Avui no dormirà ningú! Normalment, el dia que arribem a la casa de Sharuna per començar una nova campanya d’excavacions estem tan cansats que només ens queda energia per treure una mica la pols, fer un mos i ficar-nos al llit. Ja fa més de vint-i-quatre hores que vam sortir de Barcelona: han estat hores pesades d’avions, de gestions burocràtiques amb el Servei d’Antiguitats d’Egipte, la nit en una pensió del Caire i el trasllat feixuc per la carretera del desert.

Però aquest cop l’emoció fa que a mitjanit cap de nosaltres encara no hàgim pogut aclucar els ulls. Tenim gravada a la retina la imatge que hem pogut veure fa poca estona: els blocs de pedra regulars perfectament conservats que ens ha volgut ensenyar, sense perdre temps, en Mahmud, un dels nostres col·laboradors. Aquests carreus amb inscripcions antigues són fins i tot millors del que ens vam imaginar quan, fa un any, ens va trucar al Museu Egipci de Barcelona per explicar-nos que els havien trobat mentre feien unes obres de drenatge.

Amb la pell de gallina els ressegueixo amb els dits àvids, com si els acariciés, però s’està fent fosc i no ens hi podem estar gaire estona. Això té tots els números de ser part d’un temple ptolemaic. Estem emocionats.

Com fa cada any, la Rashida ha arribat a primera hora del matí amb el ruc carregat amb els bidons plens d’aigua que farem servir per cuinar. Segur que s’ha sorprès de trobar-me al terrat de la casa amb el mòbil a la mà movent-me d’un lloc a l’altre amb l’esperança de trobar alguna ratlla de cobertura per trucar al president de la fundació i mecenes d’aquestes excavacions, Jordi Clos. Quan m’ha sortit la ratlleta he parlat, eufòrica: “Jordi, ja som aquí i hem vist els carreus. Has de venir de seguida que puguis a veure-ho amb els teus ulls, perquè això és molt gros. Passem a una altra lliga!”.

A la casa, que van construir els nostres companys de la Universitat de Tübingen fa més de trenta anys, no només hi ha molt poca cobertura: tampoc no hi ha aigua corrent ni electricitat. És un edifici auster per viure i treballar, situat entre el desert i la zona humida, que a Egipte és una línia radical, sense transició, malgrat els esforços constants per guanyar terreny cultivable a la part àrida. Un lloc tranquil a la vora d’un poblet que trepitgem poc, perquè només venim aquí un mes a l’any, a la tardor o la primavera, i ens concentrem moltíssim a fer feina.

Som tres científics catalans –Mariàngela Taulé, Luis Manuel Gonzálvez i Oriol Achón– i una suïssa, la Béatrice Huber, juntament amb en Jordi Clos i la Montse Casellas, fundadors del museu i membres de l’equip des de l’inici del projecte, i en Joan, un enginyer que ha vingut a millorar la instal·lació elèctrica de la casa. De gent, però, en veiem molta més: a la casa hi viuen també el cuiner i el seu ajudant, que venen de Luxor, el rais Ali Farouk i un ampli equip de guàrdies que es van substituint per torns –és obligatori tenir-ne, si fas excavacions. Al camp podem ser més de trenta, amb els obrers que contractem a la zona i els inspectors tècnics que ens envia el Govern egipci. El català, el castellà, l’anglès i l’àrab es barregen cada dia (amb l’ajut dels gestos). I funciona, fins i tot ens atrevim a explicar acudits!

13 de novembre
Ahir vam conèixer tota la colla que ens ajudarà aquest any al camp i que, com sempre, ha escollit per a nosaltres el rais Ali Farouk, el capatàs. Junts vam estar mirant el lloc on s’han trobat els blocs de pedra. És una rasa totalment inundada. Acostumats a excavar tombes en zona desèrtica –a pocs minuts d’aquí– i empassar pols a tota hora, això és una autèntica novetat. Amb problemes diferents, és clar: com salvarem les restes perquè no les faci malbé l’aigua, tenint en compte que estan fetes de pedra calcària i, per tant, porosa? Quants blocs més trobarem? El més urgent és muntar un sistema de drenatge que funcioni bé. Tenim poques setmanes i moltíssima feina.

26 de novembre 
Al laboratori que tenim a la casa, de tant en tant hi vivim moments màgics. Com fa un parell de dies, que després d’una llarga estona de netejar blocs amb esponges i pinzells vam veure que n’hi havia dos que tenien dues parts d’una mateixa inscripció… Encaixaven! Això és una meravella, ja tenim el puzle una mica més clar. I això d’avui ha estat increïble: hem pogut confirmar informació important en relació amb el nom del faraó Ptolemeu I.

11 de desembre
Després de treballar frenèticament durant quatre setmanes, hem hagut de tornar a Catalunya. Els permisos oficials són limitats i nosaltres tenim feina al Museu Egipci de Barcelona. Ha estat una decisió difícil, però al final hem optat per deixar els moltíssims blocs que hem trobat en remull: com més excavàvem, més aigües freàtiques sortien, i ara allò és una autèntica piscina. Esperem tornar-hi aviat i poder-los treure. 

Gener de 2020
Encara no podem tornar a Egipte, però mentrestant treballem en el material que vam recollir: dibuixos i fotografies del que vam tenir temps de documentar. Encara no ho farem públic, però ja tenim claríssim que el que hem trobat són restes d’un temple de l’inici de l’etapa hel·lenística, el segle IV aC. Tal com han confirmat els diferents cartutxos que vam trobar en un dels carreus, el va fer construir el faraó Ptolemeu I en una de les èpoques més brillants de la història d’Egipte.

​Això quadra amb algunes referències de troballes de peces aïllades dels segles XIX i XX... La descoberta actual lligarà totes aquestes pistes que s’havien anat perdent. Tenim moltes ganes de tornar i continuar treballant. Haurem de tenir paciència, però.

4 de març 
Per fi hem pogut tornar a Sharuna, gairebé tres mesos després. Aquesta nit ja hi hem dormit, i a les sis del matí ja estàvem tots desperts i frisosos per anar al jaciment. Aquesta campanya és especial, perquè la feina és molt emocionant, però també perquè no sabem què passarà amb aquest virus que ha atacat tan fort la Xina i Itàlia i sembla que es va estenent. Haurem d’estar atents i, sobretot, treballar ràpid per si la situació es complica.

16 de març 
Mig Europa ha declarat el confinament per la covid-19. A Egipte també. Després de parlar amb l’ambaixada espanyola, que ens ha informat de les condicions sanitàries que haurem d’assumir si ens quedem a Egipte, hem decidit entre tots quedar-nos i tirar endavant la feina mentre les autoritats ens deixin. També hem acordat algunes mesures de seguretat: restringirem molt l’entrada a la casa, farem una neteja més exhaustiva de tot, i el txai man, que serveix te ensucrat tot el dia quan som al camp, haurà de portar uns quants gots, i no fer-ne servir només un per a tothom. I com que l’humor no es pot perdre, algú comenta que, si no ens en sortim, vivim a tocar d’una necròpolis ben grossa!

31 de març
Pel que anem veient i estudiant al laboratori, les nostres podrien ser les restes més ben conservades dels temples de l’època de Ptolemeu I (i, per cert, és un dels pocs que va fer construir fora de la capital de llavors, Alexandria). Suposem que aquest bon estat es deu al fet que els carreus els van fer servir per fer una església copta del segle V o VI. I hem tingut sort perquè ningú es va dedicar a destrossar els relleus i les inscripcions originals, de fa dos mil anys, com sí que es va fer en edificis d’altres llocs del país.

8 d’​abril 
Traslladem un grup de blocs des del jaciment fins a la casa. És el segon cop que ho fem; ara ja en tenim seixanta! El noi que manipulava la grua tenia onze anys. Assegut no arribava als pedals. Passi el que passi les pròximes setmanes, tenim la tranquil·litat de saber que els hem salvat de l’aigua. Al magatzem ja no hi cap ni una agulla.

9 d’​abril
A mesura que anem netejant els blocs, els fotografiem per tots cantons. Literalment: hem començat a aplicar la tècnica de la fotogrametria, que ens permetrà obtenir-ne models tridimensionals gràcies a un programa informàtic. Així els podrem reconstruir, i fins i tot endur-nos-els a Barcelona sense moure’n ni una peça!

17 d’​abril
A mesura que hem anat documentant els carreus, ens hem adonat que tenim les quatre fileres de la part superior del temple, que segons hem comprovat estava dedicat als déus Horus i Hathor –hem trobat una reproducció de la seva cara i tot! Les motllures, els cartutxos reials i les inscripcions jeroglífiques, que, a més, estan tan ben conservades, fan que aquestes restes tinguin un valor artístic i històric enorme. També tenim una crisi informàtica: hem emmagatzemat tantes imatges que ja no ens queda memòria. Hem hagut d’encarregar al nostre vell amic Mohamed Badran que ens aconsegueixi discos externs.

24 d’​abril
Normalment, els divendres, que és el dia de festa, ens agrada fer excursions a altres jaciments, però aquest cop la pandèmia ens ho impedeix. Sabem que no ens podem queixar: estem en un lloc remot on podem passejar a tocar de casa sense trobar-nos ningú. Les postes de sol són espectaculars i, quan es fa fosc, a casa, xerrem, llegim i juguem a jocs de taula. Mentre riem oblidem una estona aquesta mena d’apocalipsi que es viu a tot el món. Intentem no estar gaire pendents del mòbil per no angoixar-nos. Però quan parlem amb la família i ens pregunten quan tornarem, no sabem què respondre.

6 de maig
Som l’única missió arqueològica estrangera que continua treballant a Egipte, de les més de dues-centes que hi ha normalment. Mai no hi havíem passat tant de temps seguit, i potser tampoc no havíem treballat mai tan intensament. Hem avançat tant que quan ahir ens van trucar de l’ambaixada espanyola per dir-nos que sortia un vol que ens podia tornar a Barcelona via Frankfurt, hem decidit que l’aprofitarem. És ideal, perquè no només podrem tornar els tres arqueòlegs catalans, sinó que ho podrem fer amb la nostra companya Béatrice, que des de Frankfurt podrà agafar un tren cap a casa seva. Amb nosaltres portem un tresor encara invisible: 25.000 fotos del temple ptolemaic més ben conservat. 

12 de maig
Costa una mica tornar al ritme normal, després d’una estada a Egipte. Els horaris i la tranquil·litat de Sharuna xoquen amb el ritme de Barcelona, que els primers dies sempre ens sembla frenètica, sorollosa… Aquest cop, però, gairebé no la reconeixem: la ciutat ens rep silenciosa i desèrtica, encara confinada. Nosaltres tornem esgotats físicament però anímicament forts i carregats d’energia per afrontar el desafiament que suposava la reobertura del Museu. 

Ptolemeu va néixer el 367 aC a Macedònia, fill d’una dona que més tard va esdevenir la concubina del rei Filip II. Va estudiar a la cort i es va guanyar la confiança d’un dels fills del rei, Alexandre, que quan va succeir el seu pare li va confiar un paper important dins del seu exèrcit. De fet, va arribar a ser un dels generals més respectats d’Alexandre el Gran. Quan aquest va morir, es va desfermar una crisi, i qui en va sortir més ben parat va ser Ptolemeu, que va assumir el control d’Egipte i altres zones.

Tot i que va encetar una nova etapa, es va fer coronar faraó a l’estil tradicional i va esdevenir un dels governants més brillants de l’Antic Egipte. Va convertir Alexandria en una de les capitals del món, i hi va impulsar la biblioteca, el museu i el far. Una altra de les seves herències va ser la promoció del culte a Serapis, divinitat que unia el panteó egipci i el grec. Va morir als 85 anys. La seva dinastia va acabar amb la famosa Cleòpatra VII.

Els primers indicis del temple
El 1839, l’egiptòleg Nestor l’Hôte va escriure una carta al ministre secretari d’Estat de França: “Senyor ministre, ja que m’heu confiat la missió d’explorar els monuments antics d’Egipte i de dibuixar els que falten al complement del recull de Champollion el Jove, que es publica sota els vostres auspicis, em permetreu que us enviï directament alguns detalls del meu treball. [...]” I continuava: “A mitja milla al sud del poble de Sharuna (riba dreta), hi ha muntanyes de runes antigues anomenades Kom el-Ahmar (‘el turó roig’), a causa dels fragments de ceràmica que la recobreixen. He trobat en aquest punt els arasements d’un temple de pedra calcària amb pòrtic amb deu columnes campaniformes i la resta d’una pilona”.

El 1907, l’egiptòleg polonès Tadeusz Smolenski publicava: “Durant les meves excavacions a Sharuna, els primers mesos del 1907, vaig fer alguns sondeigs al monticle anomenat Kom el-Ahmar, situat entre la granja que pertany a la refineria de sucre Cheikh-Fadl i la necròpolis de Sharuna [...]. Vaig desenrunar en un lloc del monticle les ruïnes d’una casa, en la construcció de la qual s’havien fet servir pedres d’un antic temple ptolemaic, i hi vaig recollir divuit blocs de pedra calcària, coberts de baixos relleus i d’inscripcions”.

I a partir del 1984 el Departament d’Arqueologia de la Universitat de Tübingen (Alemanya) va trobar uns carreus més aïllats. Finalment, amb el darrer descobriment de la Fundació Arqueològica Clos, es completa el cercle.