Món

Història del telèfon: la guerra entre Bell i Antonio Meucci

La història de l'aparell i la dels inventors que van reclamar-ne la paternitat, Graham Bell i Antonio Meucci

Cristina Masanés (text), Santiago Riera (assessorament)
27 de febrer de 2017

Tot i que avui es fa difícil imaginar la vida sense un aparell anomenat mòbil, no fa gaire temps que parlar per telèfon anava associat a una certa privacitat i a un fil que sortia de la paret. Si als adults d'avui els ha tocat assumir una nova fornada d'aparells de comunicació, la generació anterior, la dels avis, tot just va viure la popularització d'un invent anomenat telèfon. Quan, als anys cinquanta, en aquest país va arribar massivament el telèfon a les cases, alguns hi parlaven amb frases curtes, com si fossin telegrames. D'altres no s'apropaven l'aparell a l'orella: parlaven a distància. I és que la possibilitat d'atansar els qui eren lluny i de fer possible la presència física de l'altre a través d'un fil que transportava la seva veu encara generava respecte. Qui va dedicar el seu enginy a crear un aparell anomenat telèfon? Qui el va inventar?

1 1876: Bell pronuncia les primeres paraules comprensibles a través d'una línia elèctrica
Alexander Graham Bell
Alexander Graham Bell

El 10 de març del 1876, a Boston, Alexander Graham Bell, un escocès establert a Amèrica, va pronunciar les primeres paraules comprensibles a través d'una línia elèctrica. S'adreçava a Thomas A. Watson, constructor d'instruments i col·laborador seu: "Mr. Watson, come here; I want to see you". Amb aquest ‘senyor Watson, vingui, el necessito' inaugurava una nova forma de comunicació que canviaria els hàbits de la humanitat. Aquest mateix dia, Bell va mostrar el primer model funcional d'un telèfon. Un mes abans, el 14 de febrer del 1876, havia presentat una primera sol·licitud de patent.

Nascut a Edimburg, Bell va veure com la mare perdia l'oïda quan ell era un nen, fet que va afectar-lo molt. D'altra banda, l'avi, el pare i el germà treballaven per millorar la locució i la veu de persones sordes i mudes desenvolupant un mètode propi que van anomenar "el sistema del discurs visible". En aquest context, no era estrany que Bell comencés a experimentar amb autòmats i aparells per a l'oïda de molt jove, primer a Escòcia i després a Ontario, al Canadà, on la família es va traslladar. Ja d'adult, Bell va impartir el mètode desenvolupat pel pare en prestigiosos centres per a sordmuts a Boston, on es va instal·lar i on va acabar obrint el seu propi centre. Però Bell experimentava constantment. En concret, volia millorar les possibilitats del telègraf harmònic, que funcionava segons el principi que es podien enviar missatges a través d'un fil si cada missatge era transmès en un pols diferent. Va ser així com va arribar a la conclusió que, alterant un corrent elèctric continu, es podien imitar les vibracions que produeix la veu humana. Finalment, va aconseguir un equip que podia transmetre la veu a través d'un cable i, prenent un nom d'arrel grega que ja havia utilitzat el físic alemany Johann Philip Reis l'any 1861, va anomenar-lo telèfon, de tele (‘distant') i phoné (‘veu').

Si Bell va tenir l'habilitat de convertir una especulació tècnica en un aparell comercial, no va ser menys hàbil a l'hora de fer visible el seu invent. Just després de patentar el seu aparell, començà una sèrie de demostracions i conferències públiques per introduir-lo a la comunitat científica. Arran de la presentació que va fer a Filadèlfia, amb motiu de les celebracions del centenari de la ciutat, van escoltar-lo gent amb poder i la notícia va saltar a la premsa internacional. L'any següent, es creava la Bell Telephone Company. Deu anys més tard, als Estats Units, ja hi havia més de 150.000 telèfons. Al voltant del telèfon, aviat es va crear un gran negoci i Bell en va saber treure profit. L'inventor, convertit ara en un poderós empresari, va continuar millorant les capacitats del seu enginy comprant noves patents com la del micròfon de carbó d'Edison, que permetia parlar amb naturalitat i millorava enormement el primer telèfon de Bell, ja que aquest s'accionava a través de la mateixa veu i, per tant, els usuaris havien de cridar si volien que el receptor els escoltés. 

2 Antonio Meucci: l'inventor real del telèfon
Antonio Meucci, en un retrat del 1878
Antonio Meucci, en un retrat del 1878

Bell també va haver d'enfrontar-se a nombrosos processos judicials i litigis en què se li reclamava l'autoria en la invenció del telèfon: unes sis-centes demandes d'inventors durant 18 anys. Mai no va perdre cap cas. Tanmateix, el 2002, 80 anys després de la seva mort (Bell va morir el 1922), el Congrés dels Estats Units d'Amèrica va emetre una resolució que negava l'autoria del telèfon a Graham Bell i la reconeixia a Antonio Meucci, un italià instal·lat a Amèrica. En les seves demandes contra Bell, Meucci fins i tot va haver de lluitar contra els seus mateixos advocats, pressionats pel potent Bell. Si bé és cert que Bell va viure i va morir amb els honors d'haver inventat un aparell que va apropar els humans, des de l'any 2002, els manuals d'història han hagut de canviar el relat. Millor tard que mai.

El preu d'una patent
Meucci, que havia nascut a Florència el 1808, havia deixat Itàlia el 1835 per anar a Cuba i el 1850, als Estats Units, on es va instal·lar prop de Nova York. Aquest enginyer químic i industrial sempre va ser respectat entre la comunitat italiana de Nova York acollint immigrants italians com el mateix Giuseppe Garibaldi. Cap al 1854, Meucci va construir un enginy mecànic que connectava la seva oficina, situada a la planta baixa d'un edifici, amb l'habitació de casa seva, situada al segon pis, on la seva esposa estava enllitada per culpa del reumatisme. Tot i que va anomenar el seu aparell teletròfon, acabava d'inventar el telèfon. Meucci va anar perfeccionant el seu invent i no va ser fins disset anys més tard quan va presentar-lo a l'oficina de patents.

El 1860, Meucci tenia enllestit el prototip del seu aparell parlant i va fer una demostració pública reproduint la veu d'una cantant a una distància considerable. La premsa italiana de Nova York publicà la notícia i van sorgir ofertes per comercialitzar el prototip, però cap s'arribà a materialitzar. Meucci no tenia diners per pagar la patent definitiva i es va haver de conformar amb un tràmit preliminar de presentació de documents que registrà el 28 de desembre del 1871, cinc anys abans que Bell registrés el seu telèfon. Una patent provisional que podia renovar l'any següent i l'altre. Un cop passades aquestes dues renovacions, havia de registrar la patent definitivament. I pagar, és clar. Abans de complir-se aquests terminis, Meucci va moure cel i terra per demostrar el potencial del seu invent. L'any 1872 va oferir una demostració a un empresari, Edward B. Grant, vicepresident d'una filial de la Western Union Telegraph Company. Meucci va deixar en dipòsit els papers on explicava el mecanisme del seu invent en espera que l'avisessin al cap d'uns dies, cosa que no va passar. Quan, dos anys després, va reclamar-los, a la companyia li van dir que s'havien extraviat. Dos anys més tard, Meucci va saber per la premsa que Graham Bell havia "inventat" el telèfon i que la Western Union patrocinava la seva producció.

Prevaricació a l'oficina de patents en favor de Bell
Meucci, que tenia pocs mitjans i parlava poc l'anglès, va començar una llarga batalla legal contra la companyia, però, tot i que el 1887 un tribunal de Nova York va donar-li la raó, no va poder reclamar la part de beneficis econòmics de l'invent, ja que la seva demanda de patent havia caducat feia uns anys. Meucci va morir pobre el 1889.

Una investigació posterior va fer evident un delicte de prevaricació per part d'alguns treballadors de l'oficina de patents, que havien pres partit per la companyia de Bell. D'altra banda, un litigi posterior entre Graham Bell i la Western Union va fer aflorar un acord entre Bell i aquesta empresa segons el qual Bell pagaria a la companyia un 20% dels guanys derivats de la comercialització del seu invent durant disset anys. I és que, només de néixer, a tothom li va quedar molt clar que aquell aparell rudimentari que s'escoltava amb intermitències i que requeria de parlar quasi a crits, més que canviar els hàbits de la humanitat (que també), era, sobretot, una màquina de fer diners.

3 De la comercialització a la popularització
Un dels telèfons que va arribar a les primeres cases
Un dels telèfons que va arribar a les primeres cases

Però la història de la invenció del telèfon té, encara, més noms en joc. Quan Graham Bell va portar els papers per registrar la seva patent a la ciutat a Boston, dues hores després, a l'estat d'Illinois algú havia dipositat els papers per registrar la patent d'un invent molt semblant. Es deia Elisha Gray i era un inventor establert a Chicago. La patent de Bell, però, va ser examinada al mateix moment, mentre que la d'Elisha Gray, l'endemà. Posteriorment, totes les reclamacions i demandes presentades per reconèixer la paternitat de l'invent per part de Gray van ser inútils. Graham Bell va guanyar totes les batalles legals. En vida, és clar.

Mentre Gray i Meucci litigaven amb Bell, uns telèfons molt rudimentaris van començar a arribar a les cases. Transmetien el so a través d'un senyal d'àudio que es codificava en un senyal elèctric a través de cables de roure. Els primers telèfons van ser instal·lats com línies privades que connectaven un aparell amb un altre: només es podia parlar amb un altre telèfon. En un segon moment, es van poder connectar molts telèfons entre si i crear una primera xarxa, fet que va ser possible amb les centrals telefòniques, on es feien les connexions manualment. La primera centraleta es va instal·lar el 1878 a New Haven, a l'estat de Connecticut. Un any després, es va crear la primera central a Anglaterra. Si volies parlar per telèfon, en despenjar l'aparell, la centraleta rebia un avís a través d'un indicador lluminós. Les operadores —que sempre eren dones— responien i s'apuntaven el número de telèfon amb qui es volia contactar. Si era de la mateixa població, elles mateixes feien la connexió: marcaven el número i senties una veu que t'avisava: "Ja poden parlar". Si la trucada era feta lluny, l'operadora connectava amb una altra centraleta i allà la posaven en contacte amb el destinatari de la trucada. Van haver de passar uns anys perquè es pogués trucar al telèfon de destí automàticament sense haver de passar per un operador.

Però si bé Amèrica s'hi va abocar ràpidament, no tothom veia clara la utilitat del telèfon. L'any 1880, el conegut humorista Mark Twain feia mofa de l'enginy: assegurava que no hi havia manera d'escoltar un so net. Alguns deien que la seva presència era una amenaça al dret de privacitat; d'altres, que seria nefasta per a l'hàbit magnífic d'escriure cartes. Però, amb el temps, el telèfon va anar canviant rutines i es va anar imposant, primer a Amèrica i a Anglaterra, després als països del nord d'Europa i, finalment, al sud. Si bé l'expansió del telèfon als Estats Units i a Europa va ser entre el 1876 i el 1924, a l'Estat espanyol no es va popularitzar massivament fins a la dècada dels anys cinquanta. En aquest sentit, Catalunya hi va tenir un paper pioner.

104 km de distància
Només un any després que Graham Bell comercialitzés el seu invent, l'Escola d'Enginyers de Barcelona ja va comprar un aparell Bell. Tot seguit, va patentar la seva introducció al país, va construir aparells seguint el model de Bell i, és clar, els va provar experimentant amb diferents distàncies. Tot i així, la primera conversa interurbana del país la va tenir l'empresari i importador de material científic Tomàs Dalmau, que havia facilitat el primer telèfon a l'Escola d'Enginyers. La nit de Sant Esteve del 1877, Dalmau no va dubtar a aprofitar la línia telegràfica del ferrocarril per parlar des de Barcelona amb el seu director tècnic, Narcís Xifra, que era a Girona: Barcelona-Girona, 104 km de distància. Pocs dies després, el 30 de desembre, es va establir la primera trucada urbana, una conversa breu entre les instal·lacions militars de la Ciutadella i del castell de Montjuïc.

Però la xarxa telefònica, que inicialment es va deixar a mans privades, encara va tardar uns anys a arribar. Les primeres empreses concessionàries (que a Catalunya eren la Companyia Telefònica del Vallès i la Companyia Peninsular de Telèfons) només van construir les línies que creien rendibles. No va ser fins als anys de la Mancomunitat quan Enric Prat de la Riba va saber veure que el telèfon podia vertebrar el país i que, per tant, havia de ser un servei públic. Però, tot i que va impulsar la connexió de gran part de poblacions, el seu projecte va ser avortat per la dictadura de Primo de Rivera. La primera xarxa interurbana completa no va arribar fins després de la guerra civil.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto