naviliera White Star. Uns cartells penjats arreu per promocionar el viatge inaugural d’una nau que salparia del port anglès de Southampton. Després de fer escala a Cherbourg (França) i Queenstown (Irlanda) atracaria a Nova York. En els cartells, el Titanic solcava l’oceà traient fum per les xemeneies grogues.

En Julià Padró, que regentava un restaurant al carrer de Pau Claris de Barcelona, i el seu amic Emili Pallàs, que li subministrava el pa, en veure aquelles imatges se’n van enamorar. Tots dos feia uns anys que s’havien instal·lat a Barcelona. En Julià Padró i Manent era fill de la masia de Can Tiret de Lliçà d’Amunt i estava destinat a conrear les terres, però un bon dia es va acomiadar de les muntanyes i va marxar cap a la ciutat. El destí de l’Emili Pallàs, provinent de Basturs, al Pallars Jussà, era força similar. També havia renunciat a la vida rural, i com que sabia fer pa, va instal·lar-se a Barcelona per buscar feina en algun forn.

Les històries dels indians i les notícies de parents que havien emigrat al Nou Continent per “fer les Amèriques” havien alimentat les converses de l’Emili i en Julià amb les germanes Florentina i Assumpció Duran i Moré de Sant Adrià, un petitíssim poble de la conca de Tremp esventat per tots els vents. Anys abans havien deixat enrere el conreu de blat,  llegums i hortalisses pel glamur d’una capital moderna i progressista que, gràcies a l’Exposició Universal del 1888, s’havia donat a conèixer al món. Una modernitat i un progressisme que les noies van incorporar a la seva manera de ser i que les conduïa a les habituals tertúlies del Café del carrer Pau Claris. Allà es van conèixer i allà es van assabentar que la White Star Line programava un tren que faria el viatge des de la capital catalana fins al port francès de Cherbourg, per contemplar el Titanic, o embarcar-s’hi. Aquesta notícia va ser el detonant: eren joves, decidits, emprenedors i valents, i res els podia aturar.

Emili Pallàs en el seu retrat de casament
Emili Pallàs en el seu retrat de casament

‘L’olympic’, el ‘titanic’ i el ‘gigantic’
En Julià es va declarar a la Florentina i li va proposar de casar-se a Cuba; la Florentina, que n’estava bojament enamorada, no ho va dubtar. L’Assumpció, que era la seva germana petita, i l’Emili Pallàs, que compartien el cuquet aventurer, es van afegir al viatge. Van anar a la sucursal que la naviliera tenia a Barcelona i hi van comprar quatre passatges de segona classe, els SC/ Paris 2146, 2147, 2148 i 2149. Cada passatge va costar una mica més de 13 lliures esterlines. A més, per continuar el viatge des de Nova York fins a l’Havana amb la Ward Line, van pagar 3 lliures de mes.

“La meva dona i jo”, va explicar Padró al periodista cubà Rodolfo Santovenia, “vam embarcar al Titanic a les cinc de la tarda de l’11 d’abril al port francès de Cherbourg. El transatlàntic era considerat com el vaixell més segur del món. Els 16 compartiments en què estava dividit el buc, el feien, segons els experts, insubmergible. El quart dia de navegació, el diumenge de Pasqua, tot i que feia un fred horrorós, el mar estava serè i tothom estava content”. El camí cap al desastre havia començat cinc anys enrere en el transcurs d’un sopar a la mansió de Lord Pirrie. William Pirrie, gerent de les drassanes Harland and Wolff, i Bruce Ismay, armador i president de la White Star Line, havien decidit la construcció de tres vaixells de vapor, ràpids, luxosos i amb cabuda d’una tercera classe. Amb aquests transatlàntics pretenien guanyar els competidors i ser la naviliera escollida pels capriciosos milionaris delitosos d’exhibir-se, per la pròspera classe mitjana que volia ascendir un graó i pels desheretats de la fortuna que aspiraven a deixar de ser-ho en el Nou Continent. Els noms escollits, Olympic, Titanic i Gigantic, mostraven l’ambició del projecte. Una ambició que la nit del 14 al 15 d’abril del 1912 es va veure escapçada.

“Només les dones!”

Just després de l’accident, el capità, conscient que no hi havia ni temps ni prou bots per a les més de dues mil dues-centes persones que hi havia a bord, va ordenar als radiotelegrafistes que enviessin la posició i el senyal d’auxili internacional. El llançament de bengales va ser el detonant del deliri. Els passatgers de tercera van veure la claror, les cabines i els passadissos estaven inundats, l’aigua continuava entrant i la inclinació del vaixell era un mal presagi. Entretant, el primer oficial, Murdoch, que s’ocupava dels bots d’estribord, i el segon oficial, Lightoller, que s’ocupava dels de bavor, tenien greus dificultats per convèncer les dames de primera classe que havien d’abandonar les comoditats del Titanic. L’aigua era molt avall i feia fred, i —el pitjor de tot— havien de deixar els seus homes. El vaixell es va inclinar i als crits i plors s’hi va afegir l’estrèpit de la trencadissa. La Florentina es va aferrar al Julià. L’Emili continuava estirant l’Assumpció. A cops i empentes van arribar a dalt. L’espectacle era dantesc: les hèlices eren fora de l’aigua, la gent s’empenyia i es trepitjava per poder accedir a un bot.

“Els mariners i empleats, amb destrals els uns i amb revòlvers els altres, feien retrocedir els homes que volien pujar als bots”, va declarar l’Emili a Nova York. Els tripulants i alguns passatgers, a risc de la seva vida, van obrir pas a les dones i els nens. Havien passat dues hores des del xoc i el naufragi era imminent. “Senyores! Senyores!”, cridava un mariner. La Florentina es va abraçar al seu promès i li va suplicar que anés amb elles. “Només les dones”, va insistir el mariner. Es van fer una última abraçada i el bot número 12, amb disset dones, tres tripulants i quaranta-tres places buides, va ser abaixat. En tocar l’aigua, els tripulants van remar per separar-se del Titanic. Van veure com se n’alçava la popa i els grups de passatgers que es tiraven al mar amb l’esperança de ser rescatats per algun bot.

Al vaixell, l’Emili i en Julià no es van donar per vençuts. Com que a bavor no quedaven bots, van córrer cap a estribord. Allà en Julià es va penjar d’una de les cordes del bot que estaven arriant, es va deixar lliscar i d’un salt s’hi va ficar. L’Emili (a sota, a la imatge amb un dels supervivents del Titanic a Nova York) el va seguir, però un mariner el va enganxar pel coll i d’una estrebada el va fer enrere. Ell, però, es va agafar a la barana, es va donar impuls i va saltar. Va tenir sort. Tot i que en la caiguda es va trencar una cama i va perdre el coneixement, va anar a parar a dins de la barca. En Julià el va amagar sota unes lones i va mirar al voltant disposat a defensar el seu amic.

Pallàs amb uns supervivents del Titanic

George McGough i W. C. Peters, els dos mariners encarregats del bot número 12, van repartir els rems per organitzar la fugida i sortir de l’àrea de succió. Temerosos d’un excés de pes, van ignorar els crits de socors dels desventurats que eren dins l’aigua. “Un pobre home va arribar nedant al nostre bot i s’hi va agafar. Tremolava de fred i quasi no podia ni enraonar. D’una ganivetada li van tallar la mà. A d’altres, els van matar a trets”, recordava la Florentina. A un quart de tres el Titanic es va partir en dos. La popa va surar suspesa en el no-res, va girar sobre si mateixa, i es va submergir a poc a poc. Un gran remolí va remoure la superfície i va xuclar tot el que va poder.

Els ocupants dels setze bots de fusta i dels quatre plegables —que eren una mica més petits— es van organitzar i alguns es van lligar entre si. El d’elles, amb el 4, el 10, el 14 i el D. I amb cada unió, l’esperança de trobar vius l’Emili i en Julià se’ls anava esvaint. Dues hores més tard, el seu bot va acudir al rescat dels supervivents dels bots plegables A i B.

Sense notícies dels catalans
La Florentina va escodrinyar els rostres demacrats dels qui hi van pujar. Va reconèixer el segon oficial, Lightoller, i va mirar de saber d’en Julià i l’Emili, però no sabia anglès i l’oficial no l’entenia. Aviat va arribar el Carphatia, el vaixell que havia de rescatar-los. Els bots van ser hissats, es va repartir roba d’abrigar, mantes, sopa i te calent. A dos quarts de nou del dilluns de Pasqua, l’últim bot, el de la Florentina i l’Assumpció, va ser rescatat. No gaire lluny, el bot on viatjaven en Julià i l’Emili havia estat un dels primers a ser hissat, però la confusió i els múltiples llocs habilitats per atendre els nàufrags van fer que no sabessin res els uns dels altres. L’endemà, a Barcelona, 'La Vanguardia' va publicar les notícies contradictòries que arribaven de Nova York, Boston i París, anunciant el naufragi del Titanic. Unes fonts asseguraven que hi havia molt pocs supervivents i d’altres, que tothom havia estat rescatat. El dia 18, el mateix en què el vaixell Carphatia va arribar a Nova York, un telegrama de la White Star Line va donar per morts els passatgers catalans.

“Mai no oblidaré la visió del port a vessar de familiars plorosos, de periodistes ansiosos d’un gran reportatge, d’ambulàncies, metges i infermeres. En tocar terra, després de tants dies amb el balanceig del mar, tot el meu voltant es movia. L’Emili va ser ingressat en un hospital i jo, amb l’ajut de la Creu Roja, vaig començar a buscar la meva promesa i la seva germana. Al capvespre del diumenge 21, una setmana després del desastre, les vaig localitzar”, va explicar en Julià Padró. El mateix dia, la White Star Line va telegrafiar a Barcelona per rectificar i avisar que els quatre passatgers catalans s’havien salvat.

Titanic

Els dies posteriors al naufragi, els relats dramàtics dels supervivents es van barrejar amb les declaracions dels tripulants, amb les dels constructors del transatlàntic i amb l’esgarrifosa xifra de morts. El món estava astorat. Ni l’Emili, ni en Julià, ni cap de les dues germanes van voler entrar en aquest joc i se’n van mantenir al marge. Refets, amb els diners de la indemnització a la butxaca i passatges en primera classe, es van embarcar en El Monterrey, que els va portar a l’Havana.

En Pallàs, la Raquel Meller i la Monyos

Inicialment, l’Emili Pallàs va pensar d’instal·lar-se a l’Havana, però un cop allà, va decidir tornar a Barcelona per obrir un forn de pa, “el forn del supervivent del Titanic” com era conegut pels veïns del barri. Estava situat prop del Paral·lel, i actrius com Raquel Meller i la Monyos n’eren clientes habituals. El negoci va rutllar bé, però les seqüeles del desastre, una visible coixesa, li recordarien de per vida l’accident del Titanic. L’any següent d’instal·lar-se a Barcelona va conèixer Aurora Rabasa, se’n va enamorar, i s’hi va casar.

Per la seva banda, en Julià i la Florentina també es van casar, però a Cuba, tal com havien previst abans de començar l’aventura americana. Amb el temps en Julià Padró va entrar en l’accionariat de la Compañía de Ómnibus Aliados. De l’Assumpció Duran i Moré, se’n va perdre el rastre. Les incògnites encara avui aviven el misteri: què se’n va fer de la germana de la Florentina?

Aquest article es va publicar en el número 114 de la revista SÀPIENS (març de 2012).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
L'activitat, oberta a tothom, presenta una nova mirada sobre el món rural
Repassem el pes d’un segle de dominació anglesa en 10 punts
  • Islàndia any 930Entrem dins del primer parlament del món
  • Josep BartolíLa vida de pel·lícula de l'amant secret de Frida Kahlo
  • I es va fer la llum!La història de l'electricitat: de Tales de Millet a Edison
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació