La conquesta francesa d’Algèria el 1830 va posar fi a la presència otomana al territori. I l’emancipació de França es va aconseguir després d’una guerra brutal que, entre el 1954 i el 1962, va deixar més d’un milió de morts. Els dos aspectes que sostenen l’actual consciència nacional algeriana són l’islam i l’experiència revolucionària contra l’ocupant. Un cop assolida la independència, en el nou Estat es va imposar un règim de partit únic, l’FLN, que va situar la resta de formacions polítiques al marge de la legalitat. Les eleccions presidencials no eren més que un mecanisme per legitimar el candidat del partit únic i l’elit militar, ja que hi havia una mena de consens nacional que considerava l’exèrcit l’única garantia de la unitat i l’estabilitat del poble.

La creació del Front Islàmic de Salvació

Els disturbis urbans del 1988 i la duresa amb què es van reprimir van ser el primer gran punt d’inflexió per a aquest ordre polític heretat dels primers anys de la independència. Una profunda revisió constitucional va instaurar llavors el multipartidisme, situació que va permetre la creació del Front Islàmic de Salvació (FIS), una aliança d’associacions religioses que controlaven les mesquites i associacions islàmiques de tot el país.

L’exèrcit esperava que aquest nou partit servís per contenir els grups més radicals que propugnaven la via armada per establir un estat islàmic, però el FIS s’imposà com a primera força política, tant en les eleccions locals del 1990 com en la primera volta de les eleccions legislatives del 1991. Per evitar l’ascens al poder dels islamistes, l’exèrcit va anul·lar la segona volta de les eleccions, el FIS va ser dissolt i es va reprimir els seus militants.

Aquesta situació va obrir la porta al moviment armat gihadista. El 9 de febrer del 1992 el règim algerià va declarar l’estat d’emergència deixant via lliure a la repressió i va esclatar la guerra civil. El moviment islamista es fraccionà en petits grups violents, sovint rivals, que es van acabar unificant en els Grups Islàmics Armats (GIA). Entre el 1994 i el 1998, van protagonitzar els episodis més sagnants de l’espiral de violència en què es trobava el país. A la fi, una escissió dels GIA es va imposar com a principal exponent de l’islamisme radical, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC). La popularment coneguda com a 'dècada negra' se saldava amb 150.000 morts.

El paper pacificador de Bouteflika

Després d’imposar-se a la primera volta de les presidencials del 1999 amb el 73,76% de vots, Bouteflika va proposar la controvertida Llei de concòrdia civil, destinada a la reinserció dels combatents islamistes. L’ampli suport que va rebre en el referèndum va legitimar Bouteflika a la presidència després que la seva elecció estigués marcada per la retirada de la resta de candidats el dia abans de la jornada electoral.

Després de la seva reelecció el 2004 amb el 84,99% dels vots, el president va proposar la Carta per a la Pau i la Reconciliació Nacional, que preveia noves mesures de gràcia per a terroristes disposats a deposar les armes. Aprovada de nou en referèndum per àmplia majoria, la Carta preveia l’amnistia per a aquells islamistes que no haguessin comès delictes de sang.

El llarg govern de Bouteflika ha significat una nova supremacia del poder militar sobre el poder polític, la paràlisi del procés d’obertura i canvi democràtic, la corrupció generalitzada, el fracàs de les polítiques de diversificació econòmica i la mala gestió dels grans beneficis derivats dels hidrocarburs. Tot i això, per a molts dels seus conciutadans traumatitzats per la ‘dècada negra’, Bouteflika continua sent sinònim de pau. L’assalt el 2013 al complex gasístic de Tiguentourine, que es va saldar amb la mort de 37 ciutadans estrangers, un algerià i 29 terroristes, va fer ressorgir els pitjors fantasmes del passat.

• 1988: Manifestacions a tot el país. La repressió de l’exèrcit per ordre del president Bendjedid causa 500 morts.
• 1989: La nova constitució sanciona el multipartidisme. Es legalitza el Front Islàmic de Salvació (FIS).
• 1990: El FIS surt victoriós de les eleccions locals, primers comicis lliures després de la independència, amb un 54% dels vots.
• 1991: El FIS convoca una vaga general indefinida per exigir eleccions presidencials anticipades. Enfrontaments entre islamistes i forces de l’ordre. Proclamació de l’estat de setge i detenció de dirigents islamistes. Al desembre, el FIS guanya la primera volta de les eleccions amb el 47,6% de sufragi.
• 1992: Al gener l’exèrcit força Bendjedid a dimitir i s’anul·la la segona volta de les eleccions. S’instaura l’estat d’emergència i es dissol el FIS. Al juny és assassinat Boudiaf, president de l’Alt Comitè d’Estat. Escalada de violència.
• 1993: Aparició dels Grups Islàmics Armats compostos d’antics voluntaris formats a la guerrilla a l’Afganistan. La dècada negra està en marxa.
• 1999: Comença la campanya electoral amb set candidats, però el dia abans de la votació se’n retiren sis. És elegit president l’exministre d’Afers Estrangers Abdelaziz Bouteflika, el candidat de l’exèrcit.
• 2004: Bouteflika és reelegit amb el 85% dels sufragis.
• 2005: S’aprova en referèndum la Carta per a la Pau i la Reconciliació Nacional, després de 13 anys de violència amb 150.000 morts i milers de desapareguts.
• 2007: Se succeeixen els atemptats terroristes i atacs de l’ex-Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, rebatejat com a Al-Qaida del Magrib Islàmic.
• 2009: En unes eleccions boicotejades per l’oposició, Bouteflika (qui havia reformat la Constitució per poder presentar-se a un tercer mandat consecutiu) aconsegueix la victòria amb un 90,24% dels vots.
• 2011: Creixen les protestes i els disturbis per culpa de l’augment de preus i l’atur. El govern decideix subvencionar els productes bàsics. Per prevenir l’extensió de la contestació, el govern deroga l’estat d’emergència, en vigor des del 1992. Bouteflika anuncia reformes legislatives que no arriben a veure la llum.
• 2013: Assalt terrorista al complex gasístic de Tiguentourine, al sud del país.