sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Boig per tu

Una història de l'amor a la cultura occidental

Àlex Novials (text), Xavier Roigé (assessorament) Dijous, 20 d'abril de 2017

Detall de la Madonna Sixtina, oli de Raffaello Sanzio
Detall de la Madonna Sixtina, oli de Raffaello Sanzio.
Wikimedia Commons

Els versos d’amor més antics que conservem daten del 2000 aC, i provenen de Mesopotàmia. “M’has captivat i m’has deixat tremolant”, proclama l’amant, “deixa’m acariciar-te, la meva carícia és més dolça que la mel”. Aques­tes paraules emocionades es troben a la Cançó d’amor de Xu-Sin, localit­zada en la tauleta cuneïforme nú­mero 2461 de la biblioteca del rei assiri Assurbanipal. En realitat no és un poema qualsevol, sinó que forma part d’un ritual anu­al que celebrava el matrimoni sagrat entre el rei i la deessa In­anna per assegurar la fertilitat i la prosperitat de la seva terra.

La flama divina de l'amor
Més tard, un egipci anònim ens va deixar record de la seva passió a La cançó de la flor, trobada en un llogarret de treballadors de la Vall dels Reis, i datada entre el 1539 i el 1075 aC: “Escoltar la teva veu és per mi com vi de magrana / Sentir-la em dóna vida / M’es­timaria més veure’t en cada mirada / que menjar o beure”. Al segle VI aC era Safo de Lesbos, la poeta que va formar un grup de dones dedicades al culte de la deessa grega de l’amor Afrodita, qui escrivia: “Quan et miro un instant, ja no m’és possible dir ni una paraula, / sinó que la llengua se’m trava i un foc subtil em recorre la pell / [...] una suor freda em banya / [...] i sento que estic a punt de morir”. Al segle IV aC, el bíblic Càntic dels Càntics recull el testimoni i exclama: “Posa’m com un segell sobre el teu cor, / […] perquè l’amor és fort com la mort, / la passió, inexorable com l’abisme: / les seves flames són flames abrandades, una flama divina. Els mars profunds no podran apagar l’amor, / ni ofegar-lo les fonts dels oceans”.


Els usos socials del matrimoni

Aquests pocs exemples esparsos de l’an­tiguitat són bona mostra que homes i do­nes de tots els temps i latituds han cantat sempre els viaranys secrets de l’amor, amb els seus goigs i els seus dols. Perquè aquest misteri que ens encén el cor i ens omple de vida també ens pot arribar a fer embogir, amb la seva força excessiva i contradictòria que barreja sovint felicitat i infelicitat. Se­gurament aquesta és la raó precisa que ha fet que, durant gran part de la història de la humanitat —i tot i que a nosaltres ens pot semblar paradoxal—, amor i matrimoni rarament hagin anat de la mà.

De fet, la institució matrimonial va néixer amb unes funcions molt clares: era principalment un acord polític pactat entre famílies per tal de crear aliances d'acord amb el parentiu. També permetia realitzar intercanvis econòmics, i legitimar la fili­ació de la descendència: tenir drets sobre els fills d’una dona. I alhora, el matrimoni era la garantia del mateix ordre social i de la reproducció les seves estructures. Es basava en una convivència més o menys harmoniosa, i per la seva pròpia naturalesa excloïa la possibilitat de sostenir en el temps un amor entès com a passió intensa i devoradora. Dels cònjuges s’esperava fidelitat al compromís adquirit, respecte, suport mutu i un cert grau d’afecte. De fet, es donava per suposat que la parella havia d’estar emocio­nalment distant, ja que no es permetia que l’altre conegués els propis sentiments i pensaments, que es consideraven irrellevants davant de la transcendència del pacte adquirit. Si hi havia sentiments, no eren en cap cas la causa de la vida en comú, sinó només un dels seus possibles efectes.



Cupido i Psique d'Antonio Canova

Casem-nos, que potser al final ens estimarem

Això va ser així en totes les cultures de l’antiguitat, com ara a Egipte, a Grècia i a Roma. El patriarcat era ferm, i l’home controlava el poder social. A l’antic Egipte, les do­nes tenien més independència i drets reconeguts que en altres societats del seu temps, però en cap cas gaudien d’un tracte igualitari respecte als homes. El matrimoni depenia de la posició objectiva de la persona en la soci­etat, i l’objectiu era trobar algú amb un valor que coincidís amb el propi. Com que la mobilitat social era molt reduïda, el més habitual era que els matrimonis es formessin entre nois i noies d’una mateixa posició social i econòmica. És el que tècnicament es coneix com a homogàmia; és a dir, casar-se amb algú semblant a un mateix: un principi que va romandre inalterat durant mil·lennis (com diu el refranyer popular, “si et vols casar bé, casa’t al teu carrer”).

A l’antiga Grècia, els déus estaven atribulats per passions ben humanes, però a homes i dones se’ls recomanava que se n’apartessin, de les passions. La fun­ció primordial de la dona era tenir fills. Per això no tenia drets polítics, i se l’educava a casa de ben petita per fer-se càrrec de les tasques domèstiques, fins que arribava a la pubertat i se’n concer­tava el casament. Un cop casada, com més alta era la classe social, més rígid era el seu règim de reclusió al gineceu, l’espai propi de les dones. I en aquesta vida, l’amor entre els cònjuges no era una possibilitat: com a molt podia aparèixer la philia, més semblant a un afecte que a una passió. L’eros, el desig que reclamava una satisfacció sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar, i era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines, o fessin ús de l’àmplia oferta de prostitució disponible a les polis.

En contraposició amb això, tampoc no es pot oblidar l’aportació del filòsof grec per excel·lència a la matèria. Per Plató, l’amor autèntic és cosa de l’ànima i no del cos. Amb les seves obres El banquet i Fedre elabora una teoria dualista que tindria un enorme impacte en la cultura occidental, i que conclou que només mereix anomenar-se amor el coneixement pur i desinteressat de l’essència de la bellesa. Un amor ideal, doncs, i allunyat dels cossos que senten la fiblada de les passions incontrolables.

Com amb tantes altres coses, els romans van rein­terpretar i adaptar l’herència hel·lènica. El nucli familiar i les pràctiques matrimonials eren força similars, amb casaments arranjats pel cap del clan familiar, tot i que a una edat una mica més avançada de les noies, pels volts dels 18 anys. El matrimoni era una obligació cívica clau, i de les dones romanes també s’esperava que exercissin de matrones abnegades. Almenys se’ls concedien drets de ciutadania, tot i que se les considerava una espècie de menors d’edat, incapaces de gestionar la seva pròpia vida. Els homes romans també distingien, com els grecs, entre l’afecte marital i les baixes passions, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca, “no es pot tractar la dona com una amant”.

Esposos resignats

Com que l’amor no era el fonament de la institució, el consell més freqüent dels moralistes en cas d’una relació no gaire harmoniosa era la resignació estoica. De fet, els antics romans per­seguien (almenys idealment) una vida tranquil·la i serena. L’esclavitud passio­nal era refusada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor. Hi havia disbauxes, evidentment, però en gran part el mite de la sensualitat pagana és això, una llegenda, ja que els valors socials eren força puritans.

Per reblar el clau, amb el triomf del cristianisme dins de l’Imperi, l’Església va adquirir el monopoli sobre el ma­trimoni. Ara era una unió davant de Déu i no davant dels homes, i així es va sacralitzar el que sobretot havia estat una institució civil. El divorci es va prohibir i va néixer una poderosa moral dels deures matrimonials que exigia fide­litat absoluta, a l’ombra de la doctrina del pecat original i de la condemnació eterna dels luxuriosos i els adúlters. El cristianisme proclamà que Déu és amor, però va retallar les passions d’una tisorada: l’ideal cultural era un amor fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació dins del matrimoni. Dos elements més eren clau: l’exigència del lliure consen­timent dels cònjuges per casar-se, i l’existència d’un nombre elevat de prohibicions matrimonials per evitar la consanguinitat. Dos principis que ocasionarien molts conflictes entre l’Església i la societat, i que donarien lloc a molts matrimonis clandestins celebrats al marge de l’aprovació familiar.


Còdex Manesse

La dona, un esquer diabòlic

A la primeria de l’edat mitjana, la cultura europea emanava dels àmbits monàstics, on predominava l’ascetisme i una virulenta misogínia. La dona, segons ells més procliu al pecat i per tant sempre perillosa, era l’esquer amb què el dimoni volia fer caure les ànimes dins dels cossos per condemnar-les eternament. Pels monjos, les passions traeixen l’essència angèlica de l’home: hi ha un temor a la carn que frega el pànic i s’estableix una vigilància moral constant sobre la debilitat congènita d’homes i dones. De fet, l’amor carnal es considera sense excepció una passió desordenada: no s’esmenta mai amb sentit positiu, sinó que és sempre irracional, subversiu i destructiu.

L’amenaça de la sensualitat és sempre extraconjugal, mai vinculada a la institució matrimonial. Cal lligar curt les dones, i les nobles viuen una vida submisa i reclosa. De tota manera, a la societat feudal no hi ha lloc físic per a la intimitat: sempre s’està acompanyat, a casa i al carrer. Les cases humils són obertes i estan superpoblades. La soledat es considera perillosa i sospitosa. Malgrat tot, hi ha mil indicis d’una sexualitat secreta i subterrània, d’una gran promiscuïtat (com demostren els nombrosís­sims fills bastards fruit de relacions il·lícites), en paral·lel al terror al deshonor que comportava una infidelitat descoberta.

Un bon partit abans que un bon company

Amb l’aparició de la primera burgesia urbana, el pare de família segueix governant la casa (és a dir, la dona, els fills i el patrimoni) com a màxima autoritat indiscutible. Davant de l’aparellament, hi ha massa en joc per deixar via lliure a una decisió privada dels interessats. Entre els joves hi ha maniobres de seducció i conquesta, serenates, confidències i bromes sota balcons i finestres, on les noies són tancades.

Però poca broma: està en joc la supervivència i el prestigi de la família, i els casaments són partides d’escacs llargues i complicades entre els llinatges per quedar-se els millors partits. Els festejadors gairebé mai acaben sent marits, que són sempre d’edat més avançada que les seves dones. Si el matrimoni no satisfà les passions, un cop més, hi ha les serventes i les prostitutes per als homes, i perillosos amors clandestins per a les dones, que s’hi juguen molt més si són descobertes.

Amb el pas dels anys la societat medieval tradicional va entrar en crisi. Creixia l’anhel d’autonomia personal, exemplificat pel paradigma literari dels cavallers errants i solitaris que anaven a la recerca d’aventures: l’individu es posava a prova amb proeses d’armes, però també d’amor. A poc a poc, els procediments de regulació moral es van traslladar de la comunitat gregària a l’interior dels indi­vidus, que s’anaven fent responsables de si mateixos. Les llars es van individualitzar respecte a les famílies d’origen respectives. Però encara quedava un llarg camí per a la individualització de les persones.



El matrimoni Arnolfini de Van Eyck

Homes freds i dones calentes

És en el camí del Renaixement cap a la Il·lustració que el destí col·lectiu va perdre força i va anar sorgint l’individu com a tal. Naixia el jo modern: van augmentar exponen­cialment els diaris personals i les memòries. L’art pictòric va esdevenir espai per a la idealització del cos de la dona, i les robes femenines s’erotitzaren de forma cada vegada més explícita.

Segons els principis mèdics d’aquesta època, el comportament està determinat per la quantitat d’escalfor que hi ha al cos. I aquesta escalfor, no hi ha dubte, no ve del fetge, ni de la melsa, ni del cervell: ve del cor. Les passions del cor donen a l’home la seva identitat particular, i la raó no sempre acon­segueix dominar-les, ni amb ajut de la millor educació i la fe religiosa més fervent. L’home es considera per naturalesa més fred que la dona, i per tant menys propens a les grans passions amoroses. Però les funcions de l’úter, sotmeses al cicle lunar, provoquen terribles alteracions en el comportament femení, i la seva mirada pot ales­hores captivar els homes. Cal lluitar per evitar els excessos, ja que l’amor trenca l’equilibri dels humors corporals i pot ocasionar trastorns de l’esperit, malalties o fins i tot la mort.

Malgrat tots aquests perills, la passió amorosa guanya terreny. Els enamorats cuiden especialment el cos i la vestimenta. Els discursos amorosos es materialitzen en objectes relíquia: anells, mocadors, blens de cabells de l’estimada... o les mateixes cartes d’amor, que quan es reben es col·loquen dins del vestit, prop del cor. L’amor dins del matrimoni ja no és tan esquiu i s’expressa en el discurs de la “perfecta amistat” que uneix dues ànimes a la terra. La sexualitat hi apareix també amb més freqüència, però la raó domina el cos i ja no entra en contradicció amb les seves passions. La societat tradicional ja no és homogènia ni unànime. Mentre que entre les classes populars, sobretot al medi rural, la dona treballa com l’home i té un paper més públic, entre les classes altes segueix tancada en l’àmbit domèstic, i la seva missió segueix sent la d’esposa i mare abnegada. Amb el desenvolupament dels ideals de vida privada, la separació de gèneres s’incrementa: l’home es dedica a l’exterior i la dona ha de vetllar per l’àmbit privat.

'Liberté, egalité, fraternité'... i la dona a casa
Com amb tantes altres coses, la Revolució Francesa té un impacte important sobre aquests afers, més simbòlic que efectiu. Se secularitza el matrimoni i s’institueix el dret al divorci, tant per als homes com per a les dones (tot i que Luter ja l’admetia en casos molt greus, i l’església anglicana també, des que Enric VIII va decidir prescindir de Caterina d’Aragó).

Els revolucionaris volen construir un home nou però, tanmateix, el patriarcat no afluixa: ells també con­tinuen sense considerar la dona capaç d’ocupar posicions intel·lectuals o polítiques, ja que això soscavaria la família, fonament de la societat i base de l’ordre natural.

Aparcat el grandiós projecte revolucionari de subvertir l’ordre social, la moral burgesa del segle XIX —tant la conservadora com la liberal— segueix relegant la dona a l’àmbit privat i la família s’erigeix en el centre del seu projec­te d’ordre. Per Hegel, filòsof central d’aquest moment, la família és la garantia de la moralitat natural. Segons ell, en el matrimoni monògam establert per consentiment mutu, les passions resul­ten arriscades, i fins i tot perilloses. El cap és el pare, encarregat de domesticar els instints, i la resta s’hi han de sotmetre pel bé comú, amb una divisió sexual de les funcions establerta segons els “caràcters naturals”.

Però més enllà del que opinen els ideòlegs de l’ordre establert, creix el conflicte entre la tradicio­nal estratègia familiar d’aliances i el desig individual, cada vegada més legitimat. Les estratègies matrimonials es diversifiquen i es compliquen: hi ha diverses formes de riquesa (diners, mobles, immobles, negocis i “esperances”) i altres factors a tenir en compte (el nom, el prestigi, la classe, l’edat, la be­llesa...). La individualització fa créixer exponencialment el valor de l’aparença física, que és una arma de seducció femenina de primer ordre. Finalment entren en escena la inclinació i fins i tot la passió, en un intent creixent de conciliar matrimoni i amor, aliança i felicitat. Els homes, per la seva banda, ja no s’acontenten amb la submissió passiva, i aspiren al consentiment de la dona. És un nou model de parella que aspira a la fusió de dues personalitats en una unió que s’ha de valdre per si mateixa. I al mateix temps, entre els sectors obrers sorgeixen noves idees sobre l’amor i el matrimoni. Els teòrics del marxisme i de l’anarquisme critiquen el matrimoni com a institució burgesa i reivindiquen formes més igualitàries basades en l’amor lliure.

La democratització del romanticisme

L’esplendor de l’amor arriba amb el romanticisme. Amb la nova dictadura de les modes, es produeix una hipertròfia de l’imaginari eròtic i un auge del fetitxisme. Però alhora, el pudor i la perma­nent invocació del perill del desig emmascara els sentiments, i té com a resultat una neurosi sexual omnipresent. De fet, el pòsit cultural dels codis antics encara ordena els sentiments de manera subterrània. L’amor cortès medieval, el neoplatonis­me renaixentista, la condemna de “l’amor boig” per part dels clergues de la Reforma catòlica, el veredicte negatiu dels sistemes il·lustrats mèdics i psiquiàtrics sobre els excessos de la passió... tots ells conformen les conductes amoroses. En la mentalitat de l’època romàntica la dona encara és vista com el sexe dè­bil, procliu a caure en el pecat, insaciable i fanàtic. Sorgeixen dos estereotips femenins ben diferents. L’enigma de la feminitat es personifica en la imatge de la devoradora d’homes, redimida per la contraimatge de la dona com a missatgera de l’ideal. Aquesta ambivalència és en el si de l’amor romàntic, una construcció cultural burgesa de gran complexitat que convida homes i dones a la recerca de la més gran afinitat espiritual, i considera que les turbulències de l’ànima són el camí cap a l’amor autèntic. I s’afegeix un altre principi clau: l’amor veritable ha de trobar-se en el matrimoni.


Romeu i Julieta de Frank Dicksee

Progressivament el romanticisme, sorgit de les classes altes, esdevé objecte de consum massiu i es democratitza com a patró imaginari al qual s’adapten les conductes, imposant-se progressivament entre totes les classes so­cials. L’apel·lació a la força dels sentiments és unànime, amb la seva dualitat de patiment exacerbat i d’adoració celestial. Una autèntica creuada ideològica de la burgesia, de l’Estat i de l’Església imposa el model de família conju­gal, garantia d’ordre, de control social, de fre de les malalties sexuals... si els “bons obrers” es dediquen a la família, seran menys reivindicatius.

Quan avança el segle XX els canvis socials són tan accelerats com notables. Especialment rellevant és l’escolarització universal dels infants: ara serà el poder públic el que ensenyarà les re­gles de vida als més petits. Els llibres de moral s’imposen, s’ofereixen receptes de comportament a la dona casada, i es magnifica un matrimoni ideal per a tota la vida. Cinema, ràdio i novel·les romàntiques difonen els ideals amorosos. L’amor conjugal i la sexualitat prenen un gran protagonisme i esdevenen autèntics fonaments del matrimoni. Les revistes femenines donen veu a metges i psicòlegs que vulgaritzen els conceptes freudians i legitimen els sentiments com a clau de la felicitat.

Amb la progressiva difusió de les idees feministes, i en paral·lel dels anticonceptius, hi ha una creixent liberalit­zació que culminarà amb l’anomenada revolució sexual dels anys 1960. A través del potent missatge de la cultura de masses, la sexualitat esdevé una meta en si mateixa, independentment dels fins maritals. Els joves s’indepen­ditzen de les seves famílies, i per molts el matrimoni queda relegat com una formalitat anacrònica. S’aparellen i se separen lliurement, buscant la sintonia i la compatibilitat amb l’altre, al mateix temps que la parella deixa de ser la norma única: les vides són ara exclusivament privades, absolutament individuals.

Cadascú és responsable de la seva felicitat amorosa: això porta, per exemple, a una preocupació molt gran per l’aparença física. Els aspectes subjectius de les relacions han passat a primer terme per sobre dels objectius, i l’atracció romàntica ha esdevingut una categoria fonamental. Per donar una dada, les enquestes als Estats Units revelen que, avui en dia, un 91% de les dones i un 86% dels homes diuen que no es casarien amb algú que tingués totes les qualitats que busquen si no n’estiguessin enamorats...

Aquest reportatge es va publicar per primera vegada a la revista SÀPIENS n. 164 (gener de 2016).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Qui era el príncep romanès que va inspirar la novel·la de Bram Stoker?
La mostra permanent del Museu del Disseny de Barcelona inclou 18.000 peces dels segles XVI al XXI
L'església es va construir en poc més de cinquanta anys fent visible, d'aquesta manera, el poder dels gremis del barri del Mar de la Barcelona del segle XIV
Des de les vaques de Jenner fins a la conilla verda Alba passant per la gossa Laika
La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari
  • Aconsegueix el decret de Nova PlantaT'oferim una reproducció de l'exemplar conservat a la Biblioteca de Catalunya, imprès el 1716
  • Els catalans de la cel·la 17Resseguim, amb dietaris inèdits, el dia a dia dins d'una presó franquista
  • L'espècie misteriosaEls denisovans, una baula perduda de l'evolució humana
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació