sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

L'ABC de l'alfabet

Un viatge als orígens de les nostres lletres

Antoni Janer (text), Jesús Tusón (assessorament) Divendres, 21 d'abril de 2017

Abecedari
Abecedari
Thinkstock

L'alfabet és un dels sistemes d'escriptura més sofisticats i utilitzats arreu del món. Els seus inventors, els fenicis, culminaren un llarg procés que iniciaren fa cinc mil anys els sumeris a Mesopotàmia. De l'escriptura de milers de dibuixos es passà a una escriptura d'una trentena de signes fonètics que no tenien res a veure amb la realitat que representaven. Tota una revolució!

El miracle es produí fa 3.700 anys. Fins aleshores l'antiguitat només havia conegut dos tipus d'escriptura: la pictogràfica i la sil·làbica. La pictogràfica -de la qual deriva l'escriptura jeroglífica que el 1822 desxifrà Champollion amb la pedra de Rosetta -emprava dibuixos que imitaven la realitat: l'ordi es representava amb una espiga, la cervesa amb una gerra i els animals amb un cap de bestiar. Aquest sistema aviat es quedà curt. D'una banda, requeria un nombre molt elevat de signes per al·ludir a milers de realitats diferents; de l'altra, impedia representar noms de lloc, de persona i nocions abstractes.

Donades aquestes limitacions, aparegué l'escriptura sil·làbica, de caràcter fonètic, on cada signe valia per una síl·laba. Així, per exemple, per 'piràmide' s'escrivia P R M D, i per 'sacerdot', S C D. Amb tot, encara no era el model més senzill i òptim. El nombre de signes -prop del centenar- continuava essent elevat. A més, hi havia el problema de l'ambigüitat: la combinació d'uns signes per a una determinada paraula podia ser la mateixa per a una altra.

El 1700 aC a la península del Sinaí, allà on l'actual canal de Suez toca amb Egipte, els fenicis s'espolsaren del damunt tants maldecaps. Un signe com podia ser 'alfa' deixà de significar 'bou' per passar a representar el primer so de la paraula, és a dir, la A. Com que cada so quedava representat per una lletra i, com a norma general, una llengua pot arribar a disposar d'entre 20 i 40 sons, l'escriptura assolí el seu nivell màxim de simplificació. Havia nascut l'alfabet. Amb ell desaparegué la casta privilegiada dels escrivans, els únics dipositaris fins aleshores d'uns signes que, per la seva varietat, havien d'aprendre en escoles especialitzades.




Escrivans ociosos
Eren moltes les prerrogatives de què gaudien per exercir aquesta tasca: alts ingressos econòmics, exempció d'impostos i elevada posició social que es veu reflectida en la quantitat d'escultures amb les seves figures que s'han trobat. Però amb l'aparició de l'alfabet els escrivans ja no tenien res a fer. L'art d'escriure ja podia estar a l'abast de moltes més persones, sense que es requerís un llarg procés d'aprenentatge. Però, des de la perspectiva d'altres llengües, el nou sistema gràfic plantejava un problema important: l'alfabet originari de l'antiga península del Sinaí no representava cap vocal, ja que, a causa de les característiques morfològiques de les llengües semítiques, no li calia. La solució l'aportarien els grecs deu segles més tard.

L'alfabet no fou l'única forma d'escriptura que conegueren els grecs. Abans, n'havien utilitzat dues més, de caràcter sil·làbic, que el famós arqueòleg britànic Sir Arthur Evans -el descobridor el 1900 del palau de Cnossos a Creta- anomenà Lineal A i B. El seu desxiframent el 1952 a càrrec de l'anglès Michael Ventris va ser una de les fites més importants de l'arqueologia, només superada al segle XIX quan Chapollion desentranyà els jeroglífics egipcis. No debades, aquestes escriptures corresponien a l'època de la gloriosa Troia i a l'ambiciós rei de Micenes Agamèmnon. Després d'aquesta època, però, el món hel·lènic s'havia immers en quatre-cents anys d'absolut silenci. És el que es coneix com l'època fosca (segles XII-VIII aC), de la qual no ens queda cap vestigi gràfic.

Va ser en sortir d'aquest túnel de la desmemòria quan els grecs adoptaren l'alfabet, i hi van incorporar les vocals A, E, I, O, U. Algunes d'elles es reciclaren. És el cas de la A (l'alfa), que en fenici corresponia al so d'una consonant. L'actual direcció de l'escriptura també fou una aportació dels grecs. Al principi practicaren l'escriptura bustrofèdica: començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com fem nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l'estil dels bous que llauren un camp ('boustrophedon', en grec, vol dir “el gir dels bous”). Després, es passà a escriure de la dreta cap a l'esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s'imposà l'orientació inversa, és a dir, d'esquerra a dreta.

Les 'lletres fenícies'
Els grecs sempre valoraren, i molt, l'enginy dels inventors de l'alfabet. No debades, batejaren aquest sistema amb què pogueren transcriure la 'Íliada' i l''Odissea' amb l'expressió de 'phoinikeia grammata' (“lletres fenícies”). A més, van conservar el nom de cadascuna de les grafies. 'Alfa', 'beta', 'gamma' són paraules que en grec no tenien cap significació, però en les llengües semítiques volien dir 'bou', 'casa' i 'cantonada', respectivament. L'alfabet grec no trigà a propagar-se gràcies a les colònies comercials que tenia l'Hèl·lade per tot el Mediterrani. Els primers a rebre'l van ser els etruscos, un poble del nord d'Itàlia. Aquests no van conservar, com els grecs, els noms fenicis de les lletres de l'alfabet ('alfa', 'beta', 'gamma'...), sinó que les van designar així com ens han arribat a nosaltres ('a', 'be', 'ce'...). D'aquesta manera ara, per referir-nos a un mateix sistema de signes tenim dues paraules: 'alfabet', fruit de les dues primeres lletres de l'alfabet grec calcades del fenici ('alfa' i 'beta'), i 'abecedari', fruit de l''abecedarius' etrusc, és a dir, de les quatre primeres lletres de l'alfabet etrusc ('a', 'be', 'ce' i 'de').



Els llatins també van voler aportar el seu granet de sorra a l'alfabet quan l'adoptaren cap al segle VI aC dels seus veïns etruscos. Van modificar la forma d'alguns signes per tal d'evitar confusions i en van fer desaparèixer d'altres que els sobraven. Aviat s'aconseguí un conjunt de 21 signes que va ser el característic de l'època republicana (A, B, C, D, E, F, G, H, I, K, L, M, N, O, P; Q, R, S, T, V, X). Al cap d'un temps, a aquest conjunt de lletres se n'hi van afegir dues més de caràcter grec -la Y i la Z-, que es van emprar per transcriure paraules gregues. Les llengües romàniques s'acabarien incorporant d'altres: la J i la U són una variació cal·ligràfica de la I i la V respectivament, mentre que la W es formà a partir de la unió de dues U.

Universalització del llatí
Gràcies primer al conegut procés de romanització i després a l'expansió colonial de les nacions occidentals, l'alfabet llatí es va difondre d'una manera espectacular arreu del món. Aleshores, cadascuna de les llengües receptores el va adaptar a les seves peculiaritats fonètiques. Les llengües eslaves, però -entre elles, el serbi, el búlgar i el rus- l'adoptaren amb un nom propi, l'alfabet ciríl·lic, amb el qual volgueren homenatjar el seu artífex, un missioner del segle IX anomenat Sant Ciril·li de Tessalònica.

Però quan realment l'alfabet es va difondre en massa va ser a partir del 1440 amb l'aparició de la impremta de Gutenberg. La seva irrupció, a més, va millorar notablement la transmissió dels coneixements de l'antiguitat. Fins aleshores aquesta tasca havia estat en mans d'una minoria, els copistes, que havien esdevingut la versió medieval dels antics escrivans de Mesopotàmia i Egipte.

Desenvolupaven la seva feina en els 'scriptoria' dels monestirs i de les catedrals, en condicions de llum no sempre favorable si memoritzant el text per poder-lo escriure d'una tirada. És per això que les còpies que ens han arribat presenten sovint errors de tota mena. Així doncs, amb l'aparició de la impremta, aquesta situació de precarietat i de paciència -escriure a mà alentia molt el procediment- ja formava part del passat, així com també els diferents suports de què s'havia servit l'alfabet fins aleshores. I és que la invenció de la impremta al segle XV va ser correlativa a la producció generalitzada del paper. Aquest extraordinari suport havia estat descobert molts anys enrere, el 105 aC, pels xinesos.

A Europa, però, arribà segles més tard gràcies a un curiós artifici dels àrabs: l'any 751 feren presoners uns xinesos perquè els revelessin les peculiaritats de la seva elaboració. L'empenta definitiva de l'alfabet arribaria als segles XIX i XX amb l'escolarització progressiva de la població infantil. Ara a les escoles els més petits continuen aprenent els seus signes, que traspuen història. No debades, l'alfabet que utilitzem deu molt a l'escriptura pictòrica, el primer sistema gràfic que naixé fa uns cinc mil anys a les ribes de Mesopotàmia -l'actual Iraq. Prova d'això és que la nostra A és, invertida, el cap del bou que els sumeris, els habitants d'aquelles terres llunyanes, dibuixaven per comptabilitzar els animals; la O és la nineta de l'ull; i la M i la N recorden, respectivament, la forma de les onades i la de la serp.



Eina de la memòria

Però la influència de l'escriptura pictogràfica en el nostre alfabet no és només formal sinó també pragmàtica. La mare de les nostres lletres va néixer com a suport a la nostra memòria. Fou inicialment una eina de comptabilitat de gran ajuda per deixar constància sobre una superfície resistent de tot el que entrava i sortia dels magatzems d'unes ciutats cada cop més poblades. Avui dia escrivim per fer volar la nostra imaginació i per ordenar els nostres pensaments, però sobretot escrivim per recordar, com es feia en un principi. Encara són moltes les situacions quotidianes en què prenem nota de coses perquè no ens puguin passar per alt.

L'escriptura, amb tot, no només ens ajuda a nosaltres mateixos sinó també als que ens segueixen. No en va, tots els tractats científics i tècnics que s'han transcrit han permès a cada generació nova continuar avançant sense haver de començar des de zero. Precisament amb la intenció de dificultar aquest procés d'aprenentatge i, sobretot, d'esborrar la memòria d'algunes pobles, són molts els casos de destrucció de llibres que s'han produït al llarg de la història. El mateix Hernán Cortés, en conquerir Mèxic el 1520, féu cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar a la població nativa el seu passat gloriós.

Si no hi ha cap sorpresa, l'alfabet continuarà essent, amb una trentena de signes, el sistema més pràctic per emmagatzemar informació. L'única cosa que pot canviar és el seu suport. Des del seu naixement, però, l'escriptura ja n'ha vist de tots colors: des de lletres incrustades en tauletes de fang, pedres, pergamins o papirs. Ara, entrats de ple en l'era tecnològica, el paper que inventaren els xinesos al segle II aC està perdent terreny. Encara que el futur de l'alfabet passi per una pantalla de plasma, la funcionalitat d'aquesta eina que idearen els fenicis fa 3.700 anys és innegable. L'única assignatura pendent que ens queda és fer arribar l'escriptura arreu del món per combatre les desigualtats socioeconòmiques. Als anomenats països del Tercer Món els nivells d'analfabetisme encara són aclaparadors.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
Geolocalitzem sobre un mapa d'època els edificis religiosos que van ser saquejats, incendiats i assaltats durant la revolta
Es tracta d'uns estudis d'especialització amb una mirada transversal a la història antiga i una aposta per les noves tècniques digitals
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Una mostra dels documents que han permès fer la investigació SÀPIENS sobre la història amagada del cos policial català durant la Guerra Civil
  • El PETIT SÀPIENS, amb la revistaAconsegueix per 1 € més la publicació que apropa la història als petits de la casa
  • 500 aniversariLa revolucionària reforma de Luter que va esquerdar l'església
  • Antiga GrèciaAnem al teatre amb els inventors del drama i la comèdia
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació