Els Cardona mai no van regnar, però el poder de la seva nissaga es va mantenir intacte durant gairebé un mil·lenni. Amb la sal que extreien de la muntanya van teixir una xarxa clientelar que els va permetre estendre els seus dominis per tota la Península i per Europa. L'ascens social i la riquesa creixent d'aquesta família van despertar recels i grans enemistats. Les nissagues rivals més notables van ser els Pallars i els Montcada, que van intentar frenar l'expansió dels Cardona. Un dels seus intents es produí l'any 1150, quan morí sobtadament Ramon Folc II de Cardona.

Aquell any tothom estava preparat per al traspàs del seu pare, el vescomte Bernat Amat I, vell i malalt, però no per a la mort del fill, i els Montcada volgueren aprofitar aquell moment de debilitat. En aquell moment, els Cardona ja eren amos d'una quarantena de fortaleses, i tan aviat com Ot de Montcada va saber que el vescomte havia mort, es va entrevistar amb un sagristà a la catedral de Vic anomenat Pere per explicar-li el seu pla: "He pensat de casar un dels fills del meu germà amb la germana del difunt Ramon Folc II. Així podrem demanar la tutela de l'herència vescomtal". A Pere se li feia costa amunt contradir un home tan poderós, però el pagava per ser sincer: "Senyor, aquest matrimoni és impossible per la consanguinitat. Li proposo esperar a la lectura del testament del vescomte. Hem de saber com ho ha deixat tot previst abans d'actuar". Ot de Montcada va marxar contrariat de Vic, però el sagristà era un home de la seva confiança i, segurament, tenia raó: cali esperar.

El sagristà, un agent doble
Amb el que no comptava Ot és que el sagristà feia d'espia doble i també treballava per als Cardona. Quan es va quedar sol, Pere va escriure una carta molt compromesa. S'hi jugava la vida. "Comtessa Guillema, cremeu aquesta carta tan bon punt acabeu de llegir-la", va escriure. Per sort, ella no ho va fer i ara aquest document del 1150 és la carta d'espionatge més antiga que es conserva a Europa. En ella, el sagristà ho explica tot a la vídua de Ramon Folc II i a l'abat Bernat de Sant Vicenç de Cardona. Tenien poc temps. El testament del vescomte havia de ser corroborat pels jutges de tots els llocs on tenien propietats, que eren molts. D'aquesta manera s'asseguraven que els Montcada no poguessin impugnar el testament. La comtessa va enviar un missatger al seu aliat, el comte d'Urgell, per demanar-li ajut. Només ell podia aturar Ot de Montcada. I així va ser: el comte d'Urgell va neutralitzar la família Montcada, que no va gosar atacar cap fortalesa dels Cardona i, de retruc, Ermengol d'Urgell va orquestrar un matrimoni entre la seva filla Elisabet i l'heureu dels Cardona. 

El castell, una fortificació monumental
La nissaga seguia creixent i enfortint-se, i ho feia al voltant d'un castell que ens ha arribat fins avui convertit en una fortificació monumental, tant per les joies arquitectòniques que s’hi troben com pels fets històrics que s’hi han viscut. La gran torre del castell permetia dominar amb vista panoràmica la vall del Cardener i el salí. El castell va ser molt important durant la guerra de Successió, la vila i la seva fortificació estaven situades en un lloc estratègic per evitar l'avançament de les tropes borbòniques i la fortalesa va caure una setmana després que la resta de Catalunya.