Tot i que avui fa uns 13 metres d’alt, fa segles en tenia uns vint i era una bona talaia per vigilar l’entorn. Ha passat a la història per la llegenda d’Adalès, la filla del duc de Cardona que es va enamorar d’un príncep musulmà i com a càstig va ser confinada a la base de la torre, on va morir presa de la tristesa. No és estrany, perquè la torre no només és un calabós absolutament fosc, per on no s’escola ni un raig de sol, sinó que a més té el terra sorrenc i irregular, amb pendent als costats, per dificultar l’escalada. Amb el temps va tenir diferents usos, com el de magatzem d’aigua o de gra.

La torre de la Minyona / © Josep Giribet

La llum s’escola a l’interior a través de sis finestrals, situats tant als laterals com a l’absis central. Consagrada entre els anys 1029 i 1040 a sant Vicenç i d’estil romànic, el sostre de la col·legiata es perd ben amunt, fins a la volta de canó on convergeixen els arcs de mig punt. De planta basilical, el temple es divideix en tres naus i tres absis semicirculars. La nau central està presidida per un ampli presbiteri, a sota del qual hi ha una cripta. Recentment, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural ha restituït les pintures murals romàniques que decoraven el sostre del recinte funerari dels vescomtes de Cardona. Sota el gran Crist en majestat hi ha panteons, com els del duc Ferran I o el comte Joan Ramon Folc I. També s’han restituït unes pintures de l’inici del segle XIV que mostren la defensa de Girona pel vescomte Ramon Folc VI el 1285.

Al lateral dret de la col·legiata, a tocar d’un dels sepulcres dels senyors de Cardona, hi ha una trapa que suposadament amaga l’entrada d’un passadís secret. S’explica que en cas d’atac aquesta obertura permetia escapolir-se del castell sense ser vist, que era una fugida alternativa que devia arribar fins al Cardener. Ara, l’obertura està tapiada i, en realitat, no és una ossera, sinó un corredor secret.

A pocs passos de l’entrada a la col·legiata de Sant Vicenç es pot veure una part de l’antic claustre gòtic. No cal caminar gaire més per arribar al pati ducal, on una gran cisterna recorda que els defensors del castell estaven preparats per resistir en cas de setge.

Al final del segle XVII els enginyers van planificar una corona de set baluards que abraçaven el castell a través de la muntanya, per tal d’adaptar els murs medievals a la guerra moderna. Ells potser no n’eren conscients, però estaven fent d’aquella fortalesa un bastió inexpugnable. Passejar entre els baluards d’època moderna, que vistos a vol d’ocell donen a tota fortificació una característica forma de rosa, com les que va manar plantar l’enginyer Vauban per tot França, permet entendre les diferències entre la guerra medieval i la moderna. En la primera, el més important era tenir un mur ben alt per fer front a les màquines de setge; en la segona, calia créixer cap als costats per evitar l’abast de l’artilleria.

És una mena de búnquer defensiu construït al segle XIX que actualment acull l’espai 1714 i que explica l’èpica resistència de Cardona durant la guerra de Successió. Entre plafons explicatius, que inclouen imatges i plànols de l’època, hi ha una gran maqueta de color blanc sobre la qual es desplega el desenvolupament del setge amb un munt de punts de colors. El mapatge permet fer-se una idea molt clara de l’estratègia seguida pels dos bàndols, dels moviments de les tropes i de l’enginy dels austriacistes en l’últim combat el 1714.

No forma part del castell, però és una visita imprescindible. A través de mig quilòmetre de galeries a una profunditat de fins a 86 metres, el visitant pot veure-hi la sal en la seva forma natural, formant estalactites i estalagmites. A més de l’espectacle cromàtic que creen les diferents vetes d’aquest mineral (n’hi ha de blanca, però també de vermella) barrejat amb la roca, els guies expliquen com s’ha extret la sal des de la prehistòria fins fa tres dècades, quan la mina era una de les explotacions de sal potàssica més importants d’Europa.

Després d'un primer capítol en què es van enfrontar els jaciments d'Empúries i Tàrraco, diumenge 17 de gener, torna Batalla monumental amb un duel de castells que posarà cara a cara les fortaleses de Cardona i Miravet. De nou, Candela Figueras i Ivan Medina defensaran un dels dos monuments, amb Roger de Gràcia com a conductor. Aquest és un dels sis enfrontaments que tindrà el concurs, un per capítol. Els sis monuments finalistes passaran a la gran final, que es disputarà en un programa especial en directe. Podeu veure la resta de concursants a aquest mapa interactiu.

L'audiència decidirà el guanyador de cada setmana votant a través de les xarxes socials del programa: Facebook, Twitter i Instagram. Aquí us expliquem com.