Escolta l'article ara…
Hi ha figures històriques que mantenen viva la seva memòria gràcies a la devoció dels seus admiradors o al rebuig dels seus detractors. N’hi ha d’altres, en canvi, que acaben atrapades en un incòmode territori de ningú, condemnades a un silenci gairebé absolut. Aquest setembre, es compleixen 150 anys del naixement de Francesc Cambó, probablement, el polític més influent del primer terç del segle XX a Catalunya i a l’estat espanyol, i, tanmateix, l’aniversari passarà completament desapercebut.
La resposta al perquè d’aquest oblit no rau, ni de bon tros, en la irrellevància del personatge, sinó justament en el contrari. Cambó és una figura profundament incòmoda, que es resisteix a qualsevol simplificació ideològica. Com ha assenyalat Borja de Riquer –el principal estudiós de la seva trajectòria–, era un home fet de contradiccions. Va defensar aferrissadament l’autonomia de Catalunya, però va acabar finançant el bàndol franquista; era conservador i un home d’ordre, però extraordinàriament modern en la manera d’entendre la política; va fracassar en el seu gran projecte polític, però va triomfar de manera espectacular en els negocis; va acumular una fortuna immensa, però en va destinar una part molt considerable al mecenatge cultural.
La seva trajectòria donaria per a una infinitat de llibres, sèries de televisió, pel·lícules i documentals, perquè conté tots els ingredients d’un melodrama polític i financer d’alt voltatge. Hi trobem conspiracions als passadissos del poder a Madrid, enfrontaments amb el financer Joan March pel negoci del contraban de tabac, operacions milionàries a l’Argentina, travessies pel Mediterrani a bord del seu iot, xarxes d’espionatge i de propaganda durant la Guerra Civil i una vida privada sentimental tan intensa com discretament amagada, entre amors secrets i filles no reconegudes fins al darrer tram de la seva vida.
I, malgrat tot, el seu llegat continua sent terra de ningú. L’Espanya que va voler regenerar mai no li va perdonar el catalanisme; la Catalunya que va voler liderar mai no li ha perdonat el suport al bàndol franquista. Quan l’esclat revolucionari del 1936 el va obligar a escollir, Cambó va optar per l’ordre abans que per la revolució. Aquella decisió va marcar per sempre més la percepció del personatge.
Cambó no encaixa en cap motlle contemporani. És massa catalanista per a uns i massa franquista per a uns altres; massa burgès per a l’esquerra i massa reformista per a la dreta més reaccionària. Però, alhora, és un trencaclosques fascinant que desafia la memòria col·lectiva d’un país que sovint prefereix l’hagiografia o el retret abans que la complexitat històrica.