L’Orient Express ha estat, potser, el tren de passatgers més extraordinari de la història, juntament amb el Transsiberià. Quan va deixar de circular pel recorregut original, el 1977, li faltaven només sis anys per complir el segle d’existència i havia perdut glamur i, sobretot, utilitat.

Aquest ferrocarril havia estat la gran idea d’un jove enginyer belga, Georges Nagelmackers. Enviat per la família als Estats Units per allunyar-lo d’un possible matrimoni inconvenient, Nagelmackers va descobrir els vagons de tren que es convertien en dormitoris per fer viatges llargs. Ho va trobar una gran idea feta de manera espantosa: incòmodes, estrets, bruts, sense serveis higiènics, insegurs... Va tornar a Europa amb un projecte en ment: crear uns vagons on es pogués dormir, com si fossin hotels sobre rodes, i, amb alguns entrebancs, va començar a vendre els seus vagons-llits.

Un viatge de luxe
L’experiència en aquells compartiments era molt diferent i van ser un èxit, però Nagelmackers no en va tenir prou i es va empescar una nova línia que aniria de París a Istanbul, on viatjar seria una experiència luxosa. Ningú no creia que fos possible. No s’havia travessat mai tants sistemes ferroviaris diferents, passat per zones tan perilloses i assolit un nivell de servei tan alt durant quatre dies. Però ho va aconseguir i, vint anys després, la petita companyia ja tenia sis mil empleats i centenars de vagons que donaven servei per mig món.

L’Orient Express va ser el primer tren on podien viatjar dones soles; el primer on hi havia vagó restaurant, d’alta qualitat, per cert; el primer amb cabines individuals; el primer on, al principi, amb el bitllet s’exigia que el passatger portés una pistola per defensar-se dels possibles assalts... A partir de l’èxit inicial, Georges Nagelmackers va oferir rutes diferents, similars a l’original, fins que, un segle després, els automòbils i els avions van derrotar el tren més famós.

El tren de les celebritats
L’Orient Express el van fer servir les persones més famoses. El rei de Bulgària, Ferran, va pujar-hi i va conduir la màquina a la velocitat màxima, cosa que va estar a punt de fer-lo descarrilar. Agatha Christie, viatgera assídua, va escriure la famosa novel·la a l’hotel que la companyia tenia a Istanbul. Per cert, no hi va haver ni un mort en cap dels trajectes que va fer el tren.

També hi van pujar Lawrence d’Aràbia, Lev Tolstoi, Mata-Hari, Lev Trotski o Josephine Baker. El 1920, el llavors president de França, Paul Deschanel, va caure en pijama –des de la finestra de la seva cabina o des de la porta del vagó– i va haver de ser rescatat per un guardavies. El ridícul per l’incident el va portar a dimitir.