sapiens.cat

Descobreix la teva història

Preguntes amb història
  • Comenta

Qui va ser Isabel 'Cinc hores'?

La primera sindicalista catalana i pionera en la lluita social i laboral va reivindicar les cinc hores en la jornada de treball infantil

Cristina Masanés (text), Toni Strubell (assessorament) Dijous, 3 d'agost de 2017

Entorn surotaper i republicà

La primera persona que va parlar d’Isabel Vila va ser el diputat fe­deralista Pere Caimó, que en va destacar la implicació en l’alça­ment republicà de la Bisbal l’any 1869, que ell mateix havia liderat. La segona, l’historiador i polític gironí Carles Rahola en dos textos del 1932 i el 1933. Però no va ser fins 60 anys després que el polític i historiador republicà Francesc Ferrer Gironès en va editar la primera biografia, l’any 1996. Silenciada pel relat de la història, havia dei­xat una empremta en la memòria popular que amb els anys ha anat emergint.

Tot i que havia nascut a Calonge l’agost del 1843, quan tenia 12 o 13 anys, la família es va traslladar a Llagostera, centre de la indústria surotapera i nucli actiu del republicanisme. Era la tercera filla de cinc germans. El pare, que era taper, va morir quan ella en tenia ca­torze. La mare portava la casa. Tot i que Isabel Vila tot just sabia llegir i escriure, aviat va tenir clar que volia formar-se.

En una zona d’indústria ta­pera, les condicions de vida i de feina imposaven uns rit­mes i unes condicions clara­ment abusius. A mitjan 1800, mentre que la classe obrera tenia una esperança de vida al voltant dels 48 anys, cape­llans i eclesiàstics podien arribar a viure 64 anys de mitjana. El dret a vaga era inexistent, com el d’associació. L’amo (com llavors se l’anomenava) acomiada­va quan i a qui volia sense donar cap explica­ció ni retribució. Les dones cobraven la mei­tat de salari que els homes en jornades, uns i altres, de 12 i 13 hores. Nens i nenes fills de jornalers, quan feien sis anys, entraven a tre­ballar a les fàbriques a can­vi de 8 o 10 rals setmanals. L’alimentació insuficient i les condicions de feina en tallers humits on sovint es manipu­laven matèries tòxiques, suma­ven malalties i accidents laborals.

En aquest context, Isabel Vila aviat va començar a treballar, i en hores de lleure estu­diava i visitava malalts. Encara que això vol­gués dir anar contra corrent, volia ser mestra. I va ser-ho. Des de ben jove va quedar clar que ella tenia les idees clares. Era rebel. D’ella s’ex­plica que, quan s’estava formant com a mestra, es queixava que també l’escriptura estava subjecta a normes excessives com la mateixa vida social. Per això va decidir canviar la b del seu nom per una v. Fins i tot en el nom, Isavel Vila va exercir la dissidència.

A meitat del segle XIX, la revolució bur­gesa a l’Estat espanyol era dirigida encara per una aristocràcia d’antic règim tot ig­norant la pagesia i els obrers. El nou estat liberal, centralista i també oligàrquic, va viure intervencions militars peri­òdiques durant tot el segle XIX. Va ser en aquest context en què es va gestar una primera lluita per re­partir la propietat i es van for­mar els primers quadres del re­publicanisme federal i del soci­alisme utòpic. A l’Empordà, per la seva proximitat amb França, i sobretot en entorns surers, el re­publicanisme aviat es va consolidar.
Retrat d'Isabel Vilà i Pujol Retrat d'Isabel Vilà i PujolWikimedia Commons

Temps de revoltes

Quan Isabel Vila va néixer, una revolta a Barcelona coneguda com la Jamància que volia impedir l’acusat centralisme, va ser esclafada. L’Exèrcit ocupà els carrers i es clausuraren diaris, societats i ajunta­ments. Començava un govern oligàrquic en mans del partit moderat que es va allargar quasi 25 anys. Finalment, el que en altres lati­tuds europees es va conèixer com la Primave­ra dels Pobles (les revolucions del 1848), a l’Es­tat espanyol es va dir la Gloriosa: el setembre del 1868, una vertadera revolució moderna va derrocar Isabel II i el seu governant corrupte, Narváez. Començava el nou Sexenni Revoluci­onari, que va reactivar el desig de suprimir la propietat privada dels mitjans de producció.

Quan la majoria monàrquica de les noves Corts imposà una nova monarquia, la dels Sa­voia, els republicans s’hi van oposar. Sagasta va ordenar que es desarmessin les milícies voluntàries i va autoritzar els governadors ci­vils a suspendre els drets constitucionals. La tardor del 1869, els federals es van alçar. A la zona del Baix Empordà, 3.000 persones es van
concentrar a la Bisbal sota el lideratge del di­putat federal Pere Caimó. Quan, a les reuni­ons prèvies a l’alçament, Isabel Vila va votar en contra de l’ús de les armes i va ser acusa­da de covarda, ho va tenir molt clar: “Aniré on aneu vosaltres. Vosaltres amb fusells, jo amb benes, draps i desfilades”. I així ho va fer: va reunir un grup de noies, va aconseguir ma­terials per guarir els ferits i van marxar fins a la Bisbal, on van actuar com a sanitàries.

Amb l’ajut de canons portats de Sant Fe­liu de Guíxols i d’un expert suís en defensa, Radaelli, el 6 d’octubre, els federals aplegats a la Bisbal van lluitar contra la columna del governador militar de Girona en una batalla coneguda com el Foc de la Bisbal. Tot i que van aguantar bé les posicions, amb més de 50 barricades, el líder Pere Caimó va ser de­tingut a traïció, fet que va comportar la des­feta. Els rebels es van dispersar. L’oncle Josep es va endur Isabel Vila a la força cap a Llagos­tera perquè ella no volia abandonar els ferits.

“Si és necessari que prenguem part en aquesta societat per posar fi als mals que pe­sen sobre nosaltres i sobre aquesta desven­turada humanitat, que es plany sota la mala organització social i política, hem de fer-ho sense aturar-nos un instant.” Les poques pa­raules que ens han arribat d’Isabel Vila són d’aquests anys. El Sexenni Revolucionari, que va proclamar la primera República l’any 1873, va propiciar els primers nuclis del moviment obrer i l’anarquisme. Alliberats del republica­nisme polític, eren molt més radicals respecte a la possessió de la propietat privada. Al con­grès del juny del 1870 es va constituir la Fede­ració Regional Espanyola de l’Associació In­ternacional de Treballadors (l’AIT), creada a Londres sis anys abans. Dos anys més tard, a les comarques de Girona, els sindicats de l’AIT tenien 2.500 afiliats. A Llagostera, ja en els primers mítings, hi ha constància del pa­per d’Isabel Vila.
Una nena a una fàbrica tèxtil Els nens començaven a treballar des de ben petits

La unió fa la força

Una de les primeres accions és del 1869, quan, amb 26 anys, va promoure una recollida de signatures entre les dones de Llagostera: 800 dones es van adreçar a les Corts per dema­nar l’abolició de les quintes, la separació Es­glésia-Estat i la llibertat de culte. L’agost del 1872, juntament amb 150 persones més, Isa­bel Vila va participar en el míting internacio­nalista de Sant Feliu. Amb un discurs directe i planer, es va adreçar a l’assemblea: “Doncs bé, inseparable classe obrera; si de tu depèn tant de bé, com és que t’abstens un instant tan sols d’associar-te?”. La secció de l’Associació Internacional de Treballadors a Sant Feliu es va crear en aquella sessió. A la tardor, va acti­var una secció de paletes i tapers de la Internacional a Llagostera. L’any següent, aques­ta nova federació local demanava a l’Ajunta­ment una biblioteca per als obrers.

Però l’activisme polític d’Isabel Vila va viu­re el moment més intens quan, el 1873, es va enfrontar a les autoritats republicanes de la localitat. Exigia que s’apliqués una nova nor­mativa estatal que limitava a 5 hores la jor­nada laboral per als nens menors de 13 anys i per a les nenes menors de 14, i a 8 hores la dels nois menors de 15 i les noies menors de 17. No la van entendre. Va ser insultada i injuriada no solament per la burgesia local sinó també per companys sindicalistes que no ente­nien que, als nens, cal donar-los ei­nes per poder créixer. Tot i que l’AIT va rebre moltes pres­sions per ser clausurada, a Isabel aviat se la va co­nèixer com a Isabel Cinc Hores. Per ella, l’activitat política va passar a ser la santa causa de la llibertat.

El cop d’estat del general Pavía el 1874 i la dictadura de Serrano van liquidar la República. L’any següent, tornaven els Borbó amb Alfons XII. La Internacional i les soci­etats obreres es van il·legalitzar. A Lla­gostera, va arribar una ordre de deten­ció i Isabel Vila hagué de sortir cap a França. Es va instal·lar a Carcassona, a casa dels Muntada, amics de famí­lia, maçons i il·lustrats que tenien ter­res a Algèria. En aquesta ciutat, va fer de comptable per a la família Munta­da, va cursar estudis de magisteri i va fer classes de castellà.

Set anys després, amb la Restauració i algu­nes llibertats recuperades, va poder tornar de l’exili. A Barcelona va fer classes particulars durant uns mesos. L’any següent, el 1881, va fundar una escola pròpia, el Colegio Franco- Español, i la seva fama de bona professional va créixer. Joan Salas Anton, conegut republi­cà i maçó de Sabadell, una ciutat que, amb la Febre d’Or, vivia una forta expansió, li va ofe­rir d’anar a fer de professora a l’escola racio­nalista de nenes. S’instal·là en aquesta ciutat, i l’any següent ja era directora d’aquesta esco­la laica i obrerista que, resultat d’una iniciati­va obrera, seguia els principis de la Institución Libre de Enseñanza: a través d’una profunda renovació pedagògica, es podia combatre el monopoli de l’Església i generar democràcia.

Quan, uns mesos després d’assumir-ne la direcció, el projecte va fer fallida, ella va as­sumir l’escola sota la seva responsabilitat. La portà durant nou anys. El 1892, les organitza­cions obreres que donaven suport a les escoles laiques de Sabadell es van reactivar excloent Isabel Vila d’un nou projecte escolar. Davant d’això, va obrir una nova escola gratu­ïta per a nenes. Va durar tres anys. El desembre del 1896, moria a 53 anys. S’havia apropat a l’espiritisme, un mo­viment que llavors aglutinava lliurepensadors d’esperit científic que volien modernitzar la societat, i també al protestantisme.

No va deixar descendents. No es va apare­llar mai. Sembla que, de jove, havia iniciat una relació amb un burgès de Llagostera que no va respectar-la i, des de llavors, va optar per un cert ascetisme laic. A Isabel Vila no sem­pre van entendre-la. De jove, no tots els com­panys obrers van donar suport a la seva llui­ta contra el treball infantil. I ja de gran, l’en­torn sindicalista va censurar la seva darrera deriva religiosa.

Al cementiri dels dissidents

La complexitat i els matisos sovint no són en­tesos, i Isabel Vila va ser una dona de mati­sos. Anys després de la seva mort, en l’entorn familiar s’explicava que mai no havia volgut que la retratessin. En efecte, d’ella, no n’ha ar­ribat cap retrat.

Sindicalista, republicana, de­fensora de la causa obrera i, sobretot, pedago­ga, a Isabel Vila van enterrar-la al cementiri ci­vil de Sabadell, en una part del recinte que els documents municipals de l’època anomenen amb encert el “cementerio de los disidentes”.

Aquest reportatge es va publicar al número 148 del SÀPIENS (octubre de 2014)
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
  • Zapata. Ni un pas enrere!Vida i mort del revolucionari més llegendari del sud de Mèxic
  • Vestir-se a l'edat mitjanaLes peces, els teixits i els estils que marcaven tendència entre els segles XII i XV
  • Pere Català i Pic, amb una sabata i una espardenyaL'autor del mític cartell 'Aixafem el feixisme' va ser un pioner en diversos camps artístics
Un 16 d'agost de 1977, ens deixava el rei del rock. Ho recordem amb les seves cançons més mítiques
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Desvelem algunes creences populars sobre aquesta monumental construcció xinesa
Us parlem d'alguns territoris que són motiu de disputa entre els diversos països que en reclamen la possessió
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació