sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

La cara fosca de Disney

La col·laboració del pare de Mickey Mouse amb la cacera de bruixes de l'FBI

Glòria Trullàs (text), Andreu Mayayo (assessorament) Dilluns, 8 de maig de 2017

Poques figures han estat tan controvertides i envoltades de llegendes. Segons es desprèn d’un seguit de documents que es van desclassificar el 2012 als Estats Units i als quals SÀPIENS va tenir accés, Disney va col·laborar amb l’FBI durant la lluita anticomunista endegada per l’administració de Washington. Mentre revolucionava el cinema d’animació i inculcava als més petits els valors de l’'American way of life', Disney va delatar a alguns dels seus col·laboradors.

Orígens incerts

Ja el seu naixement està circumdat de rumors que parlen del seu origen es­panyol. S’explica que potser va néixer a Mojácar, a Almeria, l’any 1901 amb el nom de José Guirao Zamora. Se­gons aquesta teoria, la seva mare va emigrar a Chicago, on el va donar en adopció a uns veïns, l’Elias i la Flora Disney. Diversos periodistes i investigadors han volgut estirar d’aquest fil. S’explica que el 1940 van arribar a Mojácar tres homes vestits amb america­na i corbata, que es van identificar com a re­presentants dels estudis Disney, per buscar el seu certificat de naixement.

Alguns cronistes parlen fins i tot que en el registre de Chicago, ciutat on oficialment va néixer el 5 de desembre del 1901, no te­nen constància per escrit del seu naixement. Amb tot, sembla difícil de creure que un fet com aquest hagués passat per alt a l’FBI, que va investigar amb lupa la vida de Disney —el seu dossier ocupa més de 500 pàgines. O és que potser aquells tres misteriosos homes eren agents federals?

En tot cas, la biografia oficial ens parla de Wal­ter Elias com el quart de cinc fills, descendent d’una mestra i d’un granger amb un caràcter molt dominant. La seva família va passar força penúries econòmiques, que el van obligar a treballar i estudiar alhora. Potser per això mai no va ser un alumne brillant, tot i destacar en dibuix des de ben jove. Amb només setze anys va creuar l’oceà per enrolar-se a la Creu Roja durant la Primera Guerra Mundial. Allà va fumar la seva primera cigarreta, una addicció que mai més no abandonaria.
Elias i Flora Disney Elias i Flora Disney (1913)Wikimedia Commons

Un imperi en un garatge

A la tornada i ja llicenciat, va entrar a tre­ballar en una empresa de publicitat, una feina gràcies a la qual va conèixer un il·lustrador superdotat, Ubbe Iwerks, amb qui posteri­orment s’embarcaria en diversos projectes empresarials. Va ser una època d’experimen­tació amb les tècniques d’animació, encara molt precàries, i el cinema que van donar com a fruit una sèrie de reeixits curtme­tratges. I amb aquell material sota el braç, el 1923 va anar a trucar a la porta de Hollywood. Els inicis van ser complicats, però amb els primers encàrrecs, van crear la Disney Brothers’ Studio, l’embrió del que seria el monstre corporatiu The Walt Disney Company. Aquest, com molts altres imperis, també va gestar-se en un garatge.

L’any següent, Iwerks es va incor­porar a la companyia com a dibui­xant i allò va permetre a Walt dedi­car-se al que realment li agradava, la creació de personatges i la direcció. Així, el 1927 naixia el primer personatge de la factoria Disney: el conill Oswald. Després de fer-ne una sèrie de curtmetratges, la companyia va perdre’n els drets i van haver de buscar una alternativa. El successor va ser un ratolí asexuat molt similar al conill però amb les orelles arrodonides: el cèlebre Mickey Mouse. La seva paternitat ha estat un altre dels temes polèmics. Walt assegurava que la idea li havia sorgit durant un viatge en tren. Però Iwerks en va fer l’animació, i sembla que també en podria haver estat el creador.

L’empresari d’Illinois va veure grans pos­sibilitats en la irrupció del cinema sonor i de seguida va implantar la nova tècnica en els curtmetratges del rosegador. Tothom adorava Mickey Mouse i la productora no volia perdre pistonada. Així que, als anys trenta, Disney va donar el vistiplau a diverses companyies perquè reproduïssin la imatge del ratolí en els seus productes. Allò va representar l’inici d’un marxandatge que ja no tindria aturador.
Sobre Disney Un sobre comercial amb un autoretrat de Walt DisneyWalt Disney / Wikimedia Commons

El primer llargmetratge d’animació

El 1932, Walt Disney recollia el seu primer Oscar per la creació de Mickey i tres anys més tard el personatge era declarat símbol nacional de la bona voluntat. Fins i tot el president Roosevelt va admetre la devoció pel ratolí.
L’insaciable productor, tanma­teix, mai no en tenia prou. Va ser el primer a crear la seva pròpia escola de dibuixants i animadors, un exèrcit de professionals que van treballar de valent per experimentar amb el color, la humanització de perso­natges i la creació de nous personatges com l’ànec Donald i els gossos Pluto i Goofy. Però l’objectiu era emprendre una aventura colossal: el primer llargme­tratge de dibuixos animats en anglès de la història. Blancaneu i els set nans (1937) va esdevenir una obra de referència i un exem­ple de com ell i el seu equip van arribar a dominar totes les tècniques.
Mickey Mouse Mickey MouseWikimedia Commons

Un agent de l’FBI a la catifa vermella

La pel·lícula, la més taquillera de la història fins a l’any 1939 —quan es va estrenar 'Allò que el vent s’endugué'—, va representar un punt d’inflexió per als films d’animació, que mai més no serien considerats un gènere menor. Va ser durant l’època en què 'Pinotxo' i 'Fantasia' s’estrenaven a la gran pantalla sense l’èxit esperat i 'Dumbo' i 'Bambi' eren a la cuina de la factoria, quan Walt Disney, un home patriòtic i de moralitat molt estric­ta, iniciava una controvertida relació amb l’FBI.

La insistència del director de l’agència, John Edgar Hoover, i l’admiració personal que Disney sentia cap a ell, van fer que, a partir del 10 de novembre del 1940, el productor acceptés cooperar en secret amb l’agència federal per facilitar detalls dels comunistes que hi havia a Hollywood. Disney, de fet, acabaria servint l’agència tota la vida i, a partir de mitjan anys cinquanta, ho va fer com a contacte de l’agent especial de Los Angeles. Segons es veu en una sèrie de documents desclassificats de l’FBI i als quals va poder tenir accés SÀPIENS, la relació entre Disney i Hoover va ser molt fluida.
J. Edgar Hoover J. Edgar HooverWikimedia Commons

Un complot sindicalista?

Durant la Segona Guerra Mundial, els estudis de Disney van acceptar produir algunes pel·lícules propagandístiques per al Govern dels Estats Units, fet que va servir a Walt per gua­nyar-se el reconeixement dins l’Administració. En aquells temps, la factoria tenia dos mil treballadors, a qui Walt Disney exigia un alt nivell de creativitat i dedicació a canvi de sous molt ajustats i poc reconeixement públic.

Aquelles condicions laborals i la negativa a permetre’ls constituir-se en sindicat van derivar en una vaga. Gràcies a la mediació de l’executiu i els inversors, finalment Disney va cedir, però no va perdonar i, quan en va tenir l’oportunitat, va fer fora part de la plantilla. Tanmateix, ni tan sols això va servir per cica­tritzar aquella ferida. Els seus empleats havien desmuntat davant l’opinió pública la imatge d’empresa modèlica que ell tant s’havia esfor­çat a mostrar i estava convençut que darrere de tot plegat hi havia el partit comunista.

Uns anys més tard el senador republicà Josep McCarthy va orquestrar una autèntica cacera de bruixes de tot allò que fos sospitós de comunisme. Va ser una època de llistes negres i condemnes sense proves. Aquell entorn va es­devenir idoni per a Disney per treure’s l’espina que duia clavada. I ho va fer l’octubre del 1947 davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes, on va delatar tres dels seus exil·lustradors, tots ells activistes sindicals.

D’aquella declaració, se n’ha fet famosa una resposta que descriu a la perfecció la seva mentalitat. Quan se li va preguntar si hi havia a la seva plantilla algun comunista o feixista, ell va etzibar: “No, actualment, crec que tots els treballadors del meu estudi són cent per cent americans”. Malgrat que es creu que va subministrar a l’FBI més noms d’actors i professionals de Hollywood, no s’ha trobat, de moment, cap document que ho constati.

En aquells anys, el públic començava a deixar d’anar al cinema i es decantava per un altre mitjà que s’erigia amb força: la televisió. A diferència d’altres empresaris que se la miraven amb recel, ell hi va veure una plataforma excepcional per donar a conèixer les seves produccions i per obtenir els diners que necessitava per complir el seu gran somni: el parc d’atraccions Disneyland.

El 1955, aquella quimera es va fer realitat al més pur estil americà i els seus personatges van omplir de color les 120 hectàrees del recin­te d’Anaheim, a Califòrnia, dedicades al seu univers particular. En paral·lel, va tancar un acord amb la cadena ABC i van iniciar-se les emissions del programa Disneyland TV Show, un espai en què es promocionava el parc i es feia divulgació científica fidel als interessos del Govern.

Mentrestant, la factoria continuava creant personatges, cada vegada més ben tre­ballats que en tots els casos repetien el patró d’un món perfecte: comèdies romàntiques amb un punt d’humor, en què el bé sempre acabava superant el mal. Són d’aquella època 'La dama i el vagabund' (1955) o 'La bella dorment' (1959).
Walt Disney i la seva esposa Walt Disney i la seva esposa a l'aeroport de CopenhaguenSAS Scandinavian Airlines / Wikimedia Commons

Armes de foc en horari infantil

Més enllà de ser un agent a l’om­bra, la seva vinculació amb l’FBI també va ser laboral. Walt Disney va dema­nar la cooperació de l’agència per fer di­versos reportatges per explicar des de dins com treballava l’organització. Després d’insistir-hi molt, el 1957 se li va proposar realitzar unes peces televisives per commemorar el vint-i-cinquè aniversari del laboratori de criminologia.

Durant el rodatge, el di­rector de l’FBI va supervisar personalment el guió i fins i tot va introduir-hi modifica­cions, que no van ser discutides per l’empresari. En les gravacions, en què s’exalçava la figura dels agents federals, s’arribaven a explicar, per exemple, les virtuts d’alguns models d’armes de foc. Les peces van ser emeses de tarda en el programa educatiu de la cadena ABC Mickey Mouse Club, que tenia una audiència de divuit milions d’es­pectadors. En posteriors col·laboracions, el mateix director Hoover va anar encara més lluny i va censurar guions.

La seva addicció al tabac i els excessos amb l’alcohol li començaven a passar factura, però el seu neguit per innovar el man­tenia al peu del canó. La darrera gran pel·lícula que va poder estrenar va ser Mary Poppins (1964), una obra mestra en què per primera vegada a la his­tòria es mesclaven seqüències d’animació amb personatges de carn i ossos. El film, que va recaptar 45 milions de dòlars, va convertir-se en el més taquiller de la factoria Disney i va ser nominat a cinc Oscars. L’any següent se li va detectar un càncer de pulmó i el 1966 moria a l’edat de 65 anys.

El mite del cos congelat

El mateix dia de l’enterrament, el director de l’FBI va enviar un telegrama a la vídua, en què lamentava la mort del seu amic. Al final del text, li anunciaven que eliminaven el seu difunt marit de la llista de contactes secrets. Abans de traspas­sar, però, Disney encara havia tingut temps de donar el vistiplau als esbossos del projecte que més l’il·lusionava, el macrocomplex lúdic Disney World, que va ser inaugurat l’any 1971.

Pocs mesos després, van començar a aparèixer “notícies” als mitjans de comunicació sobre una possible congelació del seu cos. Segons els rumors, Disney mateix s’havia mostrat interessat per la criologia i s’havia sotmès a un tractament que li mantindria artificialment les constants vitals, en espera que la ciència evolucionés i el pogués curar. El fet és que va morir a Califòrnia i va ser incinerat en la més estricta intimitat. Realitat i fantasia van perseguir-lo fins al final.

Aquest reportatge es va publicar al número 115 del SÀPIENS (abril de 2012)
Comparteix
Comentaris
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Aquest cap de setmana vam entrar al monestir. Us ho expliquem el dia en què s'hi traslladaran les peces del Museu de Lleida
De l'emperador Didi Julià a Bernard Madoff passant pel cardenal francès que va tenir un afer amb una falsa Maria Antonieta
De la segregació del bisbat de Lleida a l'actualitat
Recordem alguns catalans que van donar suport als moviments que cercaven deslligar-se d’un règim colonial abusiu i inoperant
Del canal de Suez al gran pantà del Colorado, passant pel Golden Gate i el pont de les cascades Victòria
  • Egipcis contra hititesCadeix: revivim la primera batalla de la història
  • Penedès, segle XIQuan Mir Geribert va desafiar el casal de Barcelona
  • Conte de NadalEl 'best-seller' de Dickens que va sacsejar Anglaterra el 1843
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació