“Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig”, afirmava Montserrat Roig. Periodista i novel·lista, Roig entenia la paraula com una eina de compromís, denúncia i reconstrucció del passat. Per això va dedicar la seva obra a explorar la memòria de la Guerra Civil, la postguerra i el franquisme, la condició de les dones i les contradiccions de la societat catalana.
Roig va néixer a la dreta de l’Eixample barceloní el 13 de juny del 1946. Va créixer envoltada de llibres i de figures destacades de les lletres catalanes, amics dels seus pares –Tomàs Roig Llop i Albina Fransitorra Aleñà– que freqüentaven casa seva. Durant l’adolescència, va ingressar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Allà va conèixer l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui establiria una estreta amistat, i va descobrir autors com Bertolt Brecht, Antonin Artaud i Konstantín Stanislavski.
Abans de trobar la seva veu com a escriptora, Roig havia somiat amb els escenaris, però cap als divuit anys, la vocació d’escriure ja se li havia imposat definitivament, i, el 1970, amb només vint-i-quatre anys, va guanyar el Premi Víctor Català amb Molta roba i molt poc sabó.
La Roig narradora
Més endavant, novel·les com Ramona, adéu, El temps de les cireres, L’hora violeta, L’òpera quotidiana o La veu melodiosa la situarien com una de les grans veus de la literatura catalana contemporània. El feminisme va travessar bona part de la seva obra, posant el focus en les experiències, les contradiccions i les lluites de les dones.
Tot i que Roig rebutjava les etiquetes, no va defugir mai la mirada crítica sobre el lloc de les dones en la societat. “M’han dit feminista, antifeminista, marxista, massa de dretes, massa d’esquerres, massa provocadora, massa carca...”, explicava en una entrevista. Però com més còmoda se sentia era amb la definició que n’havia fet Joan Fuster: “Ell em va dir que no era catalanista, sinó catalana; que no era feminista, sinó dona”.
Amb el temps, acabaria resumint aquesta convicció amb una frase contundent: “El feminisme és la ideologia que més m’ha reconciliat amb mi mateixa”.
La Roig periodista
Roig també va desenvolupar una intensa trajectòria periodística. Per a ella, el periodisme era una eina per escoltar, investigar i donar veu a persones i realitats sovint oblidades. Defensava un periodisme compromès i rigorós: “Els diaris poden arribar a fer dues coses importants: aprofundir una notícia (...) i establir una comunicació directa amb els lectors”.
Aquesta mirada va quedar especialment reflectida a Els catalans als camps nazis, una obra fruit de desenes de testimonis de deportats. Publicat pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista.
Després d’un diagnòstic de càncer irreversible, va morir el 10 de novembre del 1991, a l’edat de quaranta-cinc anys.
Amb motiu del vuitantè aniversari del seu naixement, l’Institut Català de les Dones ha fet una selecció de documents del fons del Centre de Documentació Joaquima Alemany i Roca, que combina obres de l’autora amb estudis i textos dedicats a la seva figura.
Aquest article es va publicar en el número 292 del Sàpiens (setembre 2026)