Catalunya

La Mancomunitat: la construcció d'un país modern

L'obra de la institució va ser un primer embrió d'autogovern

Antoni Sella (text), Enric Pujol (assessorament)
20 de març de 2017

La Mancomunitat de Catalunya va ser la primera institució de govern pròpiament catalana després del 1714. Va ser un camí ple de dificultats econòmiques i traves competencials, però la unió de les diputacions provincials va reforçar una identitat mancada fins llavors d'una institució que la representés.

El 6 d'abril del 1914, a l'antic Palau de la Generalitat, Enric Prat de la Riba, un dels prohoms de la conservadora Lliga Regionalista, es va convertir en el primer president de la Mancomunitat de Catalunya: la primera baula per recuperar competències de govern i a la vegada les institucions, la llengua i els símbols propis.

Crear una institució com aquesta, que agrupés les quatre diputacions provincials catalanes, havia estat la seva obsessió des que el 1907 l'havien nomenat president de la Diputació de Barcelona. Des d'aleshores, havien transcorregut set anys políticament molts intensos, treballant aliances i establint pactes estranys per aconseguir el consens de tots els partits catalans, des dels republicans fins als monàrquics conservadors. La pràctica unanimitat política resultava imprescindible per navegar per les enrarides aigües de la política madrilenya, sempre recelosa de Catalunya i immersa en l'inici de la crisi del règim de la restauració borbònica, amb la seva eterna pugna de poder entre conservadors i liberals.
 

1 Enric Prat de la Riba, el primer president
Retrat d'Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya
Retrat d'Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya

En el moment solemne de prendre possessió del càrrec, Prat de la Riba va repassar el calvari que també havia viscut els darrers anys amb els diversos caps del Govern espanyol, es diguessin Maura, Canalejas, Romanones o Dato. Aconseguir que Madrid acceptés la creació d'una institució com la Mancomunitat no havia estat gens senzill, tot i la seva relativa rellevància política. De fet, la clau de volta continuava en mans del Govern espanyol. Per això, en el seu primer discurs, Prat de la Riba recalcà que Madrid havia de fer un pas més i transferir-li competències. "La Mancomunitat, que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res", afirma. I malgrat tot, Prat de la Riba esbossava un programa de govern humil però necessari, curt i realista: "Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera".
 

2 La modernització de Catalunya com a objectiu principal
Deute públic de la Mancomunitat
Deute públic de la Mancomunitat

El 6 d'octubre del 1914, el 40% de la població catalana encara era analfabeta, les biblioteques públiques, tret de la de la universitat, inexistents; el servei telefònic només arribava a 38 dels 1.083 municipis del Principat, i quasi la meitat d'aquestes poblacions no disposaven ni d'un camí veïnal que permetés fer arribar un carro a la plaça del poble. Per això la Mancomunitat s'havia de posar a treballar immediatament, per poques competències que tingués o les oposicions que hi hagués.

No serien poques. "L'obstacle més gros serà la resistència de l'Administració, la tradició d'absorció, d'abassegament de funcions i mitjans del poder públic a Espanya", prossegueix en el seu discurs Prat de la Riba. El president coneixia perfectament d'on provenien les resistències. Malgrat que el decret del Govern del 18 de desembre del 1913 permetia que qualsevol regió espanyola mancomuni les seves diputacions, només Catalunya ho va fer.

A ningú no se li escapava, i menys a l'Administració espanyola, que, per primera vegada en 200 anys, des de l'ensulsiada del 1714, el país disposava d'un instrument de gestió que abraçava tot el territori del Principat: "La Mancomunitat clou un període i n'obre un altre", concloïa el president. Per això, abans de començar a caminar, des de Madrid ja se n'havien reduït les expectatives. Pel que pogués ser, s'havia prohibit que la Mancomunitat pogués mantenir cossos armats, en una maniobra clara per impedir que la Diputació de Barcelona pogués transferir-li els Mossos d'Esquadra. Caldria esperar fins al gener del 1920 perquè les quatre diputacions poguessin traspassar-li la pràctica totalitat de les competències. Aquest és tot el poder que va administrar la Mancomunitat de Catalunya: els propis i únics d'una diputació provincial. L'Estat mai no s'avindria a transferir-li delegacions ni recursos fiscals, i per això la institució es veuria obligada a viure una situació pressupostària precària i difícil.

No és estrany, doncs, que durant els anys de màxim rendiment, el 76% dels recursos que la Mancomunitat administra siguin propis. Aquests es destinen sobretot al que Prat de la Riba i els seus més estrets col·laboradors, com Josep Puig i Cadafalch o Josep Pijoan, en diuen "construir un país modern". Catalunya es troba més desenvolupada que la resta de l'Estat espanyol, però menys que els països europeus en els quals s'emmiralla. Cal aprendre de França, d'Alemanya, del Regne Unit i d'Itàlia, i establir un criteri de màxims per poder dur a la pràctica la utopia noucentista de la Catalunya ciutat: bastir un país civilitzat, equilibrat, solidari i redistributiu.

3 Prioritat, invertir el centralisme espanyol i ordenar el territori català
Els defensors del projecte de la Mancomunitat de Catalunya el 1911
Els defensors del projecte de la Mancomunitat de Catalunya el 1911

Una de les prioritats era invertir la desarticulació territorial generada pel centralisme espanyol i ordenar el territori. I és per això que el mateix 1914 es va crear l'Escola de Funcionaris d'Administració Local (futura Escola d'Administració Pública). Perquè si calia ordenar el país, calia dotar-lo de tècnics qualificats per fer-ho. I en això, com en tantes altres coses, la Mancomunitat superava les estructures de l'Estat, que no disposaria d'un centre de formació de funcionaris fins al 1940. Altres instruments cabdals de la Mancomu­nitat van ser, entre d'altres, l'Institut d'Estudis Catalans, les escoles creades a la Universitat Industrial —situada a l'antiga fàbrica Batlló— i les quatre delegacions menors en matèria de sanitat i beneficència.

D'aquesta manera, en només deu anys, la Mancomunitat va assolir algunes de les seves fites inicials: 218 pobles deixen d'estar aïllats, es van construir 418 quilòmetres de camins, el telèfon arribà a 372 municipis, gràcies a la instal·lació de quasi 6.000 quilòmetres de cable, i la creació de la Biblioteca de Catalunya permetia encetar una xarxa de biblioteques populars en diverses poblacions. El filòsof i assagista Eugeni d'Ors, formulador del moviment noucentista, va ser l'inspirador de la política cultural dels primers temps i, per tant, també d'aquesta xarxa de biblioteques populars. Així mateix, va ser, a més, el creador de l'Escola de Bibliotecàries i l'ànima d'uns cursos d'alts estudis i in­tercanvi que van permetre que vinguessin fins a Barcelo­na alguns dels intel·lectuals més prestigiosos d'Europa. El 1923 seria el torn del físic Albert Einstein.

La política cultural i formativa, que incloïa la defensa a ultrança de la llengua, és un poderós altaveu de l'obra mancomunal, tot i que les despeses en cultura i instruc­ció mai no superen el 7,4% del pressupost, però la seva di­mensió simbòlica era de primeríssima magnitud, ja que incideix directament en el procés de conscienciació naci­onal. No en va Joan Fuster parlava d'aquesta etapa com del "període constituent de la cultura catalana".

4 Catalunya, pionera a l'Estat en la formació tècnica i professional dels joves
Els presidents de les quatre Diputacions catalanes, que van formar la ponència que va redactar les bases de la Mancomunitat
Els presidents de les quatre Diputacions catalanes, que van formar la ponència que va redactar les bases de la Mancomunitat

En canvi, les inversions en obra pública i comunicacions representen el 36%, i la partida destinada a sanitat i beneficència el 30%. En aquest sentit, destaca la tasca pionera que es va fer en l'àmbit de la salut mental o de l'atenció maternal a les obreres, enviant alguns experts com el doctor Salvador Vives, director del manicomi de Salt, a visitar els millors centres d'Europa. Igualment, Rafael Campalans, el socialista cridat a dirigir l'Escola de Treball, fou enviat als Estats Units per assistir a un congrés sobre tecnologia moderna, i el pedagog Josep Palau havia estat enviat a Roma per conèixer els innovadors mètodes pedagògics infantils de Maria Montessori, la qual fou convidada a Barcelona per impartir cursos.

Però potser la tasca més reconeguda per la societat del moment va ser la formació tècnica i professional dels joves, un sistema formatiu pensat per a un país industrialitzat com Catalunya i que va acabar sent adoptat per l'Estat, sota el nom d'escoles taller. A partir del projecte heretat de la Universitat Industrial, la Mancomunitat arribà a crear o potenciar setze escoles tècniques i professionals, que incloïen els rams més variats: des de l'Escola de Treball fins a la d'Agricultura, passant per l'Escola de Bibliotecàries o l'Escola d'Infermeres, i sense oblidar l'Escola d'Art Dramàtic, precedent de l'actual Institut del Teatre.

Vist amb perspectiva, el que resulta especialment important comprendre de la Mancomunitat és, en primer lloc, la integració que va fer de tots els instruments al servei de la modernització del país, i en segon lloc, la seva voluntat d'implantar un nou sistema administratiu que fos útil als ciutadans, un sistema que volia anar molt més enllà de les funcions de fiscalització i recaptació que en aquells moments semblaven ser les úniques que interessava exercir al Govern espanyol.

La política agrària de la Mancomunitat va ser un exemple d'aquest tarannà al servei de la modernització, el consens social i l'equilibri territorial. La institució perseguia que el sector agrari i ramader s'integressin en el mercat capitalista, es modernitzés tecnològicament i s'equilibrés socialment. Per això, va promoure el cooperativisme agrari i forma tècnics amb la missió que cooperessin amb els pagesos i ramaders de cara a millorar la productivitat. I és que tan important era crear nous tècnics com que aquests aprenguessin de les experièn­cies dels que havien treballat en un sector tota la vida.

5 Josep Puig i Cadafalch, el successor de Prat de la Riba
Retrat de Josep Puig i Cadafalch de Ramon Casas
Retrat de Josep Puig i Cadafalch de Ramon Casas

El president Enric Prat de la Riba va morir l'1 d'agost del 1917 als 46 anys. L'enterrament d'aquest home rabassut i seriós, fill d'hisendats de Castellterçol a qui Eugeni d'Ors va definir com "el seny ordenador de Catalunya", va constituir una de les manifestacions de dol més importants que ha viscut el país. Orfe del seu creador, el novembre del mateix any, la Mancomunitat nomenà successor l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, catalanista de pedra picada, treballador infatigable, tot i que menys calidoscòpic i dúctil que el seu antecessor.

Acabada la Primera Guerra Mundial, és Puig i Cadafalch, acompanyat del líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, qui encapçalava el moviment per demanar més autonomia per a Catalunya. El novembre del 1918, el president de la Mancomunitat va traslladar al president del Govern espanyol, el liberal García Prieto, les bases per a una autonomia de Catalunya que volia tractar cara a cara amb Espanya. Malgrat que la reacció no es va fer esperar, i el 9 de desembre van desfilar per Madrid més de 100.000 persones en contra de l'autonomia catalana, el gener del 1919, des de la Mancomunitat, es va redactar un projecte d'Estatut per a Catalunya. Però tot va acabar en un gran fracàs a causa de l'actitud intransigent de Madrid.

Va ser la incapacitat del catalanisme per continuar avançant davant l'Estat el que va portar les diputacions a transferir la gran majoria de les competències a la Mancomunitat, el gener del 1920. Es tractava d'un pal·liatiu per mantenir viva la flama de la defensa d'un autogovern. Tot, però, semblava jugar en contra del catalanisme conservador hegemònic. La conflictivitat social deixava morts quasi cada dia i el joc polític de la Restauració s'esgotava. Des de Barcelona, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, home que s'havia mostrat més comprensiu que d'altres amb els sentiments catalanistes, promovia un cop d'estat.

El 14 de setembre del 1923 al migdia, Alfons XIII va convidar el general a formar govern. Aquell mateix vespre, Puig i Cadafalch el va acompanyar al baixador del passeig de Gràcia i el va acomiadar en el seu trajecte ferroviari cap a Madrid. Tres dies després la Mancomunitat va aprovar una resolució donant suport a la dictadura de Primo de Rivera. Davant la disjuntiva de defensar els interessos de la burgesia que la sustenta o defensar la pervivència d'un catalanisme transversal, la Lliga va optar per la primera opció.
 

6 La Mancomunitat, en el punt de mira de Madrid. Es prohibeix l'ús del català a l'administració i l'exhibició de la senyera
El Govern central va prohibir l'ús del català com a llengua administrativa i l'exhibició de la senyera
El Govern central va prohibir l'ús del català com a llengua administrativa i l'exhibició de la senyera

El 18 de setembre del 1923 el Govern va prohibir l'ús del català com a llengua administrativa i l'exhibició de la senyera. Un decret emès a Madrid va acabar d'una plomada amb els afanys i els anhels que havia desvetllat la Mancomunitat de Catalunya. Sense renunciar formalment al càrrec, la vigília de Nadal, Josep Puig i Cadafalch va marxar de viatge a França. Un mes després, el 30 de gener del 1924, la dictadura va imposar el polític conservador i monàrquic Alfons Sala i Argemí, amic d'un rei que l'havia nomenat comte d'Ègara, com a president titella de la Mancomunitat.

Però aquest polític terrassenc, home d'inqüestionable fidelitat al règim establert, tampoc no aconseguia vèncer els recels que la simple existència de la Mancomunitat despertava en els ambients governatius madrilenys. Tot i tenir-la sota control, el Govern va decretar la suspensió de la institució el 20 de març del 1925. Aquell mateix any, un mestre d'obres de Sitges va ser multat per haver col·locat una placa en català en un edifici públic. Haver manat escriure la paraula escorxador i no la de matadero li va representar una multa de 25 pessetes.

7 Un impuls als sentiments d'unitat i d'identitat dels catalans

Primo de Rivera creia que per decret havia anorreat les aspiracions catalanistes que, sis anys després, tornarien a manifestar-se amb força fins a aconseguir, el 1932, el restabliment no ja de la Mancomunitat sinó de la Generalitat de Catalunya. El Govern pensava que sancionant les plaques escrites en català dissuadiria els catalans de parlar el seu idioma, però a l'antic escorxador de Sitges encara hi ha les rajoles que, en català, certifiquen que l'edifici fou bastit el maig del 1925.

Tot i la seva curta durada (del 6 d'abril del 1914 al 20 de març del 1925), la força simbòlica que va representar tornar a tenir una institució que portés el nom de Catalunya i la seva actuació seguint sempre un criteri de màxims van contribuir decisivament a desenvolupar els sentiments d'unitat i d'identitat dels catalans.

Estatut de Núria del 1932
 

(Aquest reportatge es va publicar per primera vegada al número 135 del SÀPIENS (octubre de 2013).

Subscriu-t'hi

Portada 193

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 193

Madame Companys

Descobrim Carme Ballester, qui va ser la primera dama de Catalunya

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto