sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Els tres grans errors de Napoleó a Waterloo

La batalla va suposar la fi del militar i va canviar el destí d'Europa

Àlex Novials (text) Jaume Fernàndez (assessorament històric) Diumenge, 18 de juny de 2017

El 18 de juny de 1815, prop de Brussel·les, Napoleó Bonaparte va lluitar per darrera vegada. Els errors que va cometre aquell dia el van condemnar definitivament a l'exili. Wellington, el vencedor, no va dubtar a qualificar l'enfrontament com “la cosa més ajustada que hàgiu vist mai de la vida”. Segons Ian Fletcher, un dels principals estudiosos britànics de l’exèrcit de Wellington, aquests van ser els tres grans errors del militar francès.

1. Retardar l’atac quatre hores

Després d’hores de pluja torrencial, el sòl estava completament enfangat. Tot i que ja disposava d’informes que l’avisaven que els prussians venien en ajut de Wellington, l’estrateg francès va preferir que el terreny s’assequés una mica i poder, d'aquesta manera, maniobrar millor els pesats canons i els seus contingents de cavalleria i infanteria. Llavors perdia temps aquell qui anys abans havia dit: “L’estratègia és l’art d’utilitzar el temps i l’espai. L’espai el podem recuperar, però el temps, mai... Potser perdo una batalla, però mai no perdré un minut”. Aquest retard va ser un factor crític en el desenllaç de la contesa i mai no sabrem què hauria passat si Napoleó hagués ordenat l’atac a les vuit del matí, com era el seu costum. Molt probablement, els combats haurien acabat abans que els reforços prussians arribessin al camp de batalla.
Recreació de la batalla de Waterloo Recreació, el 2011, de la batalla de WaterlooMyrabella / Wikimedia Commons

2. Ordenar un atac frontal

Segurament, l’error més gran de Napoleó va ser el de subestimar Wellington i el seu exèrcit. L’emperador considerava que els angloaliats eren mals soldats i va pensar que un atac frontal sobre el centre de les línies enemigues seria suficient per endur-se la victòria. Però es va equivocar. El mateix Wellington es va sorprendre per la manca d’habilitat tàctica de Napoleó a Waterloo. De fet, el britànic havia estacionat 17.000 homes a certa distància, a les localitats de Hal i Tubize, protegint el seu flanc dret davant la maniobra que temia per part dels francesos. Després comentaria que, aquell dia, Napoleó havia estat “un mer matxucador”.
Arthur Wellesley comandant els britànics a Waterloo Arthur Wellesley comandant els britànics a WaterlooRobert Alexander Hillingford / Wikimedia Commons

3. Enviar Grouchy en persecució dels prussians

Després de la batalla de Ligny el 16 de juny, Napoleó va enviar el mariscal Grouchy amb 30.000 soldats a perseguir els prussians, per evitar que es poguessin trobar amb els seus aliats. Aquesta decisió el va privar d’unes tropes valuosíssimes, que li haurien estat molt més útils a Waterloo. A més, gràcies a la gran energia mostrada pels prussians, les tropes de Blücher van arribar en el moment crucial per socórrer Wellington, que va tenir l’oportunitat de desplegar els seus soldats per repel·lir els darrers atacs francesos.

Sens dubte, les dues parts contendents van cometre errors. Però els més crucials van ser els que es poden atribuir a Napoleó, com ho demostra la seva derrota. Curiosament, durant el seu exili a Saint Helena, el francès va passar-se molt temps criticant Wellington i acusant-lo de nombroses errades. La rèplica del britànic no podia ser més efectiva: si realment havia comès tantes equivocacions, aleshores l’autèntic sapastre era Napoleó, que no n’havia sabut treure profit!
Atac prussià a Waterloo L'atac prussià a WaterlooAdolph Northen / Wikimedia Commons

El context: el camí cap a la desfeta

Aquell matí, Napoleó Bonaparte estava d’un humor excel·lent. Es preparava per esmorzar amb els seus mariscals, a poca distància de l’enemic, just abans d’una batalla que considerava guanyada abans de disparar el primer tret. Quan un dels seus oficials li va aconsellar prudència, l’emperador, prepotent, el va ridiculitzar: “Creus que Wellington és un bon general perquè t’ha derrotat abans. Però jo t’asseguro que és un mal general, que les tropes angleses són dolentes, i que tot aquest afer no serà més complicat que cruspir-se l’esmorzar”. Abans que caigués la nit d’aquell 18 de juny, però, el somni napoleònic de tornar a dominar Europa seria enterrat als fangars de Waterloo.

Aquell últim episodi de la història s’havia encetat feia poc. Després d’anys de triomfs, el 1812 Napoleó havia fracassat a Rússia, on havia perdut gran part del seu exèrcit. Copiant els mètodes i tàctiques militars, els seus enemics van aconseguir pressionar-lo dins de les mateixes fronteres de França. De mica en mica, l’emperador va perdre el control polític del país, i finalment va haver d’abdicar el 6 d’abril de 1814.

En el seu exili forçat a l’illa d’Elba, Napoleó es va adonar que les coses tampoc no anaven gaire bé per al seu successor, el rei Lluís XVIII. El retorn dels Borbons i la seva cort d’excessos disgustava els francesos, que les passaven magres després d’anys i panys de guerres. A més, la fràgil aliança que s’havia forjat per derrotar-lo començava a fer aigües al congrés de Viena, on cadascun dels països mirava pels seus propis interessos. Napoleó estava segur que tenia una darrera oportunitat. L’1 de març de 1815 desembarcava al sud de França amb uns escassos sis-cents homes. Començaven cent dies que farien història.

Amb una ruta deliberadament lenta cap a París, Bonaparte va tenir temps d’anar recuperant el suport popular que necessitava per a la seva empresa. El país el va rebre amb entusiasme, i el 20 de març entrava a la capital sense haver disparat ni un sol tret. Però era conscient que ja no gaudia de l’autoritat suprema d’anys anteriors: calia actuar de pressa. Els seus enemics tampoc no s’estaven de braços encreuats: el congrés de Viena el va declarar “fora de la llei”, i els aliats es van comprometre a derrotar-lo definitivament. Enfrontats amb l’amenaça certa d’una nova invasió, els francesos es van preparar de nou per a la guerra. A la darreria de maig, Napoleó disposava de 128.000 efectius en el seu “exèrcit del nord”.

L’emperador va decidir passar a l’atac, abans que l’enemic estigués preparat del tot. Sabia que una victòria ràpida consolidaria la seva posició política a França, i prepararia el terreny per signar un tractat de pau avantatjós amb les potències europees. De fet, l’única possibilitat d’èxit que tenia era derrotar els exèrcits de la setena coalició (la Gran Bretanya, Prússia, Àustria, Rússia, els Països Baixos i tres estats germànics: Hannover, Nassau i Brunswick) abans que s’unissin en una força combinada de superioritat abassegadora. La rapidesa, doncs, era cabdal. Cap a la darreria de maig, només hi havia dos exèrcits enemics desplegats a distància d’atac: les tropes angloaliades comandades per Wellington, i les prussianes comandades per Blücher. Napoleó tenia l’ocasió perfecta que necessitava per atacar per sorpresa i amb superioritat numèrica. Començava la campanya de Waterloo.

La intenció de Napoleó era colar-se entre els dos exèrcits enemics, desplegats en un ampli arc al sud de Brussel·les, abans que no s’unissin. Si aconseguia una victòria ràpida sobre un d’ells, que el fes retirar, llavors tindria via lliure per derrotar totalment l’altre. Però va prendre moltes decisions equivocades.
Batalla de Waterloo William Sadler Batalla de WaterlooWilliam Sadler

Les conseqüències de la batalla

La resta de la campanya va acabar amb els aliats a les portes de París, ja sense trobar resistència. El 20 de novembre de 1815 es va signar el tractat de París, que va representar la fi formal de les guerres napoleòniques. França va retornar a les fronteres de 1790 i va ser condemnada a pagar una indemnització de 700 milions de francs, a més d’haver de sufragar un exèrcit d’ocupació de 150.000 homes durant cinc anys.

Dos destins ben diferents

Les grans potències vencedores (la Gran Bretanya, Prússia, Àustria i Rússia) van renovar la seva Quàdruple Aliança i van segellar així l’equilibri de forces que configuraria el naixement de l’Europa moderna. Wellington es va convertir en heroi nacional, i arribaria amb el temps a ser primer ministre de la Gran Bretanya. Per la seva banda, Napoleó va llanguir en el seu exili a Saint Helena fins que va morir tristament sis anys després [vegeu SÀPIENS 29].

Aquest és tan sols un tast del reportatge Waterloo, la fi de Napoleó, que es va publicar al número 80 del SÀPIENS (juny de 2009). Per llegir la peça completa, podeu adquirir el número aquí.
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Un 16 d'agost de 1977, ens deixava el rei del rock. Ho recordem amb les seves cançons més mítiques
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Desvelem algunes creences populars sobre aquesta monumental construcció xinesa
Us parlem d'alguns territoris que són motiu de disputa entre els diversos països que en reclamen la possessió
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
  • Zapata. Ni un pas enrere!Vida i mort del revolucionari més llegendari del sud de Mèxic
  • Vestir-se a l'edat mitjanaLes peces, els teixits i els estils que marcaven tendència entre els segles XII i XV
  • Pere Català i Pic, amb una sabata i una espardenyaL'autor del mític cartell 'Aixafem el feixisme' va ser un pioner en diversos camps artístics
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació