Poblet va tenir tres recintes emmurallats que protegien la comunitat monàstica. En són un testimoni les tres portes que cal travessar per entrar al reial monestir. La primera és la porta de Prades, que dóna a una plaça on hi ha les antigues cavallerisses i residències d’obrers, fusters i jornalers. La segona té aires de fortalesa: les proteccions de la muralla donen fe de l’època convulsa en què va bastir-se, en plena guerra civil contra Joan II, quan el president de la Generalitat era Juan Payo Coello, abat de Poblet, a qui correspon un dels escuts esculpits. És la Porta Daurada, un nom que remet a la llegenda segons la qual la porta es va recobrir amb làmines d’or amb motiu d’una visita de Felip II.

El tercer accés és la porta Reial, que està flanquejada per dues torres octogonals, que formen part de la gran muralla. Aquesta es deu, sobretot, a l’afany de Pere III el Cerimoniós de convertir Poblet en símbol de la dinastia, d’una banda, i en una fortalesa a mig camí de Lleida i Tarragona, de l’altra. A aquest segon propòsit va dedicar tots els recursos possibles, malgrat que l’any 1369 el país ja havia patit l’assot de la pesta negra i s’havia dessagnat en la guerra contra Pere I el Cruel de Castella, que és el que va dur el monarca català a omplir els seus dominis de fortificacions. Tot i això, el Cerimoniós no va veure enllestit el gran mur defensiu, acabat a mitjan segle XV.

En destaca el magnífic retaule, construït amb alabastre blanc, gairebé com una continuació dels dos conjunts de sepulcres reials. Esculpit al segle XVI per Damià Forment, representa la culminació d’un temple que transita, com tot el monestir, per tres grans estils artístics: del romànic de la nau central, al gòtic de les laterals i les voltes, fins al Renaixement del retaule. Val la pena notar la diferència constructiva de les tres naus i com els mestres d’obres van aprendre, entre el 1166 i el 1348, a passar de la volta de canó (un cilindre partit per la meitat) als arcs i, finalment, a la volta apuntada plenament gòtica, aixecada en els temps reconstructius de l’abat Copons, quan també va fer-se el cimbori.

La façana, barroca, la va fer construir al segle XVII el duc de Cardona.

L'orgue
L'església custoduia una joia musical, un orgue de 3.500 tubs. Col·locat el 2012, és el sisè de què es dota l’església des que el 1423 l’abat Joan Martínez de Mengucho hi fes instal·lar el primer.

El fa diferent l’anomenat templet del lavabo, que té al seu interior una font de 31 brocs on els monjos es rentaven les mans abans dels àpats. El lloc no és casual: al davant hi ha el refetor (menjador). Al voltant del claustre també hi ha la cuina, el calefactori, la sala capitular (lloc de reunió dels monjos), la biblioteca, el locutori (lloc de rebre visites) i l’accés a l’església. També, les escales que permeten accedir al pis superior, el dels dormitoris.

Arquitectònicament, però, el més notable és adonar-se del pas del temps i els estils al llarg de la construcció: l’ala de migdia, enganxada a l’església, és la més primitiva, amb arcs dobles als finestrals; i la nau ja coberta, però amb un gust més matusser que la resta de naus, on les obertures cap al pati ja són plenament gòtiques i finament esculpides.

Les seves quatre galeries, sostingudes per poms de columnes i capitells ornamentats, tenen un encant especial per la simplicitat que tenen.

Pere III el Cerimoniós fou qui convertí Poblet en panteó reial. Emulava les gestes de qui considerava el més gran de tots els reis d’Aragó, Jaume I el Conqueridor, que, tot i que en un dels seus primers testaments havia triat ser enterrat a Sixena, va acabar triant un monestir al qual va llegar moltes propietats i riqueses. A la seva tomba el veureu representat en dues figures ben diferents: vestit amb un hàbit de monjo i vestit de guerrer.

La tomba de Pere III és als peus de la de Jaume I. Al seu voltant hi ha vuit reis i sis reines. A Poblet també hi ha les sepultures de fins a quinze infants i princeses, entre ells el famós príncep de Viana, germanastre de Ferran el Catòlic, mort misteriosament. Més encara: altres famílies nobles van decidir convertir Poblet en el seu panteó, com ara una branca dels Aragó emparentada amb els Cardona, que van seguir enterrant-s’hi fins a ben entrat el segle XVII.

També hi està enterrat el diplomàtic, egiptòleg i filantrop Eduard Toda, qui, a partir del 1930, va dedicar tots els esforços i recursos a restaurar el monestir. El 1935 hi va fer tornar les (suposades) despulles del príncep de Viana. Durant la Guerra Civil, va posar el monestir al servei de la Generalitat republicana, que van emprar-lo per salvar diverses col·leccions artístiques. El 1940, va negociar la reinstal·lació d’una comunitat monàstica.

Es troba just després de la porta Reial. Obra mestra del gòtic civil català ‒sense el segon pis, un afegit del segle XVI‒, a l’interior hi ha un dels museus del complex de Poblet, amb una gran col·lecció de peces recuperades i restaurades de totes les èpoques. Trobareu la tomba de Martí l’Humà al panteó reial.

Al monestir també hi ha la seu de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.