sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Pere Català i Pic, amb una sabata i una espardenya

El fotògraf és l'autor de la icònica obra 'Aixafem el feixisme'

Per Jordi Cabré, amb l’assessorament de Pablo Giori Dijous, 9 de novembre de 2017

Fotògraf, publicista, artista, humanista... Aquest vallenc il·lustre és l’autor de cartells i imatges icòniques que un segle després encara desperten admiració. Mirem darrere la càmera per descobrir un home tenaç, avançat al seu temps.

El ‘making off’ d'Aixafem el feixisme'

Aquell matí, Pere Català i Pic havia encarregat al seu fill Francesc anar al carrer dels Tallers a buscar fang, amb el qual li havia d’emmotllar una esvàstica. Quan es va fer de nit, es van dirigir a l’edifici de Capitania. Situats a l’entrada, amb tot l’equip de fotografia preparat i un parell de focus, van mullar les llambordes i van col·locar-hi una cadira. I allí mateix van fer seure un mosso d’esquadra, amb el peu aixecat uns centímetres per damunt del terra on reposava l’esvàstica. D’aquell instant fotografiat se’n va revelar una imatge que va fer la volta al món. Així, després d’una llarga reflexió però amb pocs mitjans, amb una espardenya: així va ser la vida i l’obra de Pere Català i Pic. Paraules, les justes. Fets. Imatges. Anar directe a la vena. Una espardenya aixafant l’esvàstica resumia no ja tota la Guerra Civil Espanyola, sinó també la confrontació d’idees del segle XX: l’humanisme contra la monstruosa pulsió uniformitzadora (ja fos feixista o comunista). La imatge, més enllà de ser una mostra pionera de cartellisme basat en la fotografia crua i nua (i una efectiva eina de propaganda en temps de guerra), és una obra d’art que apel·la sobretot a l’home. L’home que es resisteix a ser deshumanitzat. Tot un pòster. Els Ches Guevaras que hi ha penjats en tantes habitacions del món no li arriben, concretament, ni a la sola de l’espardenya.

Pere Català i Pic fou un home artesà de si mateix. Algú que es va crear, amb allò que té. Inquiet, avantguardista, modernitzador, inconformista, eficient. Per tant, no és només que retratés perfectament la lluita de l’home contra els totalitarismes, sinó que la seva vida mateixa és una vida humanista, feta des de baix, amb confiança en el propi talent i d’una extremíssima sensibilitat expressiva. L’espardenya és ell, l’home és ell, el peu és ell. El seu cartell més famós és, al cap i a la fi, tot un autoretrat.
Aixafem el feixisme, de Català Pic 'Aixafem el feixisme', una obra de Pere Català i Pic

Vocació de retratista

Català i Pic va patir molt. Va haver de deixar els estudis amb dotze anys i posar-se a treballar al Banc Hispano Americà, i va ser només després de fer un viatge a Roma que va trobar la seva vocació de retratista. I quin perfil d’home, si no un profund humanista, podria ajuntar-se amb un grup de gent i fundar a Valls l’agrupació d’Amics de les Belles Coses? Quin tipus d’home, si no un humanista, s’imposa com a retratista de monuments per a la Mancomunitat, o aixeca negoci a Barcelona —amb una sabata i una espardenya— i manté la fal·lera per investigar i viatjar, s’implica políticament des de ben petit fins a la creació del Comissariat de Propaganda (amb el famós Jaume Miravitlles, el ‘Met’ tan admirat per Salvador Dalí), publica la revista ‘Nova Ibèria’ i diversos llibres, fa de professor de Psicologia de la Publicitat en els primers estudis reglats sobre aquesta matèria a Europa, i guarda contacte permanent amb bona part dels intel·lectuals del moment? Tota aquesta vida humana s’apaga de cop amb la deshumanització del feixisme, en un fos a negre total. Una foscor de postguerra, de dificultats econòmiques, de tristesa, de sequedat fotogràfica, de recuperació progressiva de clients, d’abocament a l’escriptura i a la nostàlgia, de frustració, d’escepticisme i de mort.
Pere Català i Pic Pere Català i Pic

Envoltat de Renaixença

Si neix a Valls el 1889, vol dir que neix en plena Renaixença romàntica catalana i enmig de la progressiva decadència de l’imperi colonial espanyol. Un món de carros i de diligències amb cavalls, d’Exposicions Universals amb Torre Eiffel o amb estàtues de Colom. Neix, per tant, quan el país reneix. Bona part de la seva infantesa ja la viu al carrer del Pi de Barcelona, una ciutat plena de misèria on encara es veia “empordanesos que ballaven sardanes” vora el Cafè de les Set Portes. És un nen agraït, curiós, lector voraç, cul inquiet. Catalanista amb només deu anys, moment en què funda una agrupació, Pàtria, on (agafin-se) els membres han de pagar deu cèntims per setmana per poder diferenciar-se dels “federals” i ser (agafin-se més fort) “catalans”. I tot això, en una escola en castellà! Com que va haver de compaginar estudis i feina perquè era fill de mare vídua i pobra, ben aviat va posar-se a fer campanya a través del CADCI per la jornada intensiva. La implicació política va anar creixent al mateix ritme que la seva descoberta de l’art de la fotografia, així com s’intensifiquen les seves coneixences socials (Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, orfeons i colles, entitats catalanistes i culturals de tot tipus...). Finalment esdevindria fundador i president de la secció de Fotografia del CADCI, que és el mínim que corresponia a un precoç mestre de la propaganda i de la imatge.
Portada revista Nova Ibèria Portada del número dos de la revista 'Nova Ibèria'

De banquer a fotògraf

En plena Primera Guerra Mundial s’arrisca a deixar la seva feina al banc per dedicar-se a la fotografia. Després de fotografiar l’espectacular nevada del gener del 1914, així com diversos indrets i paisatges barcelonins o camperols i primeres comunions a Valls (on té l’estudi), la modernitzadora Mancomunitat de Puig i Cadafalch li encarrega fotografiar monuments d’arreu del país per al Servei de Catalogació. I aquí és on comença veritablement la carrera de Català i Pic, amb un reconeixement creixent i una forta connexió amb els governants catalanistes del moment. Quan arriba la dictadura de Primo de Rivera, ja s’ha casat i ja s’ha fet un nom important com a fotògraf, i comença una incipient carrera com a articulista. Podem dir que Català i Pic no és un home interessat tant en la vida bohèmia com en l’art: en ell no trobarem la bogeria de Dalí o l’excentricitat de Picasso, però sí un avantguardisme assenyat, pragmàtic i sobretot publicitàriament seductor.

Als anys trenta, quan ja van morint les velles glòries de la Renaixença, la consciència de canvi d’època és total. Es fa militant d’Acció Catalana: nacionalista, republicà i crític amb la Lliga. Torna a Barcelona just després de la proclamació de la República de Macià (al qual felicita per carta i li farà una sessió de fotos), i es mostra un ferm defensor de l’Estatut de Núria. Al mateix temps, però, observa com el CADCI s’ha radicalitzat i omplert de comunistes i anarquistes.

Publicitant les marques de l’època

El negoci de publicitat que obre li dóna clients com Anís del Mono, Ford, Xocolata Juncosa, Fabra i Coats, Domecq, Cacaolat... Es fa soci de l’Ateneu, és clar, on coneix Jaume Miravitlles. “L’anunci publicitari ha d’entrar veloçment per la vista i, des d’ella, influir en totes les fibres emotives del nostre ser, sense que ens n’adonem”, teoritza. Perquè Català i Pic, al capdavall, què fa? Investiga, beu d’influències europees, pensa i repensa, obre la publicitat i la fotografia i l’adapta a la mentalitat catalana. Parla de “publicitat psicològica”, però també (o sobretot) de psicologia nacional. Per ell, modernitat i fantasia han d’estar al servei de la psicologia del públic: “Un cartell alemany, el nostre públic, el rebutja, el troba pesat, feixuc, mancat d’optimisme”. L’aproximació a la psicologia l’acosta també al surrealisme i a la psicoanàlisi, a Dalí, a Man Ray, a Freud o a Duchamp (dels quals s’allunyarà després de la guerra). Ell es queixa que, així com Espanya ha trobat els cartells de toros, en canvi Catalunya no ha trobat encara, el 1934, “l’expressió pròpia de la raça catalana”. En aquest moment ja es confessa, també, preocupat per l’ascens del marxisme i pel feixisme.
Anunci de Pere Català i Pic Anunci de Pere Català i Pic

Editor de propaganda republicana

Amb l’esclat de la guerra civil, Jaume Miravitlles ja té al cap el Comissariat de Propaganda (així com Dalí tenia al cap el Comissariat de la Imaginació Pública, amb seu desitjada a la Pedrera). Tots dos, Català i Miravitlles, el dissenyen i aconsegueixen fer-lo oficial (per decret del conseller primer, Josep Tarradellas): el primer òrgan oficial de propaganda creat a l’Europa democràtica. El mirall invers de Goebbels. Català i Pic en serà el cap de la secció d’Edicions i dirigirà la revista mensual ‘Nova Ibèria’, de contingut republicà, internacionalista i transformador. Cartells, manifestos, locucions de ràdio, auques (ell mateix escriu la famosa ‘Auca del noi català, antifeixista i huma’̀), àlbums gràfics, llibres... I és llavors, el 24 d’octubre del 36, quan surt a ‘La Vanguardia’ el cartell ‘Aixafem el feixisme’, creat una nit davant de Capitania amb el seu fill Francesc. Però compte: sense cap missatge ni cap lletra. Nu. A pèl. Amb tota la força de la imatge. Un cartell perfecte, com tota obra d’art, no necessita explicació.

Amb la guerra perdent-se, el Comissariat acaba fent de testimoni moribund dels ideals del bàndol republicà. Com un desesperat i precari SOS al món. La fi de la guerra l’enxampa malalt, cansat i amb gana. Francesc Pujols i Rafael Moragas el van a buscar per dur-lo a l’exili, a Prada, amb Pau Casals; però ell no ho vol, ja que té tota la família malalta. I amb l’entrada de les tropes feixistes, es posa de seguida a cremar material que pugui ser comprometedor. “Ha llegado España”, pengen els Serveis de Propaganda de Franco arreu de la ciutat. Mai més ben dit.

Els anys foscos del franquisme

Amb prou feines aconsegueix un préstec per enterrar la dona. L’esfondrament de la seva vida és total. Els fills l’han de mantenir. Arriben les represàlies, i sobreviu gràcies a l’ajut i discreció de diverses amistats: els vencedors no el van perseguir però tampoc li permetrien treballar. Es va dedicar, això sí, a analitzar amb detall tota la propaganda de Franco. Si bé és molt crític amb la persecució religiosa perpetrada pel bàndol perdedor, entén molt ràpidament que el franquisme no dirigeix a l’humanisme. I s’adona d’una cosa molt important: dels límits de la psicologia de masses. Aprèn a individualitzar cada cas, a trobar matisos en els pensaments de les persones, i ho enfronta precisament amb els totalitarismes: “Qué significa eso de blancos y rojos, de derechas o izquierdas. Sólo se puede ser Bueno o malo”. La recuperació de Català i Pic, entre novel·les mai publicades, clientela creixent i aquest escepticisme frustrat, és la imatge de l’ensorrament dels grans ideals. Descobreix que l’humanisme haurà de tenir base personalista, individual. Es torna una mena de liberal que ja ni tan sols creu en Freud: massa analitzar l’instint, i massa poc el pensament racional. Tot i això, no deixa mai d’arriscar-se. El 1956, quan ja comptava seixanta-set anys, va apostar per portar la fotografia a color de París i la casa Kodak. Després de quatre anys d’anades i vingudes, aprenent noves tècniques fotogràfiques, acaba apostant per una que l’acaba deixant pobre. Si alguna cosa pot definir la seva vida és l’aposta per la modernitat. Quan mor, el 1971, ja s’albira el debat del nou segle: com fer recuperar els ideals a un món que, de tant pensar i calcular, s’ha oblidat de creure i de sentir. Com vèncer el nou totalitarisme: el de l’individualisme franquista benestant. I hi ha lloc per a humanistes com Català i Pic, en un món sense —aparentment— cap relat? Tal vegada sí.
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
El 2 de desembre, aquests equipaments mostraran espais com els magatzems o els tallers de restauració
Testimonis que ens acosten a l’infern i ens recorden el perill del feixisme
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
  • Islàndia any 930Entrem dins del primer parlament del món
  • Josep BartolíLa vida de pel·lícula de l'amant secret de Frida Kahlo
  • I es va fer la llum!La història de l'electricitat: de Tales de Millet a Edison
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació