sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Quan Menorca era britànica

Repassem el pes d’un segle de dominació anglesa en 10 punts

Per Antoni Janer, amb l’assessorament de Miquel Àngel Casasnovas Diumenge, 19 de novembre de 2017

Menorca podria ser avui colònia britànica, com ho és Gibraltar. En acabar la guerra de Successió, totes dues van passar a mans angleses. Fou un període de batalles i reformes profundes per l’illa, que al cap de gairebé un segle va tornar definitivament a formar part de la corona espanyola. L’herència britànica, però, no s’ha acabat d’esborrar.

1. I per què britànica?

Prou conegut és que Felip de Borbó fou qui acabà guanyant la guerra de Successió al tron espanyol iniciada després que Carles II morís sense descendència. Per imposar la seva autoritat, però, va haver de fer un seguit de renúncies molt importants. I és que, a l’hora de signar el tractat d’Utrecht del 1713, els anglesos —que encapçalaven el grup de partidaris de Carles d’Àustria— van exigir, a banda de grans contrapartides econòmiques i comercials, la cessió de Menorca i Gibraltar. Aquest tractat contravenia el Jurament per les Illes que el 1343 instaurà Pere el Cerimoniós per als seus successors després d’ocupar el regne de Mallorca. L’objectiu del document era evitar que mai més les Illes, els comtats del Rosselló i la Cerdanya no es poguessin separar de les terres de la corona d’Aragó. Els comtats del Rosselló i la Cerdanya ja s’havien perdut el 1659 amb el tractat dels Pirineus i ara, amb el tractat d’Utrecht, Menorca també quedava despenjada. Precisament el Jurament per les Illes fou adduït pel Parlament de Catalunya per denunciar el tractat d’Utrecht i resistir amb les armes les tropes de Felip V fins a la derrota de l’11 de setembre del 1714.
Mapa polític d'Europa després del tractat d'Utrecht Mapa polític d'Europa després del tractat d'UtrechtWikimedia Commons

2. Res de bales, que aquí juguem a ‘mèrvels’

Així, i obviant alguns petits períodes de domini francès i espanyol, Menorca fou britànica durant gairebé un segle. Tants d’anys deixaren forçosament un pòsit important. Avui en dia, a les escoles, per escriure a la pissarra, els nens utilitzen el ‘xoc’ (del ‘chalk’ anglès) en comptes del guix; no juguen a bales sinó a ‘mèrvels’, un calc de ‘marbles’. La llista d’anglicismes és llarguíssima. En el paisatge urbà també és fàcil reconèixer trets britànics com els balcons tribunes o les finestres de guillotina, anomenades ‘boinder’ (de ‘bow window’). Fins i tot no falten els que diuen que el tarannà tranquil dels menorquins és herència dels anglesos.

3. El sabor anglès del gin menorquí

Una de les principals senyes d’identitat dels menorquins és el gin. Fou durant la primera ocupació anglesa (1713–1756) quan aquest preuat aiguardent s’introduí a l’illa. Tot i que el seu origen sigui holandès, foren els anglesos qui li donaren l’impuls definitiu, passant d’importadors a fabricants. I Menorca no en fou una excepció. L’illa aviat es posà a elaborar-lo per satisfer la demanda dels soldats anglesos. Avui el seu consum és ben estès entre la població illenca, sobretot durant les festes de Sant Joan de Ciutadella.
Ginebrons Una petita branca de ginebre amb ginebrons, emprats en l'elaboració del gin menorquí
Wikimedia Commons

4. Millor viure sota el jou de la corona britànica que de l’espanyola

Després de la repressió borbònica exercida durant la guerra de Successió, a Menorca la submissió a la corona britànica no fou tan traumàtica com s’esperava. La reina Anna d’Anglaterra establí bons tractes amb els illencs: en respectà les institucions i la llengua, n’abolí la Inquisició i n’afavorí el desenvolupament econòmic estimulant-ne el comerç exterior. Al cap i a la fi, a Sa Majestat no la movia cap afany d’explotar la petita illa ni els seus habitants. Només li interessava el formidable port de Maó: arrecerat amb gairebé cinc quilòmetres de llargària, és el port natural més gran de la Mediterrània.
Anna de la Gran Bretanya Anna de la Gran BretanyaMichael Dahl

5. Nou ‘amo’, nova capital

Atès que era un excel·lent enclavament comercial i militar, no és d’estranyar que la capitalitat de la senyorial Ciutadella es traslladés al modest Maó. Fou Sir Richard Kane, el primer governador de Menorca, qui el febrer del 1722 prengué aquesta decisió que encara ara genera controvèrsia a l’illa. I és que Kane preferí al·legar que el canvi de capitalitat responia a l’animadversió que les autoritats i el clergat de Ciutadella mostraven envers el Govern britànic. De la nit al dia, Maó experimentà una remodelació espectacular. La seva economia es reactivà gràcies a l’arribada de mercaders italians, grecs i jueus, que, de passada, introduïren a l’illa les idees més avançades de la Il·lustració europea. Per facilitar-hi la mobilitat, es construí el conegut ‘camí d’en Kane’, que connectava Maó amb Ciutadella.

6. La seguretat anglesa

Els anglesos també prioritzaren la defensa de Menorca. Al port de Maó, una de les seves obres més espectaculars fou l’ampliació del castell de Sant Felip, que des del segle XVI protegia l’illa dels atacs corsaris. S’hi gastaren un dineral. Per salvaguardar el flanc meridional d’aquesta fortificació, n’erigiren una altra, el fort Marlborough, en honor a un destacat capitost britànic, avantpassat llunyà de Winston Churchill. L’illa del Rei, que està a l’interior del port de Maó, també fou objecte de reformes. Acollí un hospital militar amb el qual es guanyà el sobrenom de ‘Bloody Island’. A pesar de totes aquestes millores, ser súbdits de l’imperi Britànic també tenia els seus inconvenients. Molts illencs es prengueren la justícia pel seu compte en veure els abusos que cometien els soldats amb la població civil. Algunes lleves puntuals de joves menorquins per a l’armada anglesa també provocaren avalots importants. Tampoc no faltaren les tensions religioses entre els anglesos anglicans i els menorquins catòlics.
Illa del Rei a Menorca Illa del Rei a MenorcaWikimedia Commons

7. Teva, meva, teva, meva... Una moneda de canvi marejada fins a la sacietat

Quaranta-tres anys després de l’arribada dels britànics, Menorca es veié involucrada en els avatars d’una altra contesa internacional, la guerra dels Set Anys entre França i la Gran Bretanya. El 1756 l’illa va caure en mans franceses. Els britànics lamentaren molt aquesta pèrdua que atribuïren a l’almirall Byng, un oficial de gran reputació fins aleshores. Havent estat subestimades les possibilitats dels francesos de fer-se amb Menorca, Byng fou enviat a l’illa amb una flota insuficient. En adonar-se que era una missió difícil, n’ordenà la retirada. Un cop a Londres fou arrestat i sotmès a un consell de guerra que dictaminà la seva execució. Amb la llei de l’armada naval britànica a la mà, l’almirall fou considerat un covard. La sentència tingué un enorme ressò a tot Europa —fins i tot Voltaire en parla en un passatge del seu llibre ‘Càndid’.

L’arribada dels francesos a Menorca no comportà un gran trasbals. El rei Lluís XV, per tal de generar un bon clima, determinà que l’illa havia de continuar la seva vida sense més alteracions que els canvis militars. Els francesos, igual que els anglesos, mai no aconseguiren integrar-se del tot dins la societat menorquina, però sí que acabaren d’escometre les reformes dutes a terme pels seus predecessors, com la creació de la vila de Sant Lluís. També portaren a Menorca el gust pel teatre i el refinament dels costums. Amb tot, els nous aires van durar ben poc, només set anys.
Vaixell francès de la Batalla de Menorca Vaixell francès de la Batalla de Menorca (1756)Nicolas Ozanne

8. L’origen de la maionesa

Tot i la brevetat de l’ocupació, els francesos van deixar una herència molt valuosa en l’àmbit culinari. Són moltes les llegendes que parlen sobre l’origen de la maionesa. Una d’elles en fa protagonista el cabdill francès, el mariscal duc de Richelieu, familiar del cardenal. Després d’haver arrabassat Menorca als anglesos, Richelieu volgué celebrar la victòria amb un banquet a Maó. Per a l’ocasió el seu xef de campanya intentà fer una salsa a base de crema i ou, però no trobava crema. En el seu lloc, va utilitzar oli d’oliva, que donà lloc a l’original salsa, que tingué tant d’èxit entre els comensals que l’anomenaren ‘mahonnaise’ en record de la ciutat de Maó.

9. Una moneda de canvi infinita

La guerra dels Set Anys acabà amb victòria anglesa. El tractat de pau que se signà a Fontainebleu el novembre del 1763 i exigia als francesos el retorn de Menorca. Els anglesos es treien així una espina que tenien clavada al cor i tornaven a ser els amos i senyors de l’illa. Al cap de dinou anys, però, hagueren de marxar i empassar-se de nou el seu orgull. No hi havia manera d’apaivagar el convuls escenari internacional. El 1782 Carles III d’Espanya decidí recuperar Gibraltar i Menorca, amb el suport de França. Començà per Gibraltar, però fracassà. Després, dirigí les seves tropes cap a Menorca, que considerava un objectiu més fàcil. I no s’equivocava. La metròpoli no hi podia enviar reforços, ja que estava massa enfeinada sufocant les lluites per la independència de les colònies angleses a l’Amèrica del Nord —de l’èxit de la rebel·lió naixeren els Estats Units d’Amèrica.

Les tropes borbòniques van entrar a Menorca sense cap resistència dels illencs, cansats com estaven de tantes intrusions. L’illa no trigà a veure’s afectada per les reformes de l’estat centralista de Carles III. Es crearen nous impostos, es restablí la Inquisició i el castellà a poc a poc anà guanyant terreny al català, a pesar que no s’aplicà cap Decret de Nova Planta com havia passat a Mallorca i les Pitiüses unes dècades abans. També quedà abolida la llibertat de culte, la qual cosa comportà l’expulsió de les colònies que hi havia de grecs i jueus.
Tot i així, l’economia menorquina va tornar a recuperar un gran impuls gràcies al fet que el rei autoritzà el comerç amb les colònies que Espanya tenia a Amèrica. D’aquesta època de dominació espanyola també n’és el Llatzeret, un centre sanitari que es va construir a la boca del port de Maó perquè els vaixells sospitosos poguessin passar la quarantena obligada. La decisió reial, però, que més sorprengué els menorquins fou l’enderrocament del magnífic castell de Sant Felip. La conseqüència immediata fou la total desprotecció de l’illa, cap a la qual aviat es van dirigir els temuts i nombrosos corsaris algerians.

Els espanyols tampoc no es pogueren fer gaires il·lusions amb Menorca. Només s’hi estigueren setze anys. El 1798 Anglaterra veié amb molt mals ulls que Godoy, el primer ministre de Carles IV, s’hagués aliat amb la França del Directori. En aquest nou pols per l’hegemonia d’Europa, Menorca tornà a ser conquerida, per tercera vegada, pels anglesos. Aquest cop, però, no es vessà ni una gota de sang perquè les tropes borbòniques misteriosament no oferiren resistència, i molt menys els illencs. Els anglesos intentaren reconstruir el castell de Sant Felip amb la intenció de perpetuar-s’hi. Durant aquesta època, Menorca rebé la visita de qui pocs anys més tard esdevindria l’heroi nacional dels britànics a la batalla de Trafalgar, l’almirall Lord Nelson. La rellevància d’aquest personatge ha estat aprofitada per l’actual indústria turística. Al port de Maó hi ha una finca anomenada ‘The Golden Farm’ que, segons la llegenda, fou el niu d’amor de l’oficial anglès amb la bella Lady Hamilton, tot i que en realitat aquesta mai no va trepitjar l’illa.

Al cap de quatre anys d’haver-se iniciat la tercera ocupació anglesa, Menorca tornà, ara ja definitivament, a la corona espanyola. Així ho establia un dels punts del tractat d’Amiens del 1802, en què França, Anglaterra i els seus respectius aliats feren temporalment les paus. Havent perdut Menorca però amb Gibraltar encara a les seves mans, els britànics es traslladaren a Malta, que dins la Mediterrània occidental exercia de substituta de l’illa balear. Així acabà l’atzarosa vida de canvis d’amo per als menorquins, que des d’aleshores s’hagueren de sotmetre a la política unitarista dels Borbons. Aquesta illa, declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO, respira ara tranquil·litat. Tan sols la remor de les seves aigües ens remet als convulsos temps d’un passat que encara atreu molts anglesos. De fet, actualment el primer mercat emissor de turistes a Menorca és el britànic.

10. Les Illes Balears, una província més

L’arxipèlag, com a entitat política moderna amb Palma com a capital, va néixer el 1833 amb la primera divisió territorial de províncies que es féu a l’Estat espanyol. Des d’aleshores es va voler que cadascuna de les quatre illes anessin juntes de la mà sense tenir en compte que sovint, d’ençà de la conquesta catalana en el segle XIII, la història no ha estat la mateixa per a totes. I en el cas de Menorca, com hem pogut comprovar, molt menys.
Comparteix
Comentaris
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Segons aquesta superstició, cap compositor podria superar la frontera de la Novena Simfonia
El compositor i l'escriptora es van instal·lar a Valldemossa a finals del 1838
Aquest cap de setmana vam entrar al monestir. Us ho expliquem el dia en què s'hi traslladaran les peces del Museu de Lleida
De l'emperador Didi Julià a Bernard Madoff passant pel cardenal francès que va tenir un afer amb una falsa Maria Antonieta
De la segregació del bisbat de Lleida a l'actualitat
  • Egipcis contra hititesCadeix: revivim la primera batalla de la història
  • Penedès, segle XIQuan Mir Geribert va desafiar el casal de Barcelona
  • Conte de NadalEl 'best-seller' de Dickens que va sacsejar Anglaterra el 1843
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació