En el moment de signar un dels contractes més importants de la seva vida, l’agent d’assegurances nord-americà Lewis Waterman va veure com la ploma que havia triat per a l’ocasió provocava una petita marea negra i generava una taca en el seu historial. Per això va decidir perfeccionar el giny i es va convertir en un dels fabricants d’estilogràfiques més importants del món.

Amb un bolígraf potser el contracte no se li hauria esborrallat, però el 1888 ningú no va fer gaire cas de l’invent d’un adobador de pells anomenat John Loud: un artefacte per escriure que alliberava la tinta a poc a poc gràcies a una bola de metall. Caldria esperar el 1935, quan un periodista hongarès anomenat Ladislas Biro i el seu germà Georg, que era químic, van desenvolupar una tinta adient per als bolígrafs. La fàbrica que van crear estava, per atzars de la vida, a l’Argentina. Un home de negocis anomenat Milton Reynolds va veure els bolis a Buenos Aires, en va comprar uns quants i va decidir copiar-ne el disseny.

A partir d'aquí la història del bolígraf conté demandes, guerres de preus i fracassos estrepitosos. A la darreria dels quaranta, el químic Fran Seech va crear una tinta encara de millor qualitat. I als anys cinquanta el francès Marcel Bich va pensar que, en comptes de fabricar bolígrafs cars i dolents, se’n podien fer de barats i eficaços. Així va néixer el BIC, que va escriure una de les pàgines més conegudes en la història dels productes d’un sol ús.