sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Qui era sant Jordi?

El patró de Catalunya, a cavall del mite i la realitat històrica

Sònia Casas Codinach (text); José Enrique Ruiz-Domènec, Arturo Pérez i Armand Puig (assessorament) Dimarts, 18 d'abril de 2017

Reggio Calabria - icona de sant Jordi a l'església de San Giorgio Extra Moenia
Reggio Calabria - icona de sant Jordi a l'església de San Giorgio Extra Moenia
Wikimedia Commons

Rere sant Jordi se superposen cultes pagans que l'Església primitiva cristiana va anar assimilant en la figura del màrtir, a la recerca de personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador. Home sant també per a l'islam, els contes orientals el van acompanyar d'una princesa. A partir de l'edat mitjana, el patró dels cavallers esdevindria, també, el senyal identitari de la corona d'Aragó.

“La sort va voler que la filla del rei fos la destinada. Tan jove... Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la vila de Montblanc i s'encaminà cap al llac on vivia la terrible fera. Tan bon punt havia traspassat la muralla, se li presentà un jove cavaller dalt d'un cavall blanc. La donzella l'instà a fugir, advertint-lo que per allí rondava un monstre que així que els veiés se'ls menjaria. Però el cavaller li va dir que no temés, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i alliberar-la, a ella i a tot Montblanc, d'aquell sacrifici.

El monstre va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir, el va lligar pel coll i el va donar a la princesa perquè ella mateixa el portés a la ciutat. A la plaça major del poble, els veïns de Montblanc van rematar el ferotge animal.

Un cavaller misteriós que no va voler casar-se amb la filla del rei
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb aquell cavaller, però Jordi, així es deia, va replicar-li que no la mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut. La gesta es va arribar a conèixer per tot el món, i l'emperador romà Dioclecià va fer cridar sant Jordi, que era soldat seu, perquè li n'explique´s les raons. Ell, sense por, li va dir que ho havia fet per revelació de Déu i del seu fill Jesucrist. La resposta va irritar l'emperador i el va fer matar per haver-se declarat cristià”.

Aquesta és una de les versions catalanes més populars de la 'Legenda aurea' o 'Llegenda d'Or', escrita al segle XIII per Jacopo de Varazze, bisbe de Gènova. L'estil acolorit i la senzillesa del relat van convertir-lo en un 'best-seller' de l'edat mitjana, que va contribuir a difondre per Europa el mite de sant Jordi importat des del Bizanci pels croats.

Però, qui va ser realment aquest màrtir? Als arxius dels historiadors la seva fitxa està pràcticament en blanc. “Nascut a Lydda, a Palestina, cap a l'any 270. Martiritzat a Nicomèdia, el 303”. Una línia i, en el fons, ni tan sols d'això n'estan segurs. De fet, la llegenda el fa néixer a la Capadòcia, a l'actual Turquia, i el fa morir a Lydda. No hi ha proves històriques fiables que certifiquin cap d'aquestes dades.

Per resseguir la vida dels màrtirs i determinar-ne la seva historicitat, els estudiosos consideren cabdal disposar d'una 'acta martyrum' vàlida. Les actes eren els documents jurídics romans que certificaven l'execució d'una condemna. Les redactava un notari públic durant el judici del màrtir o els coetanis cristians que el presenciaven en directe. En el cas de sant Jordi, totes tenen defectes: no són coetànies i, a més, descriuen fets fantasiosos, impregnats ja d'una certa estela llegendària.

Fixem-nos en les actes més antigues. Ens expliquen que Jordi és fill d'un noble persa, Geronci, i d'una dama palestina, Policrònia. Educat com a cristià, el jove forma part de la milícia romana i viu “en pecat” amb una vídua, una amoralitat que no devia agradar de llegir a l'ortodòxia cristiana. Quan l'emperador Dioclecià proclama l 'edicte que obliga a rendir culte al déu Apol·lo, Jordi renega de soldat, distribueix les seves riqueses entre els pobres i s'enfronta a l'emprador, per la qual cosa és empresonat i martiritzat. I és en aquest punt en què el relat es comença a embolicar.

Un martiri inversemblant
Segons els autors, el martiri de Jordi es va allargar set anys i durant aquest període el màrtir hauria mort i ressuscitat fins a tres vegades: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat per un mag. Afageixen que entre resurrecció i resurrecció, els turments que patia eren innombrables: cops amb malls de ferro, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap, columnes sobre el cos... Pel que ens diuen, a Jordi encara li hauria sobrat temps –i forces- per anar fent miracles a tort i a dret. Finalment, sí, morí decapitat, però abans encara va poder veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial.

A cada versió, la 'passió' de sant Jordi guanyava en extravagància. Finalment, temerós que tot plegat pogués desembocar en heretgia, l'any 496, el papa Gelasi va dir prou. Promulgà un decret segons el qual l''acta martyrum' de sant Jordi passava a ser considerada apòcrifa i en va desautoritzar tots els autors. “Jordi serà un d'aquells sants venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu”, va pontificar, deixant ben clar que si bé era cert que de la vida d'aquest sant no se'n sabria mai res de res, tampoc no calia amoïnar-s'hi gaire. Semblava estar convençut que, fos com fos, la propagació del seu culte era un fenomen imparable. Però, per què? Com és que un màrtir d'historial tan feble, malvist per bona part de l'Església, esdevingué un dels sants més venerats de la cristiandat?

La història ens diu que la política de tolerància religiosa impulsada per l'emperador Constantí, successor de Dicoclecià, va ser decisiva a l'hora de difondre'n el culte. Però això no ho explica pas tot. La figura de sant Jordi se superposava a quelcom de molt més antic.

El 'drac' del riu Nil
En una sala del Museu del Louvre hi ha un baix relleu que els experts han datat entre els segles IV i V. Hi apareix el déu egipci Horus, identificable pel seu cap de falcó. Sosté amb la mà dreta una llança que clava amb decisió al coll d'un cocodril, que els antics egipcis associaven al deú Seth, el déu de les tenebres. Però, en aquest cas, Horus llueix la indumentària clàssica d'un legionari romà i ja no va en barca, tal com sempre apareixia en la representació d'aquesta escena en l'antic Egipte, sinó que munta a cavall.

Un mite egipci assimilat pels romans
La peça del Louvre demostra, doncs, una transició: l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental, la de Bizanci. Per a l'arqueòloga i vicepresidenta de la Societat Catalana d'Egiptologia, Maite Mascort, “aquesta transferència iconogràfica no és un cas aïllat. N'hi ha moltes d'altres, com la representació de la Mare de Déu que dóna el pit al Nen i que és idèntica a la de la deessa Isis lactant. També la representació que la cristiandat fa del Judici Final i que és molt similar a la del Tribunal d'Osiris, que pesa les ànimes dels difunts en una balança”.

La iconografia que coneixem de sant Jordi arrela doncs a la terra dels faraons, però l'essència del seu mite no és només una exlusiva de l'antic Egipte. En el fons, el cavaller que mata el drac és una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans del naixement de Crist, els sumeris de l'antiga Mesopotàmia expliquen com el dragó Kur va raptar la deessa Ereshkigal i com el déu Enki va lluitar contra el monstre per alliberar-la. Hitites, babilonis, cananeus, assiris... totes les cultures mesopotàmiques reviuran una vegada i una altra la llegenda.

Mitra, una deïtat persa identificable amb Sant Jordi

A Pèrsia, l'actual Iran, trobem també una deïtat pagana clarament identificable amb sant Jordi, el déu Mitra. Es representa amb forma de bou i d'ell n'emergeix una història si més no curiosa. Al monestir d'Ilori, a Geòrgia, cada 23 d'abril apareixia misteriosament un bou a la porta de l'església. Després d'un aparatós ritual, l'animal era sacrificat i la seva carn es distribuïa gratuïtament entre la gent del poble. Estaven convençuts que si el bou apareixia cada any a l'església era perquè sant Jordi en persona el robava, garantint-los com a mínim un àpat digne a l'any. Als pobles del Caucas sant Jordi és patró, entre moltes altres coses, dels lladres i els bandits...

Que sant Jordi era la síntesi d'un cúmul de veneracions paganes ja ho deuria intuir el papa Gelasi, gran crític del màrtir. Amb tot, no va impedir que s'assimilés la figura del sant a aquella uma de mites precristians. A la nova religió que emergia amb força li calien personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador i la figura de sant Jordi tenia un enorme potencial.

A la primeria del segle V ja existien desenes d'esglésies jordianes a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, l'Iraq i Palestina. L'epicentre de tota aquesta veneració es trobava a la ciutat de Lydda, l'actual Lod israeliana, situada a pocs quilòmetres de Tel-Aviv. En un trencall del seu carrer principal, avui, l'església de sant Jordi flanqueja una mesquita. Construïda l'any 350, destruïda i restaurada diverses vegades al llarg dels segles, a la seva cripta un cenotafi amb l'efígie del sant assenyala que allà hi ha la tomba del màrtir.

La tomba de Sant Jordi a Lod

Al segle VI, els pelegrins europeus ja havien inclòs Lydda en el seu recorregut per Terra Santa. Coneixien a sant Jordi gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs. Però, de moment, a Occident sant Jordi era un sant com qualsevol altre. Tampoc no l'acompanyava encara cap princesa. Calia que els croats entressin en contacte amb la ciència, la filosofia i els contes de la refinada cultura musulmana per acabar de donar forma al mite.

Khidr, el 'Cavaller Verd' dels musulmans

Va ser durant la primera croada. Quan l'any 1098, els croats van aconseguir reconquerir la ciutat de Lydda de mans turques, es van quedar astorats de veure com aquells 'infidels' havien conservat el tradicional culte que la població rendia a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven amb el misteriós nom de Khidr, 'el Cavaller Verd'.

Els croats més fanàtics no ho acabaven d'entendre. Ara resultava que el mateix sant protector de les milícies romanes de Vizanci, el màrtir que ells mateixos havien triat com a patró perquè els ajudés a reconquerir Terra Santa, era també un home sant musulmà! Doncs sí. Tot i tractar-se d'una figura malvista per l'islam ortodox, al Cavaller Verd se l'esmenta en diversos passatges de l'Alcorà. En aquella època, ja comptava amb santuaris arreu del món islàmic i gaudia d'una enorme devoció popular, tanta, que la seva figura havia estat la font d'inspiració de diferents contes, com el que explica que la lluita contra el drac va ser per protegir una bella princesa.

Escultura de Sant Jordi al claustre de la catedral de Barcelona

Un relat amb l'èxit garantit a Occident

La màgia de les narracions orientals va captivar els guerrers cristians. Ara podien tornar als seus respectius països explicant que el seu protector a la batalla d'Antioquia del 1098, aquell sant Jordi que se'ls havia aperegut al damunt d'un cavall blanc en plena contesa contra l'exèrcit turc, era també el protagonista de tot un relat cavalleresc, farcit de castells, muralles, monstres, espases i princeses. A Europa, el relat tenia l'èxit garantit. Occident cada vegada estava més interessat en la figura del sant, sobretot des que havien començat a proliferar les seves aparicions.

En tornar a Anglaterra des de Pelestina, el rei anglès Ricard Cor de Lleó parlava del màrtir amb entusiasme. Explicava convençut que se li havia apregut prop de Jersusalem, i per aquest motiu, havia ordenat la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que el soldà Saladí el destruís. El màrtir també havia fet acte de presència durant la conquesta d'Osca dirigida per Pere I d'Aragó, un fet que Joan Amades, qui sap si endut per l'entusiasme, va transformar en una història apassionat... i poc creïble.

De l'orient a l'Aragó
Amades, autor del 'Costumari català', ens explica que un cavaller aragonès que lluitava en la presa d'Antioquia -al Proper Orient- va pensar que devia ser d'Alcoraz, la seva ciutat natal. A l'instant, va ser traslladat a aquella població pel cavall blanc de Sant Jordi. El viatge fou tan fugaç que l'espasa que l'aragonès havia alçat a Antioquia va obrir el cap d'un dels moros que atacaven Alcoraz.

Així va ser, a base d'aparicions providencials, com a la fi de l'edat mitjana, la imatge del cavaller ja s'havia convertit en l'estendard de les confraries i els ordes militars de mig Europa, com va ser el cas de l'orde de sant Jordi fundat per Pere el Catòlic l'any 1201.

El crani de Sant Jordi, una relíquia molt preuada

Dels estaments militars, la devoció pel mite va anar calant a la resta de la societat de l'època. Sant Jordi començava a desfermar passions: nobles, cavallers, pagesos, artesans... el seu magnetisme captivava tothom. També els monarques. Durant la segona metitat del segle XIV, tota una nissaga de reis catalanoaragonesos, que començà amb Pere III i finalitzà amb Martí I l'Humà, van destinar temps i recursos a la recerca del crani del màrtir, una de les relíquies més preuades i disputades de l'època, i que mai no van poder aconseguir.

De fet, ja feia temps que la Corona d'Aragó s'havia anat impregnant d'esperit jordià. Quan Roger de Flor organitzà la Gran Companyia Catalana, va posar els seus quatre mil almogàvers sota la protecció de la bandera anomeanda Creu de Sant Jordi. Abans de cada envestida al camp de batalla, els combatents s'unien en un sol crit: “Per Aragó i sant Jordi!”.

A partir d'aleshores sant Jordi es va convertir en un símbol de lluita i en un senyal d'identitat que la unió amb la corona de Castella va magnificar. Península enllà, els honors cavallerescos no els simbolitzava sant Jordi, sinó l'apòstol sant Jaume, un altre màrtir a qui acompanya un cavall blanc. Tot i les similituds formals, les milícies catalanoaragoneses mai no el van voler bescanviar. A les caravel·les que van fer les Amèriques, el blasó de sant Jordi sempre hi era, onejant. La seva raó de ser ja havia transcendit clarament l'àmbit exclusivament eclesiàstic.

Botí de guerra al 1714

Aquest sentiment mai no va passar per alt als castellans. Després de la guerra de Successió, l'any 1714, la bandera de sant Jordi va ser ultratjada i presa com a botí de guerra i, com tantes altres coses del país, la celebració de la diada, present des del regnat de Jaume I, va quedar abolida. No es va tornar a instaurar fins l'any 1810. La flamant Renaixença estava a punt de trucar a les portes d'una Catalunya que, des del fracàs de la revolució liberal espanyola, restava desdibuixada, immersa en una mena de letargia. Amb la Renaixença, la recuperació de la llengua i la cultura catalanes esdevenien una prioritat. La intel·lectualitat romàntica s'havia proposat reconstruir aquella identitat nacional 'intuïda' i que, per força, creien que devia arrelar en el passat medieval.

Per això, una de les tasques dels literats va ser la de recollir i versionar totes les llegendes jordianes que la tradició oral de l'eat mitjana havia mantingut vives pels quatre racons dels Països Catalans. Va ser en aquell precís instant quan Sant Jordi va començar a adquirir el fons i la forma que actualment perviu en la nostra cultura i identitat.

Aquest reportatge es va publicar per primera vegada a la revista SÀPIENS núm. 55, el maig del 2007.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Qui era el príncep romanès que va inspirar la novel·la de Bram Stoker?
La mostra permanent del Museu del Disseny de Barcelona inclou 18.000 peces dels segles XVI al XXI
L'església es va construir en poc més de cinquanta anys fent visible, d'aquesta manera, el poder dels gremis del barri del Mar de la Barcelona del segle XIV
Des de les vaques de Jenner fins a la conilla verda Alba passant per la gossa Laika
La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari
  • Aconsegueix el decret de Nova PlantaT'oferim una reproducció de l'exemplar conservat a la Biblioteca de Catalunya, imprès el 1716
  • Els catalans de la cel·la 17Resseguim, amb dietaris inèdits, el dia a dia dins d'una presó franquista
  • L'espècie misteriosaEls denisovans, una baula perduda de l'evolució humana
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació