sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Per què el franquisme perviu a l'Estat espanyol

7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada

Jordi Finestres Dilluns, 20 de novembre de 2017

Dissortadament, l’horari no és l’única herència del franquisme. Vivim envoltats d’institucions i empreses que arrelen en la base de les estructures tramades per Franco. Tanmateix, el més difícil d’erradicar és la profunda empremta que ha deixat en l’imaginari col·lectiu d’un estat que encara no ha fet cau i net.

1. Pel PP, Franco no va ser cap dictador

L’any 1992, el sempre lúcid Manuel Vázquez Montalbán va escriure en el pròleg d’un llibre de Juana Doña: “Por la banalización de la dictadura, aparecerá un diccionario en el que se podrá leer la voz: Franco Bahamonde, Francisco (El Ferrol 1892-Madrid, 1975). Militar y estadista español. Tuvo un comportamiento heroico durante la guerra de África y dirigió el alzamiento nacional contra una República que había defraudado a los republicanos. Tras la victoria franquista de 1939, gobernó con dureza y, bajo su reinado, se produjo un cambio cualitativo de la sociedad española que la llevó a incorporarse a la modernidad ”.

La Real Academia de Historia defineix Franco d"autoritari", no de "dictador"
Dues dècades després, la profecia es feia realitat. El 13 de juliol del 2011, la premsa titulava: “El PP es nega a considerar que Francisco Franco va ser un dictador”. Els populars no s’havien volgut sumar a una iniciativa del PSOE que instava la Real Academia de Historia (RAH) a prendre les mesures necessàries per esmenar el nou ‘Diccionario biográfico español’, que es limitava a definir Franco d’‘autoritari’, però no de ‘dictador’. I és que aquesta institució cultural havia conclòs que Franco no fou un dictador en una obra que s’havia treballat durant 12 anys i que va costar més de sis milions d’euros, pagats pel Ministeri d’Educació. I és que en l’Estat espanyol l’ombra del franquisme no solament no ha desaparegut del tot, sinó que apareix amb certa intermitència —i fins i tot insistència— en determinades ocasions i en massa contextos. Cal dirque l'abril de 2015 la RAH es va comprometre a canviar l'entrada sobre Franco per definir-lo com a dictador.

El franquisme ‘només’ va ser un règim ‘autoritari’
En aquest mateix diccionari històric, presentat públicament aquell 2011 amb la presència dels reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia, es qualifica el règim franquista d’autoritari però no de totalitari, una tesi que sempre va defensar —en plena democràcia— Manuel Fraga, qui va ser ministre de Franco i després fundador d’Alianza Popular (l’actual PP) i president de la Xunta de Galicia, entre altres càrrecs públics. Al diccionari no s’esmenta, en l’explicació del període franquista, ni una paraula de la repressió comesa durant la dictadura ni l’opressió contra la llengua i la cultura catalanes. I és que la polèmica entrada biogràfica de Franco la va escriure Luis Suárez, un historiador medievalista i director general d’universitats durant el franquisme, vinculat a la Fundación Francisco Franco, organisme que encara avui —i amb subvencions públiques— vetlla per preservar i exalçar la memòria del Caudillo.

El govern d’Aznar, l’impulsor del ‘Diccionario’ per evitar la ‘manipulació’ de la història
A més, cal recordar que la magna i costosa obra de la RAH va ser impulsada el 1998, durant el primer govern presidit per José M. Aznar, davant la insistència de la seva ministra d’Educació i Cultura, Esperanza Aguirre, que al·legava que la història s’estava manipulant. Per resoldre-ho, de Franco es diu que va impulsar la Ley de principios del Movimiento, “el nuevo orden constitucional: 12 axiomas entre los que figuraban la confesionalidad católica y la unidad indisoluble de España”. Una constitució en ple franquisme? Primera notícia, van pensar la majoria d’historiadors, estupefactes davant aquest atemptat contra la veritat històrica.

La reinterpretació del franquisme: un debat viu
I és que la reinterpretació del franquisme en certs entorns ideològics és encara un debat que es manté viu 40 anys després de la mort de Franco. Tornant al mencionat Vázquez Montalbán, l’any 1978, en plena Transició, argumentava en un article al nounat diari 'El Periódico de Catalunya' que s’estava ajornant la “desfranquización de España” i apel·lava a una “revisión crítica profunda, extensa, impecable del franquismo” per estar “a salvo de la tentación de eternos retornos”. L’article es publicava arran del judici a 19 persones acusades de “sedición” per haver eliminat simbologia franquista de la via pública en diversos punts de la geografia espanyola. Montalbán deia: “Todas las democracias europeas han luchado contra sus fantasmas nazis y fascistas. En España los fantasmas son de piedra [...] Practiquemos al menos la ruptura de los símbolos y las piedras”.
Francisco Franco i Carmen Polo Francisco Franco i Carmen PoloWikimedia Commons

2. Monuments i records del franquisme, encara molt presents al carrer

Però aquesta ruptura ha estat lenta, tan lenta que encara no està conclosa del tot perquè avui encara perduren a Espanya al·legories públiques a personatges clarament significats amb la dictadura franquista i significativament implicats en el cop d’estat feixista del juliol del 1936. Avui podem passejar per Madrid i trobar-nos, posem per cas, amb el carrer del poeta José María Pemán, president de la Comisión de Cultura de la Junta Técnica de Estado (franquista) i promotor de la depuració del sistema d’ensenyament republicà que havien aplicat aquells mestres que “envenenaban el alma popular”, en paraules de Pemán.

Carrer a Madrid a un poeta feixista
Però el regidor del PP a l’Ajuntament de Madrid Percival Manglano, proper a Esperanza Aguirre, posa en dubte que Pemán fos feixista. Manglano segurament no ha llegit afirmacions del poeta Pemán contra la República: “La idea de turno o juego político ha sido sustituida para siempre por la idea de exterminio y expulsión, única válida frente a un enemigo que está haciendo en España un destrozo como jamás en la Historia nos lo causó ninguna nación invasora”. O les exclamacions de joia davant massacres perpetrades durant la guerra per l’exèrcit de Franco: “los incendios de Irún, de Guernica, de Lequeitio, de Málaga o de Baena, como quema de rastrojos para dejar abonada la tierra de la cosecha nueva”. Pemán, per cert, fa referència a la població cordovesa de Baena, on, segons han explicat historiadors com Paul Preston, les tropes nacionals van cometre una autèntica barbàrie assassinant, segons algunes fonts, més de set-centes persones.

Periodistes amb càrrecs... i amb lligams franquistes
En aquella massacre hi va participar el coronel Eduardo Sáenz de Buruaga. Un dels seus descendents, el periodista Ernesto Sáenz de Buruaga, que va ser cap d’informatius de TVE del 1996 al 1998 durant el primer govern d’Aznar, recordava en un article publicat a 'El Mundo' l’11 de juliol del 2015 que “los militares Sáenz de Buruaga fueron honestos, leales, patriotas, buena gente y combatían en el bando de los que ganaron la Guerra Civil. Me siento orgulloso de mis antepasados y si tuvieran una calle me parecería un acierto. Y me sentiría ofendido si se la quitan, mientras que otros nombres del otro lado la conservan”. Una prova ben recent dels efectes d’haver ajornat durant la Transició la “desfranquización” que reclamava Vázquez Montalbán el 1978.
Placa d'habitatge franquista Placa d'habitatge franquistaWikipedia

3. Algunes empreses de l’Ibex35, les grans promotores del cop d’Estat del 36

No és l’objectiu d’aquest article fer una relació —que no cabria en tot un número de SÀPIENS— dels cognoms que són hereus de personatges rellevants de la vida política, social, econòmica i cultural del franquisme. És ben cert que ser fill o nét de franquista no significa (només faltaria!) ser franquista o defensar el franquisme, però també és cert que només cal gratar una mica per confirmar que molts cercles de poder de l’Espanya del segle XXI són conduïts per persones i empreses que van aconseguir poder —i en la majoria de casos, diners— gràcies a la dictadura de Franco.

El cas d’Huarte
A ‘El franquisme que no marxa’ (Edicions Saldomar), de Lluc Salellas, es disseccionen els noms i els cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. En l’obra se segueix, per exemple, l’origen del capital d’algunes de les principals empreses que cotitzen a l’Ibex35 (o hi cotitzaven en el moment de l'edició del llibre, el 2015), amb un denominador comú: la seva expansió econòmica i de poder durant les prop de quatre dècades de franquisme.

Alguns exemples
1. La constructora Huarte va ser l’escollida pel govern de Franco per construir el Valle de los Caídos utilitzant mà d’obra esclava. Més enllà de la infàmia del monument, representant de l’Espanya guanyadora de la guerra, edificat amb la sang i la suor dels vençuts, Huarte, juntament amb Obrascón i Laín, formen una de les companyies més grans del sector de la construcció: ens referim a OHL, presidida per Juan Miguel Villar Mir. Mai fins ara ningú en nom d’OHL ha fet el mínim intent per demanar perdó o per reparar, encara que fos de manera simbòlica, l’abominable negoci que Huarte va fer durant el procés de construcció del mausoleu feixista.

2. El cas de Dragados
També es va aprofitar dels convenis amb l’Estat franquista a l’hora d’utilitzar presos la constructora Dragados durant la construcció del pantà de Mediano, a la província d’Osca. Dragados és avui una empresa del macrohòlding ACS, dirigida per l’actual president del Reial Madrid, Florentino Pérez, que té la família March en el seu accionariat –Joan March va ser un dels principals financers de l’alçament militar de Franco el 1936.

3. El cas d’Iberdrola
Seguint l’origen d’empreses de l’Ibex35 ens aturem en Iberdrola, companyia nascuda de la fusió, el 1992, d’Iberduero i d’Hidroeléctrica Española, aquesta darrera liderada durant el franquisme per l’empresari basc José María de Oriol y Urquijo —alcalde carlista de Bilbao del 1939 al 1941— i un altre home d’empresa que va finançar el cop d’estat del 1936. Hidroeléctrica Española va passar de ser una companyia petita als anys trenta a convertir-se en la cinquena empresa més gran quant a actius nets el 1960.

4. El cas de Gas Natural Fenosa
I la llista podria continuar amb l’empresari gallec Pedro Barrié, propietari de l’elèctrica Fenosa, la qual el 2009 es va fusionar amb Gas Natural per donar lloc a Gas Natural Fenosa. Barrié també va finançar el cop del 1936. El 1955 Franco el va recompensar amb la concessió del comtat de Fenosa pels serveis prestats, en especial per impulsar, amb altres empresaris, el regal del Pazo de Meirás a la família Franco.
Edifici Bolsa de Madrid L'edifici de la Borsa de MadridThinkstock

4. La ‘transició’ dels militars

Però no és només en l’àmbit econòmic on l’ombra del franquisme es manté allargada. L’estament militar, per exemple, va viure una transició encara més lenta i complicada que la política. Amb la victòria de Felipe González a les eleccions a les Corts el 1982, el seu ministre de Defensa, el català Narcís Serra, va mirar de resoldre l’anomenada ‘qüestió militar’; és a dir, desfer l’amenaça d’involució de l’estament militar que mantenia fins aleshores en els alts estaments personatges significats amb la dictadura.

Fins al 1986 no es van rehabilitar els membres de la progressista Unión Militar Democrática 
El fet és que fins al 1986 no es va rehabilitar els militars de la Unión Militar Democrática (UMD), organització clandestina nascuda el setembre del 1974 en el si de l’exèrcit per treballar per la democratització d’Espanya. Molts d’ells van ser empresonats en els darrers mesos de la dictadura i encara després de la mort de Franco i, tot i la Llei d’amnistia dels presos polítics del 1977, els membres de la UMD no van ser rehabilitats fins nou anys després.
Militars amb Suárez Militars amb Adolfo Suárez

5. La negativa a reparar les sentències de mort franquistes

En l’àmbit judicial es pot consignar una autèntica deixadesa a l’hora de prendre mesures de reparació de certs capítols de la història contemporània d’Espanya. Només per posar tres casos:

1. El sindicalista Joan Peiró
El 2006, el Suprem es va negar a acceptar el recurs presentat pels familiars del sindicalista barceloní Joan Peiró, afusellat el 1942 a Paterna, perquè es revisés la sentència.

2. Miguel Hernández
Un fet semblant va succeir el 2010, quan es va denegar a la néta del poeta Miguel Hernández el recurs presentat contra la sentència de mort. El poeta havia estat condemnat per un delicte d’adhesió a la revolta a pena de mort i la sentència seria posteriorment commutada per una pena de trenta anys, que no va arribar a complir, en morir de tuberculosi a la presó el 1942.

3. Lluís Companys

La mateixa sort que els casos de Peiró i Hernández va tenir el recurs de la Generalitat de Catalunya contra la sentència a mort del president Lluís Companys. En els tres casos, la Sala Militar del Tribunal Suprem es va negar a anul·lar les sentències, mantenint que han de ser “vàlides i vigents” perquè o “no s’acredita un nou fet que demostri que [Peiró] no va participar en els fets”, o perquè la sentència que es va promulgar en el seu dia contra Miguel Hernández “no té actualment cap vigència jurídica”, o perquè “la sentència dictada [contra Companys] ha estat expulsada de l’ordenament jurídic”.

Els raonaments jurídics per evitar qualsevol mostra de reconstitució de l’honor dels afusellats per la dictadura va de la mà dels arguments de bona part de la classe política espanyola amb capacitat de govern de les darreres quatre dècades, especialment del Partit Popular, partidaris de no obrir “ferides del passat”. El PP, hereu de l’AP fundada per Fraga i cinc exministres més de Franco el 1976, continua fidel a la divisa fundacional de la seva organització, que va néixer amb la idea d’oferir una “continuidad perfectiva y una reforma responsable” a la política espanyola.
Miguel Hernández i Joan Peiró Miguel Hernández i Joan Peiró

6. Els lligams familiars d’alguns dirigents del PP amb franquistes de renom

I fins avui, sense notícia que el partit que governa actualment Mariano Rajoy hagi condemnat mai el franquisme. Potser perquè fins a la seva mort Manuel Fraga en va ser president honorari i potser perquè càrrecs de pes de la formació han tingut lligams familiars ben estrets amb la dictadura. De casos, n’hi ha per donar i per vendre, des de l’exministre de Defensa Federico Trillo, fill d’un jutge militar durant la dictadura que també va ser alcalde de Cartagena, governador civil de Terol i de Burgos i procurador a les Corts franquistes, fins a l’expresident espanyol del 1996 al 2004, José M. Aznar, nét de Manuel Aznar Zubigaray, un dels fundadors i directors de l’agència EFE durant la dictadura i diplomàtic espanyol en aquell període, passant per l’exalcaldessa de València Rita Barberà, filla del director del periòdic 'Jornada', fundat pel Movimiento Nacional el 1941 a València.

La restitució de la memòria en altres països europeus

En tot cas, és evident que ni amb els governs del PP ni amb els del PSOE l’Estat espanyol ha aconseguit restituir la memòria dels perdedors de la Guerra Civil. A Itàlia, per exemple, les víctimes del feixisme de Mussolini descansen allà on ha volgut la família i no pas els seus botxins —en el cas espanyol, al Valle de los Caídos. A l’Argentina, des del 1984 la policia disposa d’una unitat especial dedicada a la recerca dels nens robats durant la dictadura de Videla. A l’Estat espanyol la tasca de recerca la fan associacions i particulars amb donacions anònimes i personals. A Alemanya és prohibit fer qualsevol exaltació del nazisme, mentre que a Espanya s’autoritzen les manifestacions —poc concorregudes— per recordar el franquisme en dates assenyalades com el 20 de novembre, data de la mort del dictador.
Valle de los Caídos El Valle de los CaídosSebastian Dubiel / Wikimedia Commons

7. Pals a les rodes per investigar els crims del franquisme

Els arguments que fins avui han impedit investigar els crims del franquisme, segons la judicatura espanyola, són que els crims han prescrit i que la Llei de l’amnistia del 1977 eliminava el concepte de culpables i víctimes. Cal dir que els dos arguments no són vàlids en la jurisprudència internacional, tal com va recordar, el setembre del 2008, el jutge d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, que va impulsar una causa contra el franquisme acompanyada dels noms i cognoms de milers de desapareguts durant la dictadura. El fiscal de l’Audiència Nacional, però, va al·legar que els delictes de genocidi i crims de lesa humanitat no estaven tipificats en el Codi Penal del 1932, que regia quan es van cometre, i que no es podien aplicar amb caràcter retroactiu.

Espanya, el segon país del món en desapareguts sense restes recuperades o identificades
La conclusió és que Espanya és el segon país del món després de Cambotja en nombre de desapareguts sense restes recuperades o identificades, i l’única democràcia occidental que no ha dut a terme cap investigació sobre el terrorisme d’estat després de la dictadura. En aquest sentit, les Nacions Unides han reclamat repetidament a Espanya que investigui tant els crims del franquisme com els desapareguts de la dictadura, i la Comissió Permanent de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar per unanimitat l’any 2006 una condemna del règim franquista en la qual instava el govern espanyol, entre altres coses, a crear una comissió d’investigació sobre els crims de la dictadura. Quaranta anys després de la mort de Franco, l’amnistia al seu règim sembla que va ser la seva darrera victòria.
Fossa Figuerola d'Orcau Imatge de la fossa de Figuerola d'Orcau (Pallars Jussà)Ariet
Comparteix
Comentaris
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Segons aquesta superstició, cap compositor podria superar la frontera de la Novena Simfonia
El compositor i l'escriptora es van instal·lar a Valldemossa a finals del 1838
Aquest cap de setmana vam entrar al monestir. Us ho expliquem el dia en què s'hi traslladaran les peces del Museu de Lleida
De l'emperador Didi Julià a Bernard Madoff passant pel cardenal francès que va tenir un afer amb una falsa Maria Antonieta
De la segregació del bisbat de Lleida a l'actualitat
  • Egipcis contra hititesCadeix: revivim la primera batalla de la història
  • Penedès, segle XIQuan Mir Geribert va desafiar el casal de Barcelona
  • Conte de NadalEl 'best-seller' de Dickens que va sacsejar Anglaterra el 1843
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació