Parlem amb l'emperador Tiberi Claudi Neró, ens rep a les acaballes de l’any 27 en una de les seves vil·les de Caprea (l’actual Capri), una illa de la Mediterrània de difícil accés situada davant del golf de Neàpolis (el Nàpols d’avui). En aquest moment fa tretze anys que és cèsar i ara és un home de seixanta-vuit anys, reservat i suspicaç, potser per una malaltia de la pell que li afecta el rostre, i de reputació contradictòria, que abasta crueltat d’una banda i sobrietat i esperit autocrític d’una altra. La veritat és que ha triat aquest lloc per viure lluny de les intrigues que es couen a Roma, capital de l’imperi, i que ha encomanat el poder al cap de la guàrdia pretoriana, Eli Sejà.

Cèsar, què hi ha a Roma que us ha fet abandonar-la? 
Massa records, pocs d’agradables, i responsabilitats que excedeixen la meva capacitat. Governar un imperi requereix un tarannà diferent del d’un militar, que al capdavall és el que sóc. 

Creieu que no sou bon governant? He sentit elogis pel que fa al vostre sentit del deure i de l’economia. Se us considera un administrador òptim.
Virtuts de soldat, no de polític. Fujo dels aduladors i no he volgut ser anomenat Pare de la Pàtria, que em consagrin temples ni que m’erigeixin estàtues; no malbarato diners en espectacles, no llenço el menjar, i com que sé què és la guerra, faig que els meus delegats mantinguin la pau a les fronteres. Per ser polític hauria de tenir, per exemple, la vanitat dels aristòcrates que corren pel Senat. 

No us trobeu a gust amb els de la vostra classe? 
Els de la meva classe? Jo no tinc res a veure amb uns individus que s’imaginen per damunt de tot i de tothom, que només volen rebre sense donar res a canvi! 

Bé que van concedir-vos les prerrogatives que ostentava el vostre predecessor i padrastre, August. 
Si August va designar-me hereu seu, va ser perquè no tenia més remei que fer-ho, no perquè m’apreciés; i, si els patricis van insistir a fer-me emperador, va ser perquè van rumiar que seria un ninot a les seves mans, atès que jo, amb cinquanta-cinc anys, cansat i decebut de la vida, havia declarat que no m’interessava tal dignitat i que tan sols m’avindria als seus desitjos si se’m permetia la llibertat de retirar-me quan em plagués. En fi, sóc cèsar a contracor, però no m’he negat mai a servir Roma. 

Però al principi el Senat col·laborava amb vós en les tasques de govern, oi? 
Vaig retornar-li l’autoritat d’èpoques passades i sotmetia a la seva consideració els afers importants; era el més just. Ara bé, se’m va girar en contra quan vaig dir que lluitar contra els bandits o construir camins a les províncies requeria l’esforç de tots, tots!, els romans. Contribuir és un mot que espanta els aristòcrates, i aleshores vaig adonar-me com eren de mesquins, que els costava molt poc ordir conxorxes contra meu, escampar mentides... Vaig adonar-me que jo estava sol. A banda, que a Numídia esclatés una revolta i que es descobrís que un grup d’esclaus en preparava una altra a Bríndisi va fer que a alguns els semblés feble.

Que féssiu traslladar a Roma les casernes de la guàrdia pretoriana, que abans eren fora de la ciutat, va arreglar alguna cosa? 
Sí, que pogués dormir una mica més tranquil. No volia ser un objectiu fàcil per a un grapat d’ambiciosos mancats d’escrúpols. A més, ho reitero, sóc soldat, i em trobo a gust amb ells. 

I tot i això, ara sou a Caprea. 
L’aire de Roma ja m’era irrespirable. Que es matin entre ells, els patricis, ara que no em tenen a la vora per atacar-me!

Confieu plenament en Sejà com a representant vostre a la capital? S’insinua que li agradaria ser emperador i...
Ah, s’insinua! Ho veieu? Hi ha una persona que m’és fidel, i els meus enemics s’afanyen a llençar-li merda a sobre perquè saben que carallots com vós se l’empassaran i la propagaran arreu! Au, toqueu el dos; l’audiència s’ha acabat.