sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Qui va ser realment Santa Claus?

La història de l'entranyable vellet amb un ofici singular: dur regals als nens que es porten bé

Cristina Masanés (text), Arturo Pérez i José-Enrique Ruiz Domènec (assessorament) Dimarts, 19 de desembre de 2017

Hi ha qui defensa que el mite de Santa Claus és recent, producte de la imaginació de dos escriptors americans que, a mitjan segle XIX, van refer una figura que els immigrants holandesos havien portat del nord d’Europa, i que un dibuixant satíric i els publicistes de la Coca-Cola Company reinventarien després. I, en certa manera, és així. Però el relat demana una mica més de detall. Anant als fets, haurem de viatjar primer a la vora de la Mediterrània, a l’actual Turquia; després, al sud d’Itàlia, a Bari, i als països nòrdics, i finalment a Amèrica, per completar la història d’un entranyable vellet amb un ofici singular: dur regals als nens que es porten bé.

Nicolau de Mira, el bisbe turc que ajudava els més petits

L’origen d’aquest personatge sembla que arrenca amb un bisbe anomenat Nicolau. Nicolau de Mira va viure a les valls de Lícia, l’actual Turquia, al segle IV. En concret, va néixer a Pàtara, tot i que hi ha més d’una versió. Fill de bona família, la pesta se li va endur els pares i ell va repartir el patrimoni familiar entre els afectats per la malaltia i va marxar cap a Mira, antiga ciutat grega de l’Anatòlia egea, per viure amb el seu oncle, que era bisbe. Als 19 anys el van ordenar sacerdot. Quan l’oncle va morir, va ocupar el seu lloc com a bisbe de Mira.

La llegenda n’explica moltes històries: miracles i ajuts als desposseïts i, sobretot, als nens. Asseguren que tot resant va curar uns nens que havien estat apunyalats; també, que va salvar uns mariners d’una tempesta: quan aquests van invocar el seu nom, se’ls va aparèixer i les aigües es van calmar. Però, sobretot, va resoldre el difícil cas d’un pare que no tenia diners per donar el dot a les seves tres filles i casar-les. Davant la decisió de vendre’n una, el bisbe va passar de nit per la casa, va obrir la finestra i hi va deixar tres bosses d’or dins les mitges de les noies, que penjaven de la xemeneia per assecar-se. Els pobres de Mira, els orfes i els mariners, aviat el van fer el seu patró. Malgrat la dubtosa fidelitat dels fets, el mite de Nicolau de Mira havia nascut.

Un personatge històric
Tot i que es té poca documentació històrica sobre aquesta figura, sembla que per ordre d’un decret de l’emperador Licini contra els cristians va ser empresonat i torturat, però l’emperador Constantí va alliberar-lo. Després, va participar en el concili de Nicea, en què va defensar les seves tesis sobre la divinitat de Crist tot condemnant les doctrines d’Ari, que la negaven. En totes les disputes eclesials, es guanyava l’adversari amb una suavitat extrema. Defensava sempre els dèbils i aconseguia moltes conversions. La seva generositat el va fer llegendari.

Nicolau de Mira va morir el 6 de desembre del 345, una data que aviat es va celebrar: la gent de Mira deixava menjar per al sant i palla per als cavalls a la porta de casa. L’endemà, els nens hi trobaven regals i joguines, un costum que es va anar estenent més enllà de la ciutat. Protector dels mariners, es va convertir en patró de Grècia, Turquia i Rússia. Quan, davant de l’amenaça de les invasions musulmanes, les seves restes perillaven, l’any 1087 van ser traslladades a la ciutat de Bari, al sud d’Itàlia, on encara es troben. El culte de la gent de Bari va engreixar considerablement el seu repertori de miracles. Des de llavors, a Orient el coneixen com a Sant Nicolau de Mira, i a Occident, com a Sant Nicolau de Bari. La fama del bisbe que ajudava els desvalguts es va estendre per tot el món medieval. De fet, va ser una de les figures populars més estimades i, des de mitjan segle XIII, el dia de Sant Nicolau l’hàbit de fer regals als nens es va anar estenent.
Nicolau de Mira Nicolau de Mira amb tres nens que havia salvat

L’altre Nikolaas, el de Lapònia

Però la figura del bisbe turc es barreja amb la d’un altre Nikolaas del nord d’Europa. Nikolaas Joulupukki era un nen que havia nascut a Lapònia, al nord de Finlàndia, i un 6 de desembre havia quedat orfe. Al petit poble on vivia van tenir-ne cura d’una manera singular: passava un any amb cada família. Com a agraïment, el nen tallava joguines de fusta per als altres nens del poble. Ja de gran, ho va continuar fent fins que va morir, i, un cop mort, els caps de família dels pobles de la zona van seguir aquest costum durant anys, una pràctica que es va anar estenent a Finlàndia i als països del nord d’Europa donant lloc al mite de Joulupukki o de Sint Nikolaas.

D'Holanda a Alemanya
A Holanda, on el Sint Nikolaas finès havia arrelat fort, en van fer un dels seus patrons. I així, el dia 6 de desembre celebraven cada any el Sinterklaas. D’Holanda va passar a Alemanya. Quan comerciants inquiets i gent sense recursos d’aquest país van emigrar cap a Amèrica en el segle XVII, es van endur les seves tradicions, entre les quals hi havia la festa de Sinterklaas. Els fills dels holandesos que van fundar Nova Amsterdam, que amb els anys es va dir Nova York, també posaven palla i menjar a la finestra la nit del 6 de desembre.

Cal unir aquests dos relats per entendre l’origen de Santa Claus. Si bé com a figura és una tradició moderna que es va popularitzar al nord d’Europa i a l’Amèrica del Nord partint del Sinterklaas holandès, als altres països europeus aviat va connectar amb la tradició medieval del bisbe turc que ajudava els nens. Una i altra, el sant turc i el nen finès, són al darrere del vellet generós que ens visita cada Nadal, un vellet que ens ha arribat amb una indumentària i una iconografia elaborats a l’Amèrica del segle XIX.
Paisatge nevat de Lapònia Paisatge de Lapònia, on va viure el nen Nikolaas JoulupukkiThinkstock

Del Sinterklaas de Washington Irving al Santa Claus que viu a Korvatunturi (Finlàndia)

L’any 1809, l’escriptor americà Washington Irving va escriure un llibre en to satíric, 'Història de Nova York', en què, entre altres tradicions, ridiculitzava el Sinterklaas. En el llibre d’Irving, el sant holandès era convertit en el vigilant de Nova York i batejat en to de broma segons la fonètica anglosaxona: Santa Claus.

Va ser un llibre que va portar aquesta figura més enllà de la comunitat d’immigrants holandesos i alemanys. Vint anys més tard, el professor d’estudis bíblics Clement Clarke Moore, partint del llibre d’Irving, va publicar un poema de Nadal que va tenir molt èxit en què concretava els detalls de la història de Santa Claus: era un gnom que la nit de Nadal (i no el dia 6!) arribava a les cases amb els regals dalt d’un trineu volador. Era baixet i (compte!) molt prim.

Neix el Santa Claus gras i barbut
Santa Claus no serà gras ni barbut, ni vestirà de vermell fins la dècada del 1860, quan el dibuixant Thomas Nast va fer-lo així per a les seves il·lustracions nadalenques de la revista 'Harper’s Weekly'. Nast va fixar-se en el poema de Clarke Moore i en va fer una caricatura que va triomfar. Havia nascut el Santa Claus modern... o gairebé. L’últim toc, la seva cara afable i, sobretot, els ribets blancs del vestit, el devem a l’ull comercial de la Coca-Cola Company. Però abans encara havien de passar més coses.

Una icona comercial
A mitjan segle XIX, quan Santa Claus ja era una figura americana que no tenia massa a veure amb l’originari bisbe turc ni amb el nen nòrdic que va quedar orfe, va tornar cap a Europa. En concret, a Anglaterra, i d’allà va passar a França, on es va fusionar amb la figura del Bonhomme Noël. El Pare Noel francès s’assemblava físicament al Santa Claus americà: era un vellet amb cara de bo, però vestia de color blanc i daurat.

El 1926, la Lomen Company, una empresa que produïa grans frigorífics especialitzats a conservar carn de ren, va crear per a la seva campanya de Nadal la imatge d’un Santa Claus o Pare Noel que venia del nord guiat per rens i el va exhibir a les grans ciutats dels Estats Units. Finalment, l’any 1931, la Coca-Cola va demanar al pintor Habdon Sundblom que refés la imatge de Santa Claus per fer-lo més proper a la gent i, per tant, més versemblant. El resultat va ser un Santa Claus més rodonet, més luxós i vestit amb ribets blancs a les mànigues i la jaqueta. Amb les noves tècniques de publicitat i els hàbits de consum dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX, Santa Claus es va convertir en una icona comercial que cada any, per la campanya de Nadal, movia molts diners.

Santa Claus viu a Korvatunturi (Finlàndia)
Des de llavors, cada 25 de desembre, Santa Claus baixa del nord dalt d’un trineu volador ajudat pels seus gnoms a repartir els regals que surten del sac màgic. El nas vermell de Rudolph el ren els orienta en la seva llarga nit per tots els cels. A Finlàndia, des que un programa de ràdio per a nens emès des del 1927 fins al 1956 així ho va explicar, asseguren que Santa Claus viu a Korvatunturi, una muntanya al nord-est del país, a la frontera amb Rússia i prop de la ciutat de Rovaniemi.

Convertida en un destí turístic d’hivern, l’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de 700.000 cartes de nens cada Nadal. I és que el món global ha fet encara més universal aquest mite que va néixer alhora a la Mediterrània i a l’Europa del nord, se’n va anar cap a Amèrica i va tornar a creuar l’oceà. No hi ha tants mites que traspassin fronteres com ho ha fet el vellet que premia els nens que es porten com cal. Mitjons o mitges, amb xemeneia o no, entri amb forma de fum o no... tant se val. El que tots els nens saben és que Santa Claus o el Pare Noel té uns gnoms màgics molt eficients que vetllen tot l’any per saber qui es porta bé i qui no. El que val dels mites és allò que eduquen. Què vol dir portar-se bé? Pregunteu-ho als nens uns dies abans de Nadal. Aquesta és la verdadera força de Santa Claus. A més dels regals, és clar.
Cartes al pare Noel / Santa Claus Cartes que els nens escriuen al Pare Noel a FinlàndiaThinkstock

El vermell Coca-Cola

Tot i que les semblances entre el logo d’aquesta marca universal i la imatge del Santa Claus modern són innegables, no és clar que el vermell fos una invenció del dissenyador gràfic que va partir del color corporatiu de la Coca-Cola. Tot i que sovint s’expliqui així, Santa Claus no vesteix el vermell Coca-Cola. Encara que la tradició l’havia vestit de maneres diferents (verd, blanc, marró...), en l’antiga iconografia religiosa els bisbes ja vestien de vermell. Però també és veritat que després de l’agressiva campanya nadalenca de la Coca-Cola l’any 1931, ja ningú no es va atrevir a vestir-lo diferent.
Santa Claus Coca-Cola Imatge de la campanya de Coca-Cola amb Santa Claus
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Publiquem al web documents que descriuen el calc franquista de l'aparell repressiu nazi
Durant la Guerra Civil va dur a terme tota mena de tasques de suport a la República
La primera Constitució francesa republicana proclamava la sobirania popular i insistia en l’existència d’uns drets inalienables, com el de la llibertat personal
Analitzem les conseqüències del tractat que va posar fi a les institucions catalanes fa 302 anys
Geolocalitzem un dels elements més característics del nostre patrimoni industrial
  • Els pioners de l'esquíCatalunya, 1908: quan esquiàvem amb corbata i faldilla
  • Segle XIIIParís, Bolonya i Òxford. Així eren les primeres universitats
  • Investigació SàpiensJuan Gómez de Lecube: futbolista de dia, espia nazi de nit
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació