El principat de Mònaco és la seu d’una gran quantitat de multimilionaris i altra gent de mala reputació, que gaudeixen d’impostos ridículs, cotxes inútils i vaixells poc mariners. Doncs bé, aquesta prosperitat va venir a conseqüència d’un moviment desesperat per salvar la independència.

El 1847, el principat ocupava tretze vegades més superfície que actualment. A la capital hi vivien 1.200 persones i a Rocabruna i Mentan –que aleshores formaven part de Mònaco i, ara, de França–, 850 i unes 5.000, respectivament. Després de la caiguda de Napoleó, Mònaco vivia una semiindependència, sempre a cavall entre França, Gènova i el Piemont. El seu gran negoci era l’exportació de les llimones i l’oli que es feia a Mentan, mentre que a Rocabruna i Mònaco es malvivia d’una mica d’agricultura i serveis. Aquell estat només sobrevivia perquè els francesos i els piemontesos el desitjaven al mateix temps, i això impedia que cap dels dos es decidís a menjar-se els monegascos.

Un nou barri per a un casino
Després de molts estira-i-arronses, Rocabruna i Mentan van celebrar un referèndum poc clar que va segregar els dos municipis, protegits pel Piemont, per passar pocs anys després al domini de França. Mònaco es quedava amb poc menys de dos quilòmetres quadrats. El príncep Carles III no sabia com sortir-se’n, davant de l’amenaça de desaparèixer d’un dia a l’altre, fins que la seva mare, la princesa Maria Carolina, li va donar la solució. Ni França ni el Piemont no permetien el joc i, per tant, si Mònaco legalitzava aquesta pràctica, els diners podien arribar al minúscul principat.

Dit i fet, el príncep Carles va crear, aquell 2 d’abril d’ara fa cent-seixanta anys, la Société des Bains de Mer, amb permís per construir un edifici en un nou barri i allotjar-hi un casino. El príncep el va batejar Montecarlo, en homenatge a ell mateix. En pocs anys, aquell nou districte va créixer de manera espectacular, coincidint amb l’arribada del tren francès, i el principat es va convertir en la seu dels milionaris i els cràpules –si és que hi ha alguna diferència– més destacats del món.

Un pinxo de categoria
Quan Carles III de Mònaco va anunciar que el joc seria legal, un home de negocis francès, François Blanc, va oferir-li els seus serveis. Blanc i el seu germà van establir una trama de suborns als funcionaris, però van ser descoberts i van instal·lar un petit casino a París. Amb tot, davant de les traves legals van marxar a Baden-Baden (Alemanya), on van crear un centre de joc.

Quan Blanc va saber que, finalment, el joc ja s’havia legalitzat a Mònaco, va tornar-hi. Hi va construir un hotel de luxe, va fer millorar el port i va urbanitzar el nou barri de Montecarlo per convertir-lo en el paradís dels rics. Quan va morir, el 1877, havia fet una fortuna immensa i havia convertit els Grimaldi en una de les monarquies més respectades del món.